El repoblament balear al Regne de València després de 1609

La primavera de 1918 el canonge mallorquí, Antoni Alcover, qui fou un dels més grans lexicògrafs que mai ha tingut la llengua catalana, visità el poble muntanyenc de Tàrbena (a la comarca valenciana de la Marina Baixa), on encara es parla en dialecte salat i es conserven trets de les parles balears, com ara: l’ús dels articles demostratius “aquest” i “aqueix”, l’ús de l’article personal, el manteniment d’un lèxic particular i idèntic al mallorquí (“nedar” per “nadar” del valencià, “treure” per “traure”, “anar a grapes”, “crosses”, etc.), a més d’altres molts particularismes fonètics i morfològics. Totes aquestes particularitats dialectals encara resisteixen ara en aquest bonic poblet de muntanya, des d’on s’albiren els gratacels de Benidorm.

Posteriorment, el canonge manacorí va visitar la Vall de Gallinera (un conjunt de petits poblets a l’interior muntanyenc de la Marina Alta). Allà encara va trobar mossèn Alcover alguns parlants que mantenien el dialecte salat, per bé que ja només el feien servir les persones grans i ja no l’usaven les més joves i de mitjana edat. Avui dia el salat de la Vall de Gallinera ja s’ha perdut, encara que es mantenen d’altres trets provinents dels parlars balears, com l’article personal, el verb treure, etc. La raó per la qual aquests pobles mantenien aquesta manera de parlar no és altra que el fet d’haver estat repoblats per famílies mallorquines, després que s’expulsaren els moriscos que els habitaven l’any 1609.

Els moriscos valencians van ser expulsats de molts pobles i viles. De fet, representaven quasi un terç de la població total de l’antic Regne de València. Per tant, va ser molt gran el buit poblacional que deixaren a la seva partida i foren molts els pobles que van haver de ser repoblats, i fins i tot, alguns es quedaren despoblats per sempre més.

 

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Manacor, 1862 – Palma, 1932)

Els illencs s’escamparen per moltes comarques

A comarques com les Marines, la Safor o el Comtat els conversos deportats havien estat més nombrosos que els cristians vells, i per tant, varen ser necessaris contingents molt diversos de població per recuperar els pobles abandonats. Si bé, en la majoria dels casos els repobladors foren els mateixos valencians arribats dels pobles veïns o d’altres comarques, és ben cert que ells sols no foren suficients i va ser necessari recórrer a forasters, i entre els més nombrosos: els castellans i els mallorquins. A poc a poc, aquests darrers, anaren ocupant tots els buits que els naturals del país -insatisfets per les dures condicions de vassallatge- deixaven. Per tant, els pagesos balears no només arribaren als pobles de Tàrbena i la Vall de Gallinera, als quals ens acabem de referir, sinó a moltes altres localitats d’aquestes comarques, on no es tenia tan clara memòria d’aquest fet històric.

Qui primer va donar notícia de la importància de la repoblació illenca al sud del País valencià va ser el geògraf xaloner Josep Costa i Mas en diversos estudis publicats entre 1977 i 1978. Aquest investigador basant-se en l’estudi dels llibres de matrimonis de les parròquies de la zona, a més d’un sòlid coneixement de l’onomàstica balear, va concloure que els insulars van ser també majoritaris a totes les valls interiors de la Marina Alta: les valls d’Ebo, la Guar i Castell de Castells. Així mateix, arribaren a ser molt nombrosos als pobles repoblats de les valls prelitorals o de la plana costanera, esdevenint majoritaris a pobles com: Xaló, Llíber, Pedreguer, Benidoleig, Benimeli, Ràfol d’Almúnia o La Setla i Miraflor. I sense ser tan nombrosos, també tingueren una presència molt destacada a altres pobles d’aquesta comarca com ara: Gata, Senija, Orba, Sagra o Ondara. Fins i tot a les viles cristianes i mixtes com Pego, Murla, Benissa, Xàbia, Calp, Teulada o la mateixa Dénia, la capital de la comarca, en reberen alguns. D’aquesta mateixa època són també els estudis de Josep Vicenç, que documenta repobladors mallorquins a l’Atzúbia, la Vall d’Alcalà i Pego (que és la seva vila natal). Així mateix, en Costa ens informava de la presència molt destacada de repobladors mallorquins a la Vall de Guadalest (Marina Baixa)  i a les valls de Seta, Perputxent i Travadell (a la comarca del Comtat). Fins i tot en va documentar als ravals de les viles de Gandia i Oliva (a la comarca de la Safor) o a alguns pobles de la Ribera com Albalat o Algemesí.

Des dels estudis d’en Josep Costa s’han anat afegint molts altres investigadors a treure a la llum nous repobladors balears a altres pobles de la Safor, la Ribera, la Foia de Bunyol o el Camp de Túria. Ja comentava Eugenio Ciscar Pallarés, referint-se a la Valldigna, que potser el repoblament amb mallorquins s’havia circumscrit massa a la zona de la Marina i el Comtat.

Reprenent la tasca d’en Costa, els darrers anys s’han fet públics els estudis d’Antoni Mas Forners i Joan-Lluís Monjo Mascaró (als quals m’he afegit recentment jo mateix) que han fet avançar considerablement el coneixement de l’abast d’aquesta migració illenca cap a terres valencianes. A més de tots els pobles esmentats anteriorment, els nous estudis han localitzat també repobladors balears a Xeresa, Xeraco (mallorquins al primer i eivissencs al segon poble), Daimús, Guardamar o Palmera; en tots aquests pobles, a vora mar, els illencs arribaren a ser igualment majoritaris. En aquesta comarca de la Safor els insulars s’instal·laren, doncs, a la costa i no a la muntanya; sempre allà on no hi anaven els repobladors valencians. D’altres pobles saforencs amb presència documentada de mallorquins foren: Tavernes de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Miramar, Piles, Beniarjó, Rafelcofer, Bellreguard, Benirredrà, etc. Fins i tot als ravals de les viles cristianes d’oliva i Gandia i a pobles com Palma i Ador.

A la Vall d’Albaida els repobladors balears s’establiren especialment a pobles que pertanyien al duc de Gandia, com ara Aielo de Rugat o també Castelló, però també n’arribaren a dominis d’altres senyors: a Montitxevo, Terrateig, el Ràfol de Salem, Salem, Adzaneta d’Albaida, l’Aljorf, Bufali, Alfarrasí o Bellús.  Fins i tot se n’han documentat a les viles cristianes d’Albaida, Montaverner o Llutxent, encara que en cap cas foren majoritaris ni tan nombrosos com a les comarques anteriorment referides.

A la comarca de la Costera els mallorquins arribaren al Raval de Xàtiva i a pobles com Barxeta i Llocnou d’en Fenollet o el Genovés. Tampoc foren molt nombrosos, llevat de Barxeta i no sempre hi romangueren.

A la Ribera n’arribaren moltíssims, i per tot arreu de la comarca, des de pobles repoblats com Favara, Llaurí, Massalavés, Càrcer, Sumacàrcer, Sellent, Sant Joan de l’Énova, Antella, Rafelguaraf, etc. a les viles cristianes com Cullera, Alzira, Algemesí, Carcaixent, Castelló de la Ribera o Sueca. A quasi tots els pobles se n’han pogut documentar, però tot i ser-ne molts, no van representar un molt alt percentatge en una comarca amb tanta població. La seva empremta més destacada potser sigui la devoció a la Mare de Déu de Lluc a la vila d’Alzira.

Al Camp de Túria se n’han documentat a Olocau de Carraixet, d’on era senyor el virrei de Mallorca, Joan de Vilaragut, però també se’n documenten a pobles com Vilamarxant, Serra, com a criats al convent de la Cartoixa de Portaceli, Riba-roja de Túria i també a la vileta cristiana de la Pobla de Vallbona. En cap cas foren molt nombrosos i no sempre romangueren al poble on s’havien establert.

Se’n han trobat fins i tot a alguns pobles de la comarca de l’Horta de València com Torrent, Benimaclet o Benimàmet (ara barris de la ciutat de València) i a la mateixa capital del País Valencià. La seva presència sempre va ser testimonial, però ben real i contrastada.

A algunes comarques, ara de parla castellana, com la Foia de Bunyol també s’hi establiren una vintena de famílies mallorquines; sobretot a Bunyol, on encara existeix una “calle Mallorquines”, però també a Macastre i Alboraig. O també a la Canal de Navarrés sen’instal·laren mitja dotzena de famílies mallorquines a Bicorb i Quesa i alguns homes sols a Navarrés o Anna.

També se n’han arribat a documentar alguns a Betxí (la Plana Baixa), Monòver (les Valls del Vinalopó) o Ares d’Alpont (Els Serrans). Fins i tot se sap que n’arribaren a la ciutat d’Oriola o a la vall de Ricote (Múrcia). 

  

 

Arribaren amb les seves famílies i empesos per les promeses senyorials

L’expulsió dels moriscos valencians va perjudicar, a més dels propis expulsats, també als senyors territorials valencians. En una carta al rei Felip IV el duc de Gandia, Carles de Borja li recordava que: “Por la expulsión de los moriscos perdió mi casa 18000 vasallos y 3000 ducados de renta”. No ens ha d’estranyar, doncs, que els senyors es posessin de seguida mans a l’obra, a fer les gestions necessàries per repoblar els seus pobles deserts i recuperar les seves rendes. Comptaven amb un magnífic aliat a l’illa de Mallorca, com era el mateix virrei, Joan de Vilaragut, baró d’Olocau, un senyor valencià (com ells mateixos) i afectat també per l’expulsió morisca. Sembla que hi va haver entre molts d’ells una acció concertada per portar pagesos illencs als seus senyorius.

En aquest sentit, es van fer pregons i crides per quasi tots els pobles i viles de l’illa de Mallorca, que foren seguides amb una gran acceptació per part de molts caps de famílies, desitjosos de millorar la seva situació de dificultats econòmiques, en una illa que havia patit una gran expansió demogràfica seguida de diverses males collites. La resposta del rei Felip III, en conèixer que s’estaven transportant massivament a València als pobladors amb les seves famílies va ser de rotunda desaprovació. Les Illes Balears eren percebudes com una terra de frontera de l’Imperi espanyol amb l’enemic Otomà i el sobirà no desitjava que perdessin població per no facilitar-ne un hipotètic atac d’aquest potencial enemic.

Tanmateix, sembla que l’únic senyor que en va fer cas va ser el virrei Joan de Vilaragut i el seu fill (en morir ell el Nadal de 1610), que van desistir de repoblar la seva baronia amb illencs després d’haver-ho intentat inicialment. Tota la resta dels senyors valencians -començant pel mateix duc de Gandia- desobeirien les indicacions reials i continuaren amb el procés de repoblació amb mallorquins dels seus feus. Per tant, el transport cap al Regne de València dels nous vassalls va continuar a bon ritme. Aviat molts pobles valencians, buits per la intolerància i el sectarisme de l’Imperi espanyol, acolliren als pagesos balears amb les seves mullers i infants. Molts dels arribats estaven relacionats familiarment entre ells, i durant molt de temps se seguiren relacionant endogàmicament, casant-se amb gent de llur mateix origen.

 

Atles lingüístic dels parlars valencians

Com es deien i d’on procedien? 

De totes les Illes Balears van arribar repobladors al País Valencià, però els més nombrosos foren, òbviament, els mallorquins. Els menorquins, vinguts de Maó, Cuitadella i Alaior, els trobem sobretot en comarques com la Ribera, a pobles com Sant Joan de l’Énova o Castelló de la Ribera; els seus cognoms Al·lès, Casesnoves, Cintes, Oliver, Gomila, Sabater, Albertí. O a la Safor, a pobles com Daimús, Guardamar, Benirredrà o Tavernes de Valldigna els seus cognoms: Todolí, Corantí o Ponç. Els eivissencs es feren presents a totes les comarques litorals entre la Ribera i la Marina. Foren bastant nombrosos, però en la majoria dels casos eren homes sols; només a pobles com Xeraco, Rafelcofer, Vilallonga, Beniarjó, Pedreguer o Xaló, etc. arribaren amb les seves famílies. La majoria provenien de la mateixa vila, però també de Sant Antoni de Portmany, Santa Eulàlia i d’altres llogaters de l’illa. Alguns dels seus cognoms foren: Marí, Cardona, Costa, Serra, Tur, Maians, Orvai, Bofill, Rosselló, etc.

D’entre els mallorquins, els més nombrosos arribaren de la vila de Santa Margalida, s’estima que una quarta part de la població d’aquest poble del pla de Mallorca es va desplaçar a terres valencianes. Foren moltes les localitats que reberen immigrants margalidans, allà on més: a Xaló, Llíber, Vall d’Ebo, Castell de Castells, Tàrbena, Daimús, Favara, Bufali o Sellent, etc. Però se’n documenten també a Senija, Pedreguer, Quatretondeta, Benimassot, Lorxa, Vall d’Alcalà, Beniardà, Llaurí, Rafelguaraf, Sumacàrcer, Bicorb, Vilamarxant, etc.i a moltíssims altres pobles i viles de quasi totes les comarques citades. En l’actualitat els pobles de Xaló, Tàrbena i Vall d’Ebo estan agermanats amb aquesta vila mallorquina. Entre els cognoms que dugueren podem citar: Monjo, Muntaner, Serra, Femenia, Font, Ribes, Molines, Pastor, Calafat, Estalric, Server, Albanell, Omar, Quecles, Mas, Amengual, Malonda, Palleres, Català, etc.

Segueix pel nombre de repobladors la vila de Manacor. Els manacorins s’establiren principalment als pobles de la Vall de Seta (Fageca, Famorca, Tollos, Quatretondeta, etc.) també a Tàrbena, la Vall d’Ebo, Barxeta, la Vall de Guadalest, Alcanalí, Benidoleig, la Vall de la Guar, Tavernes de la Valldigna, Favara, Ondara, Orba, Vilamarxant, Xeresa, Pedreguer, Pego, Gandia, Dénia, Carcaixent, etc. Els seus cognoms: Vidal, Gilabert, Ferrer Vell, Mascaró, Sureda, Dalmau, Llull, Vaquer, Mas, Huguet, Esquerrer, Fullana, Amer, etc.

També de Llucmajor arribaren al Regne de València un bon nombre de colons. Els llucmajorers foren molt nombrosos a Llíber, i és per això que aquests dos pobles estan agermanats des de 2006. Però també a Pedreguer, Senija, la Vall de La Guar, Benimeli, Gata, Raval d’Oliva, Piles, Xaló, Sanet i Negrals, la Vall de Gallinera, Lorxa, Altea, Parcent, el Ràfol d’Almúnia, Favara, Tavernes de Valldigna, Xeresa, Gandia, Convent de Portaceli, etc. Els cognoms que portaren els llucmajorers foren: Mas, Oliver, Salvà, Vidal, Puigcerver, Noguera, Amengual, Forners, Reus, Catany, Avellà, Pastor, Mulet, Ginestar, Mut, Tomàs, Clar, Cardell, Grau, Roig, Fullana, Frígola, etc.

I seguint l’ordre d’importància seguirien els pollencins, els naturals de Pollença arribaren en un gran nombre a les comarques de la Ribera, la Safor i també a la Marina. Els més nombrosos els trobem a Massalavés, a la Granja de Montcada, Tàrbena, Beniardà, el Raval de Gandia, el Raval d’Oliva, Miramar, Bicorb, Càrcer, Algemesí, Barxeta, l’Atzúbia, Vilallonga, Xaló, Albaida, etc.
Els seus cognoms: Marc, Gilabert, Soliveres, Estrader, Santacreu, Campamar, Torrendell, Cànoves, Cabanilles, Vicenç, Rotger, Aulet, Vila, Vilanova, Sales, Conill, etc.

També n’arribaren de la vila d’Artà, segurament on més a la Vall de la Guar, però també a Gandia, Benidoleig, els Poblets, Orba, Fageca, Famorca, Tàrbena, Carcaixent, Castell de Castells, Xeresa o Xaló. Els seus cognoms: Riera, Caselles, Ballester, Moll, Cerdà, Mas, Femenia, Ferragut, etc.

D’Andratx en varen venir sobretot a les Valls de Gallinera i Alcalà (on més a Beniaia) però també a Benidoleig, Lorxa, Pego, l’Aljorf, Albaida, Xeresa, Aielo de Rugat, Cullera, Gandia, etc. Els seus cognoms: Alemany, Porcell, Triai, Perpinyà, Palmer, Pellisser, Simó, Verger, Pujol, etc.

Finalment oferirem algunes dades dels repobladors arribats de la vila de Sóller: els més nombrosos arribaren al Raval de Xàtiva, ací se n’establiren un bon nombre de famílies. Sense haver-n’hi tants, però, també n’hem documentat a Benidoleig, Bicorb, Bunyol, Vall de la Guar, Càrcer, Beniarjó, Balones, Gandia, etc. Els seus cognoms: Ripoll, Ferrà, Gual, Verí, Terrades, Mercer, Mateu, Ribes, Tries, Colom, etc.

De quasi tots els pobles, viles i també de la Ciutat de Mallorca se n’han documentat, però per falta d’espai no els podem consignar ací. Sense cap mena de dubte els balears foren determinants en la recuperació de molts pobles i senyorius valencians i deixaren una empremta inesborrable en la història del País Valencià.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail