El 1968, l’esclat de l’esquerra independentista

El 1968 una onada de protestes sacsejaren el món, de Mèxic a Praga, passant per París. Els seus efectes arriben fins avui. La transgressió, un gust radical per l’individualisme i la llibertat, el relaxament de les normes i el qüestionament de tota autoritat són elements, consignes que es cantaven als carrers de París aquell maig de fa cinquanta-dos anys. Les onades arribarien també a la Barcelona del franquisme i influirien profundament el desenvolupament de l’independentisme. Fins aleshores, els partidaris de constituir un Estat independent al Principat de Catalunya o als Països Catalans s’havien anomenat, generalment, separatistes. A partir d’aleshores, les coses canviarien, i no només pel que fa als noms: es gestaria el PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Tot plegat passava en un context internacional de descolonització —d’independències!— i de Guerra Freda. Els joves separatistes, sobretot universitaris, que no havien viscut la Guerra Civil, s’escindiren del Front Nacional de Catalunya (FNC) per fundar el seu partit d’arrel marxista-leninista.

 

 

D’ençà d’Irlanda el 1916, cap altra lluita d’alliberament nacional havia proporcionat un mirall tan clar per als secessionistes, però la Revolució Cubana del 1959, la independència algeriana del 1962, la Revolució Cultural de Mao de 1966 i la resistència d’en Ho Chi Minh i el Vietcong contra els Estats Units aportaven referents frescos als joves nascuts entre els anys trenta i quaranta. Les independències d’aquells anys donaven a molts un bri d’esperança enmig de la misèria moral i la destrucció que causà el franquisme a casa nostra. Durant els anys seixanta s’havien produït importants canvis dins el context espanyol. Eren els anys del SEAT 600, del Plan de Estabilización, del turisme i el desarrollismo. Després d’anys de silencis imposats, el catalanisme tornava a brollar, naturalment, malgrat el tall intergeneracional causat per la guerra, la repressió i l’exili.

Els trets principals d’aquest nou independentisme eren bàsicament dos: en primer lloc, la consagració el marxisme com a enfocament en l’anàlisi polític —fins aleshores cap organització catalana partidària de la secessió havia estat marxista-leninista— i, en segon lloc, una fascinació generalitzada envers la violència política, quelcom que passà a tota Europa. L’aparició de la misteriosa organització armada La Casa -batejada com a ÈPOCA per la policia-, un grup armat que, tot i que no actuà fins a ja començada la Transició en dos episodis brutals que la desprestigiaren, havia estat organitzada el 1969. Més endavant, el 1978, apareixeria Terra Lliure.

 

 

El fracàs del PSAN, que no arribà mai a esdevenir ni una organització de masses ni una avantguarda revolucionària, el causà el fet que no es tractava ni d’una organització netament insurreccional ni d’una organització política o electoral, sinó quelcom entremig. El 1974 ja patí la primera escissió, el PSAN-provisional, el qual es transformà el 1979 en Independentistes dels Països Catalans (IPC), els quals, al seu torn i en confluència amb altres grups, formaren el Moviment de Defensa de la Terra el bienni del 1983-1984. Mentrestant, el vell FNC creat a París el 1940 es llanguia, esdevingut una peça de museu.

 

 

Les diferències entre els grups de la jove Esquerra Independentista eren fonamentalment tàctiques, relacionades amb les possibilitats electorals i la relació amb les organitzacions de lluita armada, com ara Terra Lliure. En altres casos es tractava de discrepàncies ideològiques. Durant tota l’etapa del règim del 78, l’Esquerra Independentista tindria dues ànimes: el front patriòtic i la unitat popular, contingudes en organitzacions separades. La Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que entrà el 2012 al Parlament, revertiria aquesta situació de marginalitat i divisió. Els corrents de Poble Lliure i Endavant són les velles ànimes de l’Esquerra Independentista, encarregada de transportar aquell separatisme nascut a finals del segle XIX sota el paraigua de la Unió Catalanista al segle XXI. El 2012, per primera vegada a la seva història, el secessionisme esdevenia majoritari al Principat de Catalunya. No és de mal recordar que la CUP és l’hereva del PSAN, però també una néta un pèl llunyana d’organitzacions com Estat Català o Nosaltres Sols!

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

 

 

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail