El riure, l’humor i el bufó de la cort (article bilingüe català-occità)

Durant l’Edat Mitjana, el riure no era una pràctica massa apreciada per l’Església Catòlica, que la considerava inapropiada. Categoritzada com perillosa per estar en contraposició a l’ideal ascètic de l’autocontrol i enemiga del monjo, finalment l’Església decideix enunciar al segle XII una Escolàstica sobre els usos apropiats del riure i l’humor.

Gràcies a la proliferació de llengües vernacles, l’humor en l’època medieval, fa possible que a occident estigui carregat de sensibilitat a diferència de l’humor en llatí, que és molt més tècnic i limitat a exercicis lingüístics intel·lectuals i religiosos. El riure maliciós, propi de l’antiguitat, s’ocultava socialment, mentre es reia per dintre. És molt possible que llavors és quan es va transformar en el somriure, donat que hi ha estudiosos que situen l’aparició al voltant del segle XII.

No obstant això, i malgrat tots els esforços de l’Església en restringir aquesta pràctica, que associaven a un signe d’obertura a les idees diabòliques i transmissora dels pitjors pensaments malignes que s’exterioritzaven a través del riure, a la fi, el riure, va acabar resultant un fenomen cultural àmpliament estès amb els seus propis codis, personatges i representacions.

Un dels personatges per excel·lència i fenomen universal des de l’antiguitat ha estat el personatge del «Bufó». Aquests divertits personatges van ser homes, dones, nens, nans o persones deformes o grotesques que feien riure als amfitrions amb el seu enginy i presents també en les representacions teatrals de la Grècia de Sòfocles i d’Eurípides, així com en les obres de Marcial, Sèneca i Suetoni a Roma.

 

Segons els historiadors de l’època, el cristianisme va heretar els bufons del món pagà. Durant el segle V, l’ofici de bufó de carrer es va barrejar amb el dels joglars. D’aquesta manera, es va mantenir i propagar l’art de titelles de l’Edat Mitjana. El bufó podria estar realment boig o podria ser algú que simplement jugava el paper d’un boig o un pallasso, un acròbata o fins i tot un joglar. Els bufons de la cort van ser l’elit dels animadors: actuaven en palaus davant els reis, en castells de la noblesa i fins i tot el mateix clergat va arribar a mantenir bufons per a la seva diversió. Estaven ben considerats socialment que fins i tot podien arribar a obtenir fins i tot títols nobiliaris.

Els primers bufons de la cort a Europa es van inspirar en els actors còmics de l’antiga Roma i Egipte, que amb la seva franquesa ridiculitzaven determinades accions i comportaments de les classes dirigents. Molts d’ells, potser massa sarcàstics o malèvols en els seus comentaris, i van pagar el preu d’exiliar-se per conservar la vida, desplegant-se per tota Europa a la recerca de nous públics i una major llibertat que ajudaren a establir les bases del futur bufó medieval i renaixentista que va saber aprofitar la creixent onada de fascinació sorgida per la bogeria des de finals de l’Edat Mitjana.

El bufó podia tenir el seu origen en un estudiant universitari fracassat, un monjo expulsat per tenir relacions prohibides amb monges, geperuts amb eloqüent expressió i talent verbal, acròbates amb dotacions físiques excepcionals, músics engalipadors, xarlatans i fins i tot pagesos divertits que seduïen a un noble amb les seves ximpleries. En la cort el bufó tenia una sèrie de privilegis, com a poder seure a taula amb el seu senyor i, per descomptat, dir el que li passés pel cap a cada moment. Però a més, no només s’ocupaven d’entretenir al seu senyor, sinó que també l’assessoraven en certes qüestions. A més, podien criticar les seves accions sempre que ho fessin amb un llenguatge perspicaç i de forma enginyosa.

A diferència del que pallassos tradicionals la funció era fer el ximple simplement per divertir a la gent, els bufons van ser capaços de crear amb el seu especial “bogeria” el concepte sobre “la bogeria” que va impregnar totes les capes i nivells de la societat europea durant diversos segles.

No obstant això, el bufó de la cort es va extingir a Europa durant el segle XVIII. En el seu lloc va aparèixer una nova modalitat, que res tenia a veure amb l’anterior i que treballaven per a les famílies nobles. Aquesta modalitat de bufó, més que fer riure al senyor, era qui reia les bufonades del senyor. Modalitat que encara perviu en alguns dels nostres comportaments socials actuals, i que la majoria de nosaltres, amb tota probabilitat, podríem identificar amb el comportament d’algunes persones d’avui en dia.

Però, en qualsevol cas, i malgrat la coacció religiosa que va existir durant l’Edat Mitjana, el riure i l’humor van saber trobar les seves formes d’expressió gràcies a les llengües vernacles i als bufons, que van ser capaços d’eludir l’ideal dictat per l’Església i quedar-se amb el d’Aristòtil que defensava que l’home era rialler per naturalesa. I, possiblement, hauria de ser d’aquesta manera, ja que, l’humor és una bona alternativa per capejar els vaivens i avatars del temps en què ens toca viure.

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

 

Lo rire, l’umor e lo bofon de la cort

Pendent l’Edat Mejana, lo rire foguèt pas una practica tròp presada per la Glèisa Catolica pr’amor qu’ela lo considerava inadeqüat. Categorizat perilhós pel fach d’èsser en contraposicion de l’ideal ascetic de l’autocontraròtle, e enemic del monge, fin finala la Glèisa decidís d’enonciar al sègle XII una escolastica suls emplecs apropriats del rire e de l’umor.

Gràcias a la proliferacion de las lengas vernacularas, l’‎umor a l’epòca medievala en Occident es cargat de sensibilitat a la diferéncia de l’umor en latin, qu’es fòrça mai tecnic e limitat a d’exercicis lingüistics intellectuals e religioses. Lo ‎rire maliciós, pròpri de l’Antiquitat, s’amagava socialament mentre que se risiá jos capa. Es fòrça possible que foguèsse a aquela epòca que se transformèt en lo sorire, que qualques unes situan son aparicion a l’entorn del sègle XII.

Ça que la, e malgrat totes los esfòrces de la Glèisa per limitar aquela practica, pr’amor qu’èra signe de dobertura a las idèas diabolicas e transmetedora de las piègers pensadas malignas exteriorizadas a travèrs del rire, aquela practica venguèt fin finala un fenomèn cultural que lo practiquèt tota la societat amb los sieus pròpris còdes, personatges e representacions.

Un dels personatges per excelléncia e fenomèn universal dempuèi l’Antiquitat es estat lo bofon. Aqueles amusants personatges foguèron d’òmes, de femnas, d’enfants, de nanets o de personas deformadas o grotescas que fasián rire los òstes amb lor engenh. Ja dins la Grècia atenenca, los bofons partejavan dins los teatres las creacions de Sofòcles e d’Euripides. Çò meteis arribava amb las òbras de Marçal, Senèca e Suetòni a Roma.

Segon los istorians de l’epòca, lo cristianisme eiretèt dels bofons del mond pagan. Pendent lo sègle V, lo mestièr de bofon de carrièra se mesclèt amb lo dels joglars. Aital, se mantenguèt e se propaguèt l’art de las mariòtas long de l’Edat Mejana.

Lo bofon podiá èsser vertadièrament fòl o podiá èsser qualqu’un que jogava simplament lo ròtle d’un ‎fòl, palhasso, acrobata o joglar. Los bofons de la cort foguèron l’elèit dels animators: jogavan als palaises davant los reis, als castèls dels nòbles e lo quite clergat arribèt de manténer de bofons per lor divertiment.

Los primièrs bofons de cort en Euròpa s’inspirèron dels actors comics de l’anciana Roma e d’Egipte, qu’amb lor franquetat ridiculizavan certanas accions e comportaments de las classas dirigentas. Mantes se deguèron exiliar per servar la vida, en se desplegant per tota Euròpa en cèrca de publics nòus e d’una libertat màger e en tot establir las basas del futur bofon ‎medieval e de la Renaissença. Aqueles bofons saupèron aprofechar l’èrsa de fascinacion creissenta per lo baujum dempuèi la fin de l’Edat mejana.

Lo bofon podiá aver sas originas dins un estudiant universitari qu’aviá mal capitat, un monge expulsat per aver de relacions enebidas amb de monjas,  de giboses amb bona expression e de talent verbal, d’acrobatas amb de dotacions fisicas excepcionalas, de musicians embelinaires, de charlatans e quitament de païsans amusants que sedusián los nòbles amb lors neciors.

Dins lo palais lo bofon aviá una seguida de privilègis, coma lo de se poder sèire a taula amb lo sieu senhor e, plan segur, de dire çò que li venguèsse al cap en cada moment. En mai d’aquò, s’ocupava non solament de distraire son senhor, mas tanben li donava de conselhs en cèrts afars. Atanben, podiá totjorn criticar sas accions s’o fasiá amb un lengatge perspicaç e d’un biais engenhós. Se distinguissiá aital dels palhassos tradicionals, que lor foncion èra de far l’idiòta tot simplament per amusar lo mond.

Los bofons foguèron capables de crear amb lor “baujum” especial lo concèpte sus “lo baujum” qu’impregnèt totas las capas e nivèls de la societat europèa pendent plusors sègles. Ça que la, lo bofon de la cort s’estenguèt en Euròpa pendent lo sègle XVIII. En sa plaça apareguèt una nòva modalitat, qu’aviá pas res a veire: èran los que normalament trabalhavan per las familhas nòblas. Aquel tipe de ‎bofon, en luòc de far rire lo senhor, èra lo que risiá de las bofonadas del senhor. Es una modalitat qu’encara subreviu dins qualques unes dels nòstres comportaments socials actuals.

Mas, en tot cas, e malgrat la pression religiosa qu’existiguèt pendent l’Edat Mejana, lo rire e l’umor saupèron trobar lors formas d’expression gràcias a las lengas vernacularas e als bofons, que foguèron capables d’eludir l’ideal dictat per la Glèisa e prene lo d’Aristòtel. Aquel grand filosòf defendiá que l’òme èra risolièr per natura. E, aürosament, es aital que contunha d’o èsser, malgrat los nauts e los basses dels tempses que sèm a viure.

Griselda Lozano

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail