El gran heroi català Antoni Desvalls

Antoni Desvalls i de Vergós (El Poal, 1666 – Viena, 1724), marquès del Poal, és el paradigma de l’heroi nacional. Hom com ell no mereix ser oblidat, tanmateix és justament la personalitat que els enemics de la pàtria catalana voldrien fer desaparèixer de la nostra història i semblaria, un cop més, que aquí hem tornat a caure de quatre grapes, puix no trobem a tot Catalunya cap monument figuratiu, ni cap plaça o avinguda dedicada, a banda d’un petit monòlit a la seva vila natal El Poal. Aquest article vol ser una restitució, una reivindicació i una denúncia, que nosaltres no ens hi posem per poc.

Ferm defensor de les Constitucions catalanes, insubornable i valent, mai va perdre cap batalla i, amb enginy i honor, feu anar de corcoll els exèrcits de les Dues Corones, el castellà i el francès, llavors el més temut del món. Militar experimentat amb gran carisma i ofici, seguint les ordres donades per les autoritats militars catalanes organitzà un gran nombre de fidels soldats d’arreu del Principat que protagonitzaren els fets més èpics de la coneguda com a Guerra dels Catalans. Ningú com ell va provocar més baixes, desmoralització i desercions entre l’enemic, al punt àdhuc de decantar el conflicte del costat català, que, certament, anà de pèls. Posem els punts sobre les is tot seguit.

Antoni Desvalls assolí el grau de capità d’infanteria, juntament amb el seu germà Manuel, durant la Guerra dels Nou anys (1688-1697), on Catalunya fou una part molt important de l’escenari bèl·lic. Aquesta guerra, que enfrontà la Lliga d’Augsburg i el Regne de França, significà el preludi de la que tornaria a afectar Europa durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713).

Els germans Desvalls, que ja l’havien vist les orelles al llop, es posicionen de bell antuvi amb el bàndol austriacista, per aturar-li els peus a l’imperi francès en defensa de les llibertats catalanes inequívocament amenaçades. Són dels primers, juntament tot un seguit de personalitats de les terres de ponent i la Catalunya central en mobilitzar-se per aixecar una revolta contra els borbons. El 1705, tots dos germans són nomenats coronel en nom de Carles III.

Lidera l’alliberament de les terres de ponent ocupades fins aleshores pels regiments borbònics, el 22 de setembre conquesta Lleida i a les primeries de 1706 ja ha assolit posar l’Urgell, La Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l’obediència austriacista. El 16 de febrer del 1706, és nomenat superintendent de les fronteres i durant les corts celebrades aquell mateix any, Carles III l’atorga el títol de vescomte del Poal i posteriorment el de primer marquès del Poal. Entre els anys 1706 i 1710 també participa de manera activa en les campanyes militars a Castella. El 1710 esdevé membre del Reial Senat. L’11 de juliol del 1713 és nomenat per la Junta de Braços president de la Junta de Guerra, creada després de la declaració de guerra de les institucions catalanes «…per la conservació de les Llibertats, Privilegis i Prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors a costa de vessar gloriosament la sang obtingueren i nosaltres hem, així mateix, de mantenir, les quals no han estat preses en consideració ni a Utrecht, ni a l’Hospitalet» I el gener de 1714 el marquès del Poal és nomenat general en cap de l’exèrcit de l’exterior de Barcelona, càrrec que ostentarà fins a la capitulació de Cardona.

 

Plana Major i exercit regular

Aquesta il·lustració té la intenció de trencar amb l’estereotip d’exèrcit guerriller que els mitjans al servei dels invasors, i la mentalitat de poble vençut nostra, ens han volgut fer creure i que, tanmateix, està molt allunyada de les fonts documentals. El marquès hi és en mig del seu estat major i del seguici de nobles que l’acompanyaven com a guàrdia de corps. Entre els primers hi ha el coronel de fusellers Amill, el tinent coronel Ramon de Rialp del regiment de cavalleria Sant Jaume, El coronel de cavalleria Jaume Brichfeus, el capità Diego Nassarre del regiment de cavalleria La Fe,  i entre els segons hi ha el coronel Josep de Peguera i Cortit senyor de Gràa i els germans Josep i Geroni de Castellvell entre altres. La tropa és formada per soldats professionals magraners provinents de la guarnició de Cardona, vestits i armats com correspon a la seva especialitat. Sortosament, es conserva abundant constància documental detallada que permet muntar aquesta imatge amb tot el rigor. Res més lluny d’un grup de guerrillers, inadaptats o sometents no militaritzats.

 

La Generalitat, amb una experiència secular en organització miliar, ha fet un plantejament de guerra de desgast conscient que una guerra es pot guanyar de dues maneres; a camp obert on el nombrós exèrcit de les Dues Corones ho feia molt difícil o per abandonament de l’enemic. I el desembre de 1713 té als borbònics a punt de retirada per fallida econòmica, la guerra se’ls hi està fent llarga i el desànim és evident entre la tropa. L’exèrcit castellà mai hauria guanyat aquesta guerra si no hagués estat per l’arribada de l’exèrcit francès que doblà el nombre d’efectius aportant artilleria, pertrets, militars de primer nivell com Berwick i Verboom i diners per pagar la campanya. Els borbònics, per mantenir el cost operatiu de dos exèrcits contínuament desplegats imposaren un nou impost abusiu al Principat, les quinzenades, amb la pretensió de fer pagar a la població les despeses de la Guerra.

Els serveis secrets de la Diputació, treballaven per garantir la comunicació entre la Junta Secreta i el marquès del Poal. Els integrants d’aquesta xarxa d’espionatge es desplaçaven pel territori burlant la vigilància i les línies enemigues amb l’objectiu de coordinar les accions de guerra entre les institucions de govern de Barcelona, l’exèrcit de l’exterior i la guarnició de Cardona. Salvador Lleonart, cap dels serveis secrets, i Desvalls van saber treure partit de la desesperada situació dels borbònics; animant la revolta contra les quinzenades i donant suport logístic als pagesos i sometents revoltats amb pólvora, pertrets, assessors militars i tropa dels regiments de fusellers o reglada de la guarnició de Cardona. Gràcies a la Revolta de les quinzenades, Desvalls aconsegueix que els comuns li enviïn més tropes reglades, fusellers, un vehedor i un pagador. Amb els oficials majors dels regiments, més els assessors i la comptabilitat organitza la plana major de l’exèrcit de l’exterior. A primers de febrer ho té tot enllestit, ha pogut omplir de soldats tots els regiments de fusellers i companyies de voluntaris que tenia formats i du a terme de manera definitiva la formació d’un potent exercit de l’exterior. Compta amb uns 3000 soldats durant tota la campanya més els sometents que s’incorporen de manera ocasional.

Hi ha constància de combats a tota la Catalunya central amb derrotes borbòniques importants com Balsareny, la Gleva, Arbúcies i Ribera Salada entre altres. El marquès de Poal i el seu estat major veuen arribat el moment de plantejar una batalla a camp obert, el 13 d’agost a Talamanca obtenint una victòria aclaparadora sobre el cos de l’exèrcit castellà del comte de Montemar. Quan cau Barcelona, l’exèrcit de Desvalls està més fort que mai, els exèrcits de les Dues Corones no han estat capaços de conquerir la fortalesa de Cardona, però en virtut de la capitulació de Barcelona del 12 de setembre de 1714, José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, pacta la capitulació de la fortalesa amb el governador militar Manuel Desvalls. Podem afirmar, per tant, que l’exèrcit del marquès del Poal mai va estar vençut i que la guerra a l’exterior de la ciutat no es va perdre. En caure Barcelona van deixar de combatre.

El marquès del Poal, coneixedor de la capacitat d’incompliment de compromisos dels borbònics, convenç al seu germà per marxar cap a l’exili. Efectivament, Felip V declararia nul·les les capitulacions de Barcelona i de Cardona com ja sabeu.

A continuació, oferim la imatgeria correcta d’Antoni Desvalls, general en cap de l’exèrcit català, per que resti al servei d’una futura escultura figurativa el dia que els nostres governants es prenguin seriosament la imprescindible dignificació dels nostres herois, com es fa a la resta de països normals:

 

Porta un tricorni clàssic gran amb galó d’or. A sota una perruca de nusos d’estil francès feta de cabell natural fosc. Al coll hi porta una corbata de mussolina brodada lligada amb forma de pala. El vestit consta d’una casaca de drap refí 24é de llana de color de grana fosca folrada de drap 22é blau, guarnida amb un galó ample d’or amb botons i traus del mateix material. A sota hi porta una jupa de tissú d’or i plata amb un galó estret també d’or vorejant costures, traus, butxaques i gires. Les calces, com és habitual, són del mateix drap que la casaca, guarnides amb 2 vies de galó d’or. Tot plegat complementat amb una capa feta del mateix material guarnida amb alamares, botons i traus daurats vorejada amb 2 vies de galó d’or. Per ostentós que pugui semblar, és de la mateixa qualitat que el que la ciutat de Barcelona li pagava al conseller en cap per comandar la coronela de la ciutat. L’armament també és l’habitual d’un oficial d’alta graduació, dues pistoles d’arçó i un sabre recte de cavalleria. Són armes de propietat personal de qualitat i tecnològicament punteres. Les pistoles llautonades amb damasquinats d’or i plata. El sabre porta el mantí de plata i la petxina i guardamans d’acer. El cavall és un palafrè de propietat particular guarnit i equipat luxosament amb regnes, manta i tapafundes brodades d’or i plata.

La restitució s’ha fet prenent com a paral·lels vestits, guarniments de cavall i armament d’altres militars de l’exèrcit català del seu grau i nivell, dels quals existeix prou constància documental, sortosament, abundant i detallada. La figura del marquès es presenta com la de qualsevol aristòcrata que ocupés un càrrec militar d’importància; el vestit i l’armament són propis de la seva condició, en un moment que el cerimonial és omnipresent a tots els moments de la vida quotidiana i n’ha de presentar un aspecte impecable malgrat les dificultats de la vida militar a camp obert. Cal tindre present que en campanya, com a bon professional que era, seguia les reials ordenances de Carles lll en les quals es detallen amb cura la quantitat de criats i domèstics que l’acompanyarien per assistir la seva persona. El mateix passava amb els caps militars aristocràtics que comanaven les columnes borbòniques, la imatge es preservava per sobre de tot.

Francesc Riart i Jesús Lloria amb el suport de Vibrant.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail