Daniel López i Bribian. Un cos petit, un gran home

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

La seva mare feia de minyona en una casa de Barcelona, el fill solter d’aquesta família molt adinerada no va reconèixer la paternitat i, l’infant, fou deixat en el torn. Van afillar-se’l uns pagesos de Térmens (la Noguera), a qui ell sempre va considerar els seus pares. El seu pare biològic, per amainar els rumors, va fer casar la mare d’en Daniel amb l’encarregat de la seva fàbrica, que és qui li va donar els cognoms. Per aquest fet i per conveniències econòmiques, el reclamaren i el traslladaren a Barcelona, quan tenia set anys, a viure amb aquesta nova família d’origen aragonès, cosa que el va trasbalsar molt, ja que ell mai no havia sentit parlar castellà. Va posar-se a treballar en una botiga de queviures del barri de Santa Caterina, amb les dures condicions laborals de l’època, quan els aprenents treballaven de la matinada fins tard del vespre i dormien darrere el taulell. Com veiem, una infantesa força ingrata, però que li va forjar un caràcter molt fort.

Daniel López Bribian (Barcelona, 1896 – 1990)

Després de diverses activitats es posà a treballar de forner a Barcelona, a Can Joan del carrer Gran de Gràcia. Descobreix el local de la Unió Catalanista, del carrer Canuda, que estava en plena campanya fent una crida per reclutar voluntaris catalans per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra (1914-1918). En Daniel López s’incorporà a la Unió Catalanista relacionant-se amb el seu líder, Domènec Martí i Julià a qui aprèn a admirar i estimar.

El 1917, amb en Daniel Cardona, Daniel Roig i Pruna i el Dr. Girona i Llagostera, acorden anar a la creació d’Estat Català. Una de les primeres accions que organitzaren és com a resposta a un atemptat contra un noi de setze anys, en Manuel Miralpeix. Les empleades dels magatzems i botigues de les Rambles sortien de la feina lluint un llacet amb les quatre barres. Militars, vestits de paisà, els hi arrabassaven. Miralpeix va abraonar-se contra un d’ells, apallissant-lo. Dies després, quan Miralpeix tornava sol al Poble Nou, on vivia, van seguir-lo, disparant-li un tret al cap i matant-lo. Els futurs membres d’Estat Català, juntament amb carlins, van situar-se al sector de les Rambles, on actuaven els militars, amb barretines plenes de llacets quadribarrats i oferint-los als espanyolistes. Quan aquests van voler replicar, a un ordre del cap de l’escamot, van treure’s les pistoles disparant a l’aire i provocant la fugida dels enemics de Catalunya i assassins d’en Miralpeix. El 1922, ofereixen a Macià la presidència d’Estat Català, que aquest assumeix. L’acte va tenir lloc als locals del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) on en López estava afiliat.

Quan s’implanta la dictadura primoriverista, ell amb en Daniel Cardona i Manuel Pagés van a veure l’Àngel Guimerà per demanar-li la seva opinió sobre la nova situació. Guimerà els va dir: «Jo pel meu poble prefereixo les cadenes de ferro a les flors i randes. Perquè les cadenes trempen l’home, el masculinitzen i arriba un dia que les trenca. Les altres l’atemperen, el conformen. I, poble que es conforma, és un poble mort.»

Pels fets de Prats de Molló va, amb dos companys, cap a la frontera per connectar amb els insurrectes, però en avortar-se el pla tornen a Barcelona. Amb l’escriptor Ignasi Iglesias, van iniciar un moviment per recaptar diners que servissin d’ajuda als empresonats per la dictadura. Van fer uns ventalls on hi havia escrits versos de diversos poetes i que van posar a la venda a Can Vilaró del carrer Ferran de Barcelona, amb un èxit absolut.

La bandera de la Unió Catalanista, amagada durant la dictadura, davant el Palau de la Generalitat (Barcelona, 1931)

Quan Estat Català s’incorpora a l’Esquerra Republicana de Catalunya, Daniel se’n separa formant part del grup que s’integrà a Nosaltres Sols! Pren part destacada en els fets de la proclamació de la República Catalana. És un dels que ocupen, armat, el govern civil barceloní, llençant el retrat del rei pel balcó i posant-hi la bandera catalana que, com sempre, la dictadura havia prohibit. Se’l nomena delegat de la República Catalana per anar a diversos pobles a resoldre el fet que, els seus ajuntaments, encara eren ocupats pels monàrquics.

Molt crític amb la renúncia de Macià a la República Catalana, va dir en un míting: «No hem de seguir l’ídol, sinó la Pàtria». Tot i això, mai va perdre el contacte amb l’“avi”. Junt amb en Jaume Compte i Simó Llauneta, van anar a fer un altre míting a Olot. Va presentar-los l’alcalde Joan de Garganta davant una sala completament copada pels radicals que havien fet córrer la brama que eren uns facinerosos de la capital. En proclamar-se partidaris de la independència de Catalunya, els radicals van organitzar un aldarull enmig del qual van apunyalar i ferir en Jaume Compte, se’n van sortir disparant trets a l’aire i escapant per una altra porta. Durant aquesta etapa, molt moguda, en Daniel va ser detingut diverses vegades per la policia governativa espanyola amb estades a la presó.

Van oposar-se a l’Estatut perquè es negaven que una Llei aprovada pel poble català, hagués de ser referendada i autoritzada per les Corts espanyoles. Va ser un dels fundadors del Partit Nacionalista Català (1931).

El 6 d’octubre de 1934 mana les forces que controlen el sector de la font de Canaletes fins a la Portaferrissa, però reben ordres de la Generalitat de no fustigar l’exèrcit. Col·labora amb articles a Nosaltres Sols! i La Nació Catalana.

Forma part dels grups que combaten els militars espanyols revoltats el 19 de juliol de 1936. Lluita a la plaça de Catalunya junt amb en Dencàs que, amb un fusell, també s’hi va enfrontar. Per censurar els assassinats de la FAI, és recollit per un cotxe de les patrulles anarquistes i dut al centre de detenció que aquestes tenien a l’Ateneu del Poble Nou. Assabentat en Daniel Cardona, es posa en contacte amb en Companys per exigir-li que alliberi en López o bé ho faran ells per la tremenda. El President va contactar amb en Joan Puig i Elias, pedagog que va ser mestre a “La Farigola” del Clot i que presidí el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada), i àcrata honest i de prestigi que el va treure d’allà.

Plaça de Catalunya, Barcelona, 19 de juliol, 1936. L’intent de cop d’estat fracassà en topar contra les forces d’ordre públic lleials a la Generalitat i diverses milícies obreres armades

Ja a la postguerra, el 1949, aprofitant l’avinentesa del 25 aniversari de la mort de l’Àngel Guimerà, va organitzar una funció de l’obra Terra baixa, donant els diners aconseguits als empresonats d’ideologia catalanista. És autor de diversos poemes d’un abrandat patriotisme. En Daniel López era un home de còrpora petita però ple de passió i energia per les coses de Catalunya, actitud pròpia de les persones amb les conviccions arrelades.

A la seva casa de Valldoreix, l’any 1940, va fer-hi un monòlit amb un mosaic que hi deia: «Volem ser fills de Catalunya i ciutadans del món», frase del seu mestre D. Martí i Julià. Fins al darrer moment el seu orgull era haver pertangut a la Unió Catalanista.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Pere Reus i Bordoy. La repressió a Mallorca

Pere A. Reus, fill de Felanitx, es llicencia en dret a Madrid el 1921. Mai va exercir d’advocat, probablement degut al fet de gaudir d’una bona posició econòmica. El 1931, és designat Jutge de Pau a la seva població nadiua, tractant-se del primer republicà que ocupa aquest càrrec. Va estar

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)