El nombre 13 i la superstició (article bilingüe català-occità)

Molt s’ha escrit sobre el nombre 13, un nombre aparentment normal com qualsevol altre. El que passa és que va tenir la mala sort d’estar situat justament després del perfecte número 12. Això ha originat una infinitat de supersticions al llarg de la història que, com podem comprovar, han arribat fins als nostres dies.

Des de l’antiga Mesopotàmia -que el va excloure del codi d’Hammurabi- al món clàssic, quan Hesíode adverteix de les fatalitats de sembrar en els dies 13. El mateix passa amb les llegendes nòrdiques quan s’enumeren 13 esperits malignes, o al cristianisme quan el capítol 13 de l’Apocalipsi correspon a l’Anticrist. A més de sumar 13 el nombre de comensals en l’Últim Sopar i coincidir la crucifixió de Jesucrist en divendres 13. Però també és cert que una sèrie d’esdeveniments històrics han contribuït encara més a la seva mala fama. Tal és el cas de la coneguda història ocorreguda el divendres 13 d’octubre de 1307, quan el papa Climent V i el rei de França Felip IV ordenen la detenció de Jacques de Molay, últim gran mestre de l’orde del Temple i de tots els cavallers templers, sota l’acusació de sacrilegi contra la Santa Creu, simonia, heretgia i idolatria cap a Baphomet i Llucifer.

Jacques de Molay i els cavallers Templers van ser empresonats i sotmesos a bàrbares i inhumanes tortures fins a aconseguir que la majoria dels acusats es declaressin culpables. No obstant això, Jaques de Molay es va retractar amb posterioritat i, per això, el 18 de març de 1314 va ser cremat viu davant de la Catedral de Notre Dame. Allà, abans de ser ajusticiat, va maleir els culpables d’aquella conspiració amb aquestes amenaçadores paraules: «Climent i tu també Felip, traïdors a la paraula donada, us emplaço als dos davant el Tribunal de Déu!… A tu, Climent, abans de quaranta dies i tu, Felip, dins d’aquest any. »

 

 

Casualitat o maledicció? El Papa Climent mor el 20 d’abril, abans que transcorreguessin quaranta dies i Felip IV de França, el 29 de novembre, abans que es complís l’any. Des de llavors, el divendres 13 s’ha considerat definitivament una data de mala sort en el món occidental fins a arribar a l’extrem que molts hotels i carrers eludeixen aquesta xifra i passen directament del 12 al 14.

No obstant això, el nombre 13 té una altra faceta menys coneguda i precisament de bona fortuna, doncs en el seu origen, aquest nombre va ser considerat el de la divina Deessa Mare universal que representava el coneixement secret i la sexualitat sagrada. Així, en les històries antigues es troba en la seva forma original i és el nombre sagrat de tot l’univers.

A Orient, en alguns cultes, es considera un nombre místic i la xifra perfecta per assolir la transcendència. De fet, els antics egipcis pensaven que el 13 era el número de la nova existència en el món dels déus. De la mateixa manera era considerat en la mitologia grega i romana. Per això, l’Olimp estava format per 12 déus i un pare suprem (Zeus), és a dir, per 13. També va ser la xifra d’Ulisses, que va poder escapar amb vida de la Guerra de Troia i tornar sa i estalvi després de les innombrables peripècies que li van ocórrer. Igualment en els mites del rei Artur que, al costat dels seus cavallers, sumaven 13 a la seva taula rodona. Segons la llegenda, 13 eren els tresors de Bretanya que guardava Merlí, 13 les doctrines dels bards, així com 13 els segments dels acords sagrats dels druides. Però, per si això no és suficient, la més bella de les deesses nòrdiques, Freya, deessa de l’amor, la maternitat i de la poesia lírica, que posseïa l’habilitat de transformar-se en gat negre, ostentava precisament el nombre 13.

Per aquest motiu, en la numerologia basada en els estudis de Pitàgores, el 13 és la xifra del creixement i de l’evolució. El mateix que passa a la Càbala, on el nombre 13 és la clau mestra que obre les portes del coneixement.

En qualsevol cas, encara que les supersticions no són més que creences sense cap mena de prova científica, és possible també que la ciència no pugui explicar completament el concepte i fonament d’aquestes creences ancestrals basades en el pensament màgic que tradicionalment acompanya l’ésser humà des de temps immemorials.

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

Podeu col·laborar en el seu nou projecte: Divinòc

 

Lo nombre 13 e la supersticion

S’es fòrça escrich sul nombre 13, un nombre aparentament normal coma quin autre que siá. Se passa qu’aquel nombre aguèt lo malastre d’èsser plaçat justament après lo perfièch nombre 12, çò qu’es a l’origina d’una tièra de supersticions long de l’istòria que, coma podèm constatar, son arribadas fins als nòstres jorns.

Tot comença dins l’anciana Mesopotamia —que l’excluguèt del còde d’Hammurabi— e dins l’Antiquitat, quand Esiòde avertís de las fatalitats de semenar durant los jorns 13. La meteissa causa arriba amb las legendas nordicas que comptan 13 esperits marrits, o dins lo cristianisme, puèi que lo capítol 13 de l’Apocalipsi correspond a l’Anticrist. En mai d’aquò, 13 es lo nombre de taulejaires de la Cena, e la crucifixion de Jèsus-Crist a luòc un divendres 13.

Mas es tanben verai qu’una seguida d’eveniments istorics an contribuit mai encara a sa marrida reputacion. Tal es lo cas de l’istòria plan coneguda escasuda lo divendres 13 d’octòbre de 1307, quand lo papa Clamenç V e lo rei de França Felip IV ordenan l’arrestacion de Jacques de Molay, darrièr grand mèstre de l’Òrdre del Temple e de totes los cavalièrs templièrs, jos l’acusacion de sacrilègi contra la Santa Crotz, simonia, eretgia e idolatria envèrs Bafomet e Lucifèr.

Jacques De Molay e los cavalièrs templièrs foguèron encarcerats e someses a de torturas barbaras e inumanas fins que la majoritat dels acusats se declarèsson colpables. Ça que la, Jacques de Molay se retractèt pus tard e, per ansin, lo 18 de març de 1314 foguèt cremat viu davant la catedrala de Nòstra Dòna de París. Aquí, abans d’èsser executat, maldiguèt los colpables d’aquela conspiracion amb los mots seguents: “Clamenç, e tu tanben Felip, traïdors a la paraula donada, vos convòqui a totes dos davant lo Tribunal de Dieu!… Tu, Clamenç, abans quaranta jorns, e tu, Felip, abans un an…”

Azard o malefici? Lo papa Clamenç moriguèt lo 20 d’abril, abans 40 jorns, e Felip IV de França defuntèt lo 29 de novembre, abans que se compliguèsse un an. Tre alavetz, lo divendres 13 es considerat definitivament coma una data de malastre dins lo Mond occidental fins al ponch que maitas ostalariás e carrièras eludisson aquela chifra e passan dirèctament del 12 al 14.

Ça que la, lo nombre 13 a un autre caire mens conegut e justament de bon astre: a son origina, aquel nombre foguèt considerat coma lo de la Divessa Maire universala que representava la coneissença secreta e la sexualitat sagrada. Aital, dins las istòrias ancianas se tròba en sa forma originala e es lo nombre sagrat de tot l’Univèrs.

En Orient, dins qualques cultes, se considèra coma un nombre mistic e la chifra perfiècha per aténher la transcendéncia. De fach, los ancians egipcians pensavan que lo 13 èra lo nombre de la nòva existéncia dins lo mitan dels dieus. Aital èra tanben considerat dins la mitologia grèga e romana. Per tant, l’Olimp èra format de 12 dieus e un paire suprèm (Zèus), çò es de 13 divinitats. Foguèt tanben la chifra d’Ulisses, que poguèt escapar viu de la Guèrra de Tròia e tornar san e salve après las innombrablas peripècias que l’imcombiguèron. Egalament dins los mites del rei Artús que, al costat de sos cavalièrs, èran 13 a l’entorn de sa taula redona. Segon la legenda, 13 èran los tresaurs de la Grand Bretanha que servava Merlin, 13 las doctrinas dels bardes, e tanben èran 13 los segments dels acòrdis sagrats dels druidas. Mas, s’aquò èra pas pro, la pus bèla de las divessas nordicas, Freia, divessa de l’amor, de la maternitat e de la poesia lirica, que possedissiá la facultat de se transformar en un gat negre, portava justament lo nombre 13.

Per aquela rason, dins la numerologia basada suls estudis de Pitagòras, lo 13 es la chifra de la creissença e de l’evolucion. La meteissa causa se produtz dins la Cabala, ont lo nombre 13 es la clau mèstra que dobrís las pòrtas de la coneissença.

En tot cas, e mai se las supersticions son pas mai que de cresenças sens cap de pròva scientifica, es possible tanben que la sciéncia pòsca pas explicar dins sa totalitat lo concèpte e fondament d’aquelas cresenças ancestralas basadas sus la pensada magica qu’acompanha tradicionalament l’èsser uman dempuèi la nuèch dels tempses.

Griselda Lozano

Podeu col·laborar en el seu nou projecte: Divinòc

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail