El final del casal de Barcelona: Jaume d’Urgell i Frederic de Sicília

Un dels inconvenients que té això de la monarquia és que els afers familiars particulars de les cases reials poden acabar per desballestar una nació. Nacions hi ha avui i sempre n’hi ha hagut. Nació prové de “néixer”, del vincle natal natural dels individus dins d’unes comunitats culturals diferenciades. Els reis, com a caps dels estats, podien i poden desvirtuar la vida de les nacions a través de guerres o d’unions en les quals alguna nació del regne podia –i pot- quedar en posició excèntrica i perjudicada. És el que va passar a la mort del comte de Barcelona i rei d’Aragó Martí I, dit l’Humà, el 1410. Com que el seu únic fill, Martí el Jove, havia mort uns mesos abans, la seva herència se la van disputar els parents més propers. Però la successió havia de ser aprovada per les corts dels seus estats: Catalunya-Mallorca, Aragó i València, perquè el poder d’aquesta corona, coneguda erròniament com d’Aragó, no era un sol regne i havia de regir-se en coordinació amb les corts de tots els estats. Una unió molt similar a l’actual Unió Europea, on tots els membres que hi formen part poden dir la seva en tot allò que els afectés. Molt més si es tractava d’una qüestió dinàstica que podia trastocar l’ordre establert des de 1137, quan el comtat de Barcelona assumia la corona reial aragonesa. Una ocasió daurada per als que cobejaven aquells regnes projectant-ne l’absorció, com es veuria temps endavant.

 

Sepulcre de Martí l’Humà, Monestir de Santa Maria de Poblet

Dels set candidats inicials al tron barceloní, els principals eren Jaume II comte d’Urgell, que havia estat nomenat lloctinent de la corona per Martí I, però no hereu; Fernando d’Antequera, emparentat per via materna amb el casal barceloní; i Lluís de Calàbria, també amb pretensions per via femenina. Com que l’Església catòlica estava dividida en aquell temps entre tres papes diferents, Jaume obtingué el suport del pontífex de Roma, i Fernando el de “l’antipapa” Benet XIII o papa Luna, que jugà un paper essencial en tot el procés. A través de suborns i atacs militars (Batalla de Morvedre-Sagunt) Fernando va guanyar posicions ocupant zones d’Aragó i comprant voluntats entre els diputats de les diferents corts. Finalment, arbitràriament, l’Església i les corts aragoneses van imposar nou representants escollits per ells, entre aragonesos, valencians i catalans, per tal que decidissin, a Casp, el 1412, qui tenia més dret a obtenir la corona. Els diners de Fernando i els representants religiosos de Benet XIII van inclinar la balança a favor del Trastamara.

 

El Compromís de Casp, de Dióscoro Puebla (1867). Vicent Ferrer donà suport a Ferran per oposar-se al cisma de Benet XIII

En un primer moment, per evitar els mals que causava la vacant reial (a dos anys de la mort del rei Martí), els nobles catalans, el comte d’Urgell també, acceptaren el resultat de la tosca manipulació del Compromís de Casp. Però el partit dels urgellistes no ho va acceptar de bon grau i l’enfrontament entre aquell bàndol catalanoaragonès contra el príncep castellà i els seus homes es féu inevitable. Les seves tropes havien deixat un mal rastre de robatoris, vileses i falta de respecte pels camps, les viles i la capital catalana. Quan finalment la batalla tingué lloc el 1413, Jaume no va poder disposar de les forces angleses que els seus amics li havien promès. Derrotat al castell Formós de Balaguer, el seu gran rival Fernando d’Antequera, a qui li estava costant molt entendre i acceptar el sistema pactista i parlamentari català, el va condemnar a presidi perpetu, a l’expropiació de tots els béns i llur família quedà a la misèria. Després de passar per diverses presons castellanes, entre altres la d’Ureña, acabà els seus dies al castell de Xàtiva a 53 anys, no era, doncs, cap ancià quan li sobrevingué la mort. Les cròniques benignes amb les dinasties posteriors narren les bones condicions en què el tenia Alfons el Magnànim, fill del d’Antequera, però tenim constància que les notícies que corrien entre el poble, en aquells temps i posteriors, van ser diferents. A continuació copiem, en català del segle XV, la narració de com va anar la mort de Jaume d’Urgell, que no deixava de ser un perill real perquè l’odi antitrastàmara, contra la dinastia castellana introduïda fraudulentament, era molt viu: sembla que no van poder comprar totes les voluntats. El text procedeix de la Scriptura privada, un manuscrit redactat durant el regnat de Joan II vers 1466, que no fou imprès fins a 1899 amb el títol La fi del Comte d’Urgell:

«E de fet, certa jornada ab molt gran secret e molt cautelosament lo dit Rey* e Infants vingueren al castell, e donada la letra al catlà, ells se retragueren  en el retret del castell de Xàtiva; e retrets digueren al catlà, que era del Comte de Urgell; e per quant era encara molt matí, catlà los dix que encara no era llevat del llit. Ells li digueren quel fes llevar e que fahes venir a ells en lo retret que eran, car ells volien parlar ab ell.

De continent, lo catlà ana allí hont lo Comte jahie e despertal e dixit: “senyor Comte, açi son lo Rey de Navarra e los Infants don Henrich e don Pedro quius demanen, car dien volen parlar ab vos, axí que si us plaura, levau vos e veniu, car ells vis demanen acuytadament que dien sen volen anar”. Lo Comte qui oy que tots los tres germans heran aqui, tenintse per mort, de continent dix: “O Catlà, mort som jo”. Lo catlà dixli: “com mort, senyor, no sou pas verament”. Dix lo Comte: “si som”. E axí amb mortal congoxa ell se dressa al llit e llansantse lo jupo damunt, ell comensa a dir una molt piadosa exclamació a nostre senyor Déu, del seu gran infortuni e de la sua extrema desaventura: e axí ab molts grans gemechs e suspirs sentint-se la mort, ell se vestí: e vestit tot tremolós, com aquell que porten a sententiar, ell segui lo catlà quil mena en lo retret hon era lo Rey e los Infants; e anant alla, abans quey plegas, ell se gira al catllà e li dix: “recorte catllà que abans que no seran passats cinquanta anys, la mia sanch e destructio sera vindicada no solament en aquest, mes en tots aquells qui son estats causa e occasio de la meva destructio”. E dites aquestes paraules, lo catlà lo mes dins lo retret, e de continent fo dins, digueren al catlà que eixis fora: eixit lo catla ells se tancaren dins amb ell, e lo catla scoltant de fora, oy dins molta remor; e entre les altres coses, oy tres o quatre crits que lo Comte mes, dient: “no se tal cosa, no se tal cosa”; e axi dins lo retret lo Comte fo offegat per los qui ab ell eren dins; e offegat, de continent obriren la porta e cridaren al catla qui se aparta quan senti obrir; e de continent lo catla entra dins e vehent lo Comte jaure alli mort, met agrament a plorar, cridant greument que havien fet ne quina raho e compte donaria ell al Rey e al batle de Valencia de la persona del Comte; e ells diguerenli que no curas que allo era stada la voluntat del Rey; e de continent ells faheren pendre lo cors del Comte e despullarlo e faheren lo metre dins lo llit hont jahie, e digueren e manaren ab molta gran pena al catla que no digues res del qui era estat fet; e molt cuytadament lo Rey y los Infants se isqueren del castell e sen anaren»

Alguns historiadors han dubtat de la versemblança de la Scriptura privada pel fet que no veiés la llum fins un segle després de la seva redacció, però a ningú escapa que la divulgació per escrit dels fets narrats podia incitar a la rebel·lió, a la sedició, a la revenja, a posar en qüestió el dret a la corona catalana dels reis castellans. Les querelles sobre aquella substitució sempre han estat presents a la historiografia catalana, i el text on quedava reflectit el crim d’Estat podria ser ben bé la plasmació per escrit del clam dels urgellistes del segle XV.

Una altra mort que es degué explícitament a la revenja de Fernando, que patia tant per fer acatar el seu qüestionable poder, ens l’explica l’historiador aragonès Jerónimo Zurita (1512-1580) als Anales de la Corona de Aragón (1562-1580) més d’un segle més tard. Es tracta de les raons que van portar al suplici i a la mort del comte de Benavent, qui en una disputa amb un altre noble, digué que «El Señor Rey de Navarra devia catar las honras, gracias, y mercedes que avia recibido de Vuestra Majestad. E otrosí el Señor Rey de Aragón debia catar como el Señor Rey don Fernando su padre, con el derecho vuestro , e vuestros dineros, e vuestras gentes avia ganado el reyno de Aragón.» És a dir, que el de Benavente li deia al posterior assassí de Jaume d’Urgell, Joan de Trastamara, que el seu pare, en Fernando, havia aconseguit innoblement, il·legítimament, el regne d’Aragó a través de suborns i promeses als cortesans i als compromissaris de Casp, i intimidant els altres candidats amb l’ocupació militar de part del territori aragonès i valencià. L’historiador castellà, el jesuïta Juan de Mariana Historiae de Rebus Hispaniae (1592-1605) també reconeix la utilització de suborns per comprar diputats, i que els diners els havia aplegat la reina de Castella Catalina, aprofitant una treva en les guerres de Granada, per tal de recolzar la pretensió del seu fill Fernando a la corona catalana. Les aigües no baixaven gens manses d’ençà del Compromís de Casp. Gens.

“L’ultim comte d’Urgell en mans dels homes d’en Ferran”, de Josep Maria Tamburini Dalmau (1891)

Un altre crim d’Estat fou comès per poder completar el domini dels Trastamara sobre els estats catalanoaragonesos. Es produí vint-i-sis anys després del Compromís de Casp. Es tracta de la captura i empresonament de Frederic de Sicília, que era el candidat més directe a la descendència del seu avi Martí I, però era fill natural i no arribà a ser legitimat després de la mort del seu pare, Martí el Jove. Era fill de l’amant d’aquest, Tarsia Rizzani de Catània, aspirava a succeir el seu pare en el tron sicilià (vinculat a Barcelona) i hauria estat el principal candidat si s’hagués produït el reconeixement com a hereu per part del seu avi, el rei Martí, però aquest morí a l’edat de cinquanta-tres anys i el procés l’havien estat dilatant els representants del papa Luna, Benet XIII. Aquest ja maniobrava en favor de les aspiracions de Fernando al ceptre català. Frederic de Luna i de Sicília participà en les guerres entre el rei de Castella i el d’Aragó, arran de les quals fou capturat i empresonat per Joan II, el rei castellà, el 1434. Morí quatre anys més tard al castell d’Ureña –per on ja havia passat uns anys Jaume d’Urgell– a l’edat de trenta-sis anys: un altre potencial rei català desaparegut amb les plenes facultats de l’edat adulta. Mai no es van donar detalls d’aquell esdeveniment tan oportú, que fressava el camí dels Trastamara al capdavant de la Corona catalanoaragonesa. S’esvaïen a poc a poc les possibles qüestions de legitimitat, i els opositors al domini castellà perdien l’opció dels principals lideratges.

El control de la dinastia castellana sobre Catalunya, Aragó, València i Mallorca s’havia operat amb astúcia, corrupció i aplicant la violència habitual en una elit de poder sense cap escrúpol. Val a dir que una part de la noblesa catalana i alguns importants prohoms de la burgesia barcelonina van contribuir a falcar aquest estat de coses. Entre ells Joan Fiveller, que ha passat a la història com a defensor de les lleis i llibertats catalanes, en realitat fou un dels barcelonins que més va contribuir a coronar el nou rei castellà. Benet XIII, l’aragonès papa Luna, fou encara més important com a instrument en aquesta operació, que durant aquell segle culminaria en la unió de les principals corones hispàniques. Però els reis Trastamara aviat van deixar de banda “l’antipapa” per tal de reunificar el catolicisme sota el pontificat de Roma. La usurpació es va consolidar amb la mort dels pretendents catalans, però Catalunya va mantenir la seva capacitat de govern –local, relativa– fins que la dinastia francesa dels borbons, en una maniobra ordida per la noblesa castellana, va aprofitar la guerra de Successió per acabar d’anorrear qualsevol bri de poder català sobre el propi territori. Així sorgia el 1714, de la sang i de l’engany, l’Estat espanyol, el Regne d’Espanya, que durant tres segles s’ha mantingut gràcies a les mateixes tàctiques, tant en períodes absolutistes, dictatorials com constitucionals: sang, presó i manipulació juridicolegal.

*Joan II o Joan sense Fe, rei de Navarra (1425-1479) i d’Aragó (1458-1479), germà del rei Alfons el Magnànim i dels infants Pere i Enric. L’autor del text el considera executor de l’homicidi a Xàtiva el 1433. Fill de Fernando de Antequera, i possible hereu de la corona catalana, veia les seves aspiracions amenaçades pels urgellistes.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail