Consolat de Mar, Cònsols, Alfòndecs i Pariatges

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Ara que la Cambra de Comerç de Barcelona vol impulsar/reestructurar els Consolats de Mar, concretant-lo inicialment en les funcions de resolució de conflictes entre mercaders, fent mediació i arbitratge, potser es fa necessari, per general coneixement, fer-ne un resum d’aquesta nostra vella institució, veritable Eina d’Estat, quan ho era  de la nostra antiga Corona Catalana-aragonesa, que, amb traïdoria, ens segaren a partir del Decret de Nova Planta de 16.01.1716, després de la capitulació d’aquell Onze de Setembre 1714, i  01.10.2017 que encara vindiquem. Benvinguda també la iniciativa d’introduir la mediació en els jutjats contenciosos administratius a Catalunya[i]

 

Cos Jurídic del Dret Marítim Català

El seu origen és la Carta Consular de Barcelona de 1258 que recull, en forma escrita,  els costums dels comerciants de la mar a Barcelona. [ii]  La Carta, antecedent del Codi de Comerç del 22.08.1885,  era el “dret dels mercaders” que traficaven per la mar [iii] inscrits prèviament  en el gremi corresponent  o  corporació, creant-se a l’efecte, el Consolat de Mar de Barcelona,  que s’estendria pels coneguts ara com a Països Catalans (de Roses a València-Alacant) i per tota la Mediterrània  fins a Constantinoble, Tir, Damasc,  Alger, Tunísia, Marroc,  Alexandria, també per l’Atlàntic europeu (Bruges) més tard,  el seu esperit, fins a Amèrica. Les rutes que s’establiren foren molt diverses, com divers era el trànsit, el comerç i els incidents de tota mena (incompliments contractuals, robatoris, impagaments, naufragis, assegurances…) d’aquí que s’havia d’establir  una reglamentació de tot plegat, per tal de regular i resoldre els incidents. Hi va ajudar l’estructura d’antics templers (mitjans de pagament i crèdit) i la Taula de Canvis de Barcelona (primer banc públic mundial).

El Consolat de Mar de Barcelona s’establí el 1260, millorant-lo fins a 1282. Al següent any, Pere III autoritzà el de València, i el de Mallorca, que podia nomenar els seus propis cònsols allà on no n’hi havia de nomenats per Catalunya, cosa que provocà molts de conflictes competencials, segons ens diu l’autor Daniel Duran Duelt en el seu treball La fi del sistema consular mallorquí on ens parla dels consolats a Pera i Constantinoble. Cal fer un esment també al Consolat de Bruges (1330-1488) amb un magnífic treball de Pablo Desportes Bielsa, dels privilegis atorgats als mercaders de la monarquia catalana, tractant els texts, entre altres, qüestions de pirateria. A l’inici del s. XIV,  Jaume III,  autoritzà el Consolat de Mallorca, després el de Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols el 1443. A l’exterior, el primer fou a Montpeller (1462); seguiren els de Marsella, Bilbao, Sevilla, Puerto de Santa Maria, Madrid el 1632 i  Sant Sebastià el 1682.  L’any 1282, es reconeixia la Universitat de Prohoms de la Ribera Barcelonesa, una mena de confraria autoritzada de gent de la mar, que es va encarregar oficialment de l’aplicació de les regulacions marítimes, donant legitimitat a dos Cònsols, a qui es va facultar per establir un Consell de la Llotja.  S’imposaren  pariatges (per a satisfer depeses per a la defensa de mercaders),  o contribucions, [iv] a part de les lleudes, que eren els impostos que pagava qui entrava mercaderies en una ciutat on hi havia mercat (fins no fa tant, els recaptaven els burots). Avançant-se a la primera constitució catalana aprovada en Corts de Barcelona, l’any 1283, es regulaven els drets i deures de les tripulacions i el règim disciplinari aplicable. Pel que fa al riu Ebre, el 1279, aparegueren els Costums de Tortosa, que regulaven totes les tasques marineres i el trànsit comercial de l’Ebre i la seva desembocadura i, lluny de competir, es complementaren més endavant amb el Llibre de Consolat de Mar.

No fou fins al 1370 que, a Barcelona,  aparegué el Llibre del Consolat de Mar (escrit en català, compilat i publicat a València el 1484) que fou un compendi de tots els costums i lleis de mar fins llavors aplicables, modernitzar-les i innovant. Consta de 249 articles, més altres 41 dels Costums de Mar de Barcelona, i 31 Privilegis  del nostre Rei en Pere, que ho era «d’Aragó e de Cicília».  El Privilegi 31,  és del rei Alfons que s’intitulà rei d’Aragó, de Sicília, de València, Mallorca, Sardenya i Còrsega;  comte de Barcelona, duc d’Atenes i Neopàtria, comte del Rosselló i Ceret. Tot i això, els mercaders catalans, ja s’havien establert en  “fondes” o alfòndecs a Bugia, mitjans s. XIII, també a Tunis, amb un consol nomenat pel rei; una dècada després n’apareix altre alfòndec a Alexandria on el consol era Guillem de Montcada,  el 1264.

Les normes del Llibre de Consolat de Mar, s’aplicarien a tot el comerç marítim del món, fins a l’ocupació de Felip V i l’abolició per aquest de totes les nostres institucions, consolats inclosos, excepte el consolat de Mallorca i el de  Barcelona que, amb moltes dificultats borbòniques s’aplicà fins a 1829. El de València es restablí el 1762, i el Consolat d’altres capitals també, però seguint un model diferent. Catalunya, tot i la submissió a Castella, seguí navegant arreu del món, un dels principals pilots, fou el fundador de la Reial Escola de Pilots d’Arenys de Mar el 1802 Josep Baralt i Torres (Arenys de Mar 1740 – 1829), cosmògraf, alferes de fragata, mestre de nàutica;  navegà moltes vegades a les Amèriques, comandant diferents vaixells;  patró honorífic de la Real Armada Española, autor de  les famoses “Taules de Navegació” on deixava escrites totes les arts de navegació, el càlcul de rutes, de situació, de destí, normes  que s’han aplicat fins que els satèl·lits i la informàtica aparegueren. En tinc, als meus arxius,  el seu estendard. Es pot ben afirmar que, el dret marítim internacional, i global, es regia pel dret català i les rutes es fixaven  amb taules de navegació catalanes. La institució del Consolat de Mar, la nostra Taula de Canvis i les Taules de navegació d’en Baralt són estudiats arreu, especialment en països anglosaxons.

Cònsols

El Consolat de Mar estava format per diferents consols (a Castella sota el control d’un Prior). Barcelona en tenia dos, actuaven a la Llotja de Mar [v]Els cònsols, podien  consultar a un equip d’assessors, Consell de la Llotja.   Tenien facultats per administrar el dret marítim, com a jurisdicció especial, on es procurava fugir de formalismes. La demanda, podia ser oral o escrita (en aquest cas amb còpia per la contrapart, amb possibilitat de reconvenir). El procediment era bàsicament oral, amb proves i testimonis, cercant  un consens, [vi] amb resolucions arbitrals apel·lables a un  jutge d’apel·lacions -termini: 10 dies-  establint les resolucions i jurisprudència, amb la que s’anava transformant, millorant i innovant el dret marítim. El jutge d’apel·lació podia consultar a altres assessors diferents dels de primera instància, resolent amb un decret, confirmant la sentencia,  o revocant-la, sense possibilitat d’apel·lació en consolats sota jurisdicció catalana-aragonesa. En cas de plet, els cònsols  podien ser recusats si es dubtava de la seva imparcialitat. Els cònsols podien fer executar les sentències. Els condemnats havien de pagar en deu dies o garantir el pagament  amb béns executables en subhasta, si no tenien béns per pagar,  anaven a la presó.

Tot i això, els ports i pobles de la Mar eren molts,  tots amb llurs costums (Gènova, Venècia, Amalfi, Pisa…) que entraven sovint en conflicte amb les normes del Consolat de Mar, però aquest les anava incorporant si milloraven el context.  Els conflictes entre les competències del Consolat de Mar, i les de la jurisdicció ordinària, pocs casos, solien aparèixer quan el rei atorgava privilegis i ordinacions a favor d’algun Consolat concret. El Llibre del Consolat de Mar fou traduït a diferents idiomes, els principals parlats a l’Europa de llavors.

L’alfòndec català. Extraterritorialitat

El mot alfòndec té arrels àrabs, al-funduq, vol dir, “fonda” o estança amb un pati semblant a un claustre,  on guardar la mercaderia i comerciar els mercaders catalans, jueus i sarraïns. De mica en mica, s’amplià el magatzem, amb habitacions on hostatjar-se. L’alfòndec, s’amplià amb prestació d’altres serveis, menjar, veure, atendre necessitats humanes, com  les sexuals, tenint en compte, els establerts en terres sarraïnes, fer-ho amb cristianes/cristians?, en un lloc reservat.  L’alfòndec podia comptar amb capella i capellans, cementiri propi i també notaria. El Consolat de Mar, en algunes ciutats, s’amplià en gran manera,  tant, que arribà a formar un autèntic barri, una mena de port o espai franc, on es comerciava lliurement. Els Consolats de Mar, eren doncs, veritables ambaixades, terra franca, extensió de Catalunya, on la jurisdicció era la del Llibre de Consolat de Mar, administrat per cònsols -col·laborant en tot cas, amb altres jurisdiccions- podent imposar accions punitives. En els alfòndecs del Consolat de Mar, el rei nomenava un representant (o el consell de la ciutat de Barcelona), per defensar els interessos de tots els súbdits dels “Països catalans”, enfront de possibles ingerències de les autoritats locals. Un Consolat de Mar era, en definitiva, un hub de negocis, on es recaptaven  taxes arbitrals, i altres contribucions o pariatges, que els mercaders pagaven per les seves mercaderies quan aquestes entraven per mar en territori català. Els cònsols, amb immunitat diplomàtica,  eren jutges i interventors alhora,  amb escrivania pròpia,  regulant les activitats portuàries dins les aigües territorials catalanes, podent-ne gestionar l’administració.  Dins l’alfòndec, les autoritats locals del país que fos, no hi tenien jurisdicció.

El Consolat de Mar al  s. XXI

Catalunya, és a dir, els catalans som presents arreu del món, estructurats en Casals o Esbarts, penyes de futbol del Barça, delegacions de l’ANC i/o d’Ómnium Cultural,  Club Catalan de Negocios” a Mèxic, o,  amb intents més institucionalitzats, en 2008, quan l’Ajuntament de Barcelona, inaugurà el primer Consolat de Mar modern, a Xangai, primer intent de reformular una xarxa de consolats arreu del Món. Diplocat abans del 155  i, novament ara, ha designat en llocs claus per a la nostra vocació exportadora Delegacions, sense alfòndecs encara, embrió del qual podrien ser nous Consolats de Mar.

Considero que, les Cambres de Comerç catalanes, estan legitimades estatutàriament, per a la defensa, en tots els camps, dels interessos dels comerciants catalans globalitzats (Big-Data, 5G,  i totes les noves tecnologies que en derivin) retrobant, en cas de conflictes,  aquell esperit inicial, renovat, pel que, sent pràctics, poder resoldre qualsevol conflicte per mediació i arbitratge. Seria bo què, totes les institucions i organismes es  coordinessin i s’ajudessin,  en aplicació dels principis d’eficiència i eficàcia que ha caracteritzat sempre als catalans.

Gràcies, Pere el Cerimoniós, Joan I… Martí l’Humà, per haver-nos regalat els Consolats de Mar, però, perquè tot aquest esforç sigui efectiu, necessitem un Estat Propi.

Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat. Investigador històric. Escriptor.

  • [i] Amb una guia elaborada per la magistrada Montserrat Raga i la lletrada Ascensió Capell, a la que caldrà afegir la iniciativa de la Cambra de Comerç de Barcelona. Tots hi guanyarem.
  • [ii] Incorporant alguns costums mariners del codi civil justinià, i del Liber Iudiciorum visigot S-VI.
  • [iii] El que transportaven eren mercaderies, però també esclaus nord i centreafricans, sent Barcelona un dels principals ports d’esclavatge, en un entorn geopolític farcit de guerres, de corsaris i de pirates.
  • [iv] Notis: a Catalunya en diem contribucions, a la exacció necessària per a fer funcionar les institucions creades; a Castella en deien “impuestos” en correspondència al seu règim absolutista.
  • [v] A la Llotja de Mar de Barcelona, és on es va cassar Carles III d’Habsbourg, amb Elisabet Cristina de Brunswick, agost de 1708,  cantant-se allà la primera opera  a la Península Ibèrica, “Il piu bel nome” del venecià  Antonio Caldara, en honor a l’esposa Elisabet Cristina.
  • [vi] Acabades les sessions, els consols podien consultar als seus assessors, amb molta força el seu dictamen, però no als consolat de mar a Castella, on s’imposava el vot majoritari d’un Prior, els consols i els assessors. Les sentències del Jutge d’apel·lacions a Bilbao, Burgos, Sevilla (i a València fins a 1331), es podia apel·lar a altra instància si la resolució era revocatòria de l’anterior.

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Vosaltres en teniu la responsabilitat

Apreciats catalans, Per la meravellosa tecnologia d’aquest apassionant s. XXI, m’heu permès compartir amb vosaltres, sense interferir-hi, el vostre procés, continuació d’aquell que nosaltres no vàrem saber gestionar o acabar bé, sigui per mancances pròpies, sigui per traïcions alienes, tot sortint-nos-en amb dignitat, sense ser vençuts, només capitulats. Hi hauria molt a dir de positiu

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)