Català de dretes, català d’esquerres

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Si no fos que hi ha famílies que, a casa nostra, en ple segle XXI, ploren l’absència d’algun familiar empresonat o exiliat per causes polítiques, gairebé diria que cardem riure per la improvisació amb què alguns es prenen aquest procés d’independència, que amenaça de fer-se més llarg que la travessa del desert dels israelites en temps bíblics. Hom voldria, però, quedar desautoritzat en emetre aquestes apreciacions, que tot no fos més que ignorància dels autèntics plans, dels fulls de ruta necessàriament revisats a cada cop del rival. En poques paraules: que la majoria absoluta estem in albis sobre com ha d’anar tot, i no sabem les variables amagades segons els retombs que fa el camí: que tot sigui més semblant a un duríssim París-Dakar que no pas a una historieta de Mortadel·lo i Filemó. I si és així, què hi farem! Riguem, riguem, que el món s’acaba, mentre ens arriba el torn de pagar multes astronòmiques o d’entrar a la presó.

A qui carda molta gràcia aquesta tragicomèdia és a aquells que ens volen empetitits, frustrats i amorrats a la feina com a únic destí vital per tal de seguir mantenint una Espanya governada per neofranquistes amb la mà molt llarga i la vergonya totalment absent de llurs consciències. Un país que té molta menys vida que no es pensen (i que no ens pensem) perquè creuen que guanyaran aquesta escomesa mentint com bagasses i anorreant-nos amb lleis arrelades en la dictadura: que guanyaran derrotant-nos. Això no va enlloc, això petarà tard o d’hora. Tenim memòria, vídeos, coneixement; mai res no tornarà a ser igual. Novament són el nostre enemic. Llur estupidesa està causant una divisió i una crisi de confiança que costarà generacions de refer, cas que ells, que es creuen forts, facin millor les coses i optin per la intel·ligència (que vol dir enteniment), cas genèticament molt complicat, perquè ells no són d’escoltar, sinó d’imposar.

 

Tribunal Suprem 25 d’abril de 2019. Judici als polítics catalanistes

 

Mentrestant, acudim en temps real a un nou capítol del serial “Català de dretes, català d’esquerres”, un drama tan antic com el nostre país. Jo tindria el valor de fer-lo recular per trobar els primers capítols picants, almenys, fins al Compromís de Casp (1412), a l’enfrontament entre la vella noblesa catalana i l’emergent burgesia barcelonina, alimentada pel comerç que estimulava el control mediterrani a través dels Consolats de Mar. Llavors, els pròspers comerciants serien l’esquerra, els defensors del parlamentarisme i la llibertat del poble (ells eren “poble”) davant una aristocràcia –els Montcada i els Urgell, per exemple– ocupada en el manteniment del poder estatal davant les potències veïnes a través de l’exèrcit, entitat de dretes per excel·lència. Aquests comerciants, i altres aspirants a millorar la seva posició sociopolítica, són els qui es van enriquir amb els generosos suborns de Fernando de Antequera (com reconegué més tard davant les Corts catalanes). L’únic que van aconseguir els fernandins va ser obrir les portes a una invasió de parents castellans que van ocupar els càrrecs de poder directament vinculats a la corona, amb unes “momes” suculentes, i afeblir el parlamentarisme que durant segle i mig havia, a Catalunya, avançat la modernització de l’Estat compensant la preeminència dels senyors. Van abaixar uns senyors locals acostumats al pacte per imposar uns senyors estrangers fets a l’autoritarisme omnímode.

En aquest procés de reforçament del poder reial i davallada de les institucions més representatives, va venir la guerra civil on “el poble” va donar suport a Joan II contra els nobles i la Generalitat. Historiadors obnubilats pel marxisme, justificadors del centralisme i altres estructures de poder de tendència absolutista, expliquen de bon ull aquests fets, l’avançada dels “estats moderns” on una petita elit basteix sistemes de domini implacable… i infame.

Quan més tard “el poble” es va veure amenaçat pel conde-duque d’Olivares, que pretengué apujar impostos i incrementar el contingent de soldats catalans per a les seves guerres, llavors es decidí a lluitar, esperonat pels dirigents i el que quedava d’aristocràcia. Per llur llibertat? Relativament: per no empitjorar el seu estat, que no era envejable. Aquí tocà lluitar primer contra els espanyols i després contra els francesos. Més tard, el 1714, la lluita va ser contra tots ells junts i el resultat encara l’estem pagant. Amb la invasió napoleònica, inicialment semblava que Catalunya s’uniria a l’Imperi francès, però els abusos materials i els ultratges de la patuleia gavatxa, units a la propaganda espanyolista i clerical, van decidir a la majoria imitar el Timbaler del Bruc, malgrat que els francesos portaven signada l’abdicació de ses inútils majestats hispàniques. El poble que va foragitar l’invasor no va saber recuperar la llibertat perquè els il·lustrats van provar de convertir, per art de màgia i amb poc èxit, l’absolutisme en liberalisme, i mantenir així un temps més la ficció de la falsa unió espanyola. Com va passar amb la posterior guerra espanyola del segle XX, sembla que una guerra uneix molt, i que les seves penalitats difuminen els contorns del carceller.

Tot i això, el carceller de la Catalunya empresonada és tan zelós de la seva missió que no dóna opcions per tal que els presos se sentin menys oprimits. Ha de patir (o témer molt) per arribar a parir algun estatutet d’autoadministració. Calgué l’aparició del catalanisme a finals del segle XIX i el desastre colonial del 98 per tal que es pogués començar a somiar que el poder central arribés a pondre algun ou de guatlla. El moviment catalanista, que anava creixent per tot el país, acabà trencant-se quan uns quants nois de casa bona van desenvolupar l’ala “l’esquerra” el 1904, amb l’objecte –deien– d’ampliar la base social (mec-mec!, em sona), però que aviat demostraria una perspectiva més ampla: arribar a tocar poder a Madrid de la mà del PSOE i de Lerroux: les esquerres!! –deien–. Aquesta va ser la deriva, la dèria, fins de Companys, flamant ministre de la marina republicana, per frenar Macià, que sí que sentia clara la necessitat de desvincular al màxim, més que no pas de reenganxar, Catalunya de Castella.

El 1931 Catalunya anava coixa. La falta d’una entesa entre la Lliga de Cambó i ERC va condicionar molt tot el període posterior, i condemnà no solament la Generalitat minusvàlida, sinó la mateixa República: en els bàndols i comunicacions de Mola i Franco el 1936 la preocupació per la integritat territorial de l’estat era màxima… o s’usava com a motiu d’alarma per enardir el sentiment nacionalista espanyol contra els mals espanyols: “rojos y separatistas”. La característica d’ERC ha estat sovint tirar pel dret i considerar l’elit econòmica i intel·lectual conservadora com l’enemic natural a abatre. Potser es deu al fet que rivalitza pel mateix espai electoral: el dels catalans que no volen espanyolejar. La divisió de forces pot ser una bona tàctica en determinats atzucacs i per superar grans entrebancs, però quan la lluita és oberta, quan has de passar per damunt de lleis tiràniques, pensades i aprovades per barrar la llibertat del teu poble, llavors cal anar tots a una i fondre les cúpules de comandament i liderar totes les opcions de lluita. I no es tracta tan sols d’establir estratègies polítiques unificades, no; potser cal preveure l’acció coordinada de les agrupacions populars que són l’arrel de tota intervenció institucional. Perquè a falta d’altres forces de monopoli estatal, tenim la força del poble conscient d’allò que ens juguem tots. El procés català no és un afer d’elits, sinó que les elits posen en efecte la voluntat de la majoria de catalans no vençuts per l’opi de la cultura colonial.

Octubre de 2019. Marxa per la llibertat

Es pot entendre que uns poden estar sent objecte d’extorsió i atemoriment pel fet de tenir a la presó el seu màxim representant, i que aquest té una influència relativa, soterrada, avui, sobre els esdeveniments. És clar que la constitució de la por, la que es va posar com una pistola a l’esquena dels nostres pares com única sortida al franquisme, és, de moment, una arma que fa invulnerable la unió forçada dins l’estat espanyol. Avui s’estreny el setge legal contra tota opció política que defensi l’independentisme català i aquells qui el vulguin representar. Si els nostres polítics no poden o no saben anar més enllà, caldrà cridar a l’acció del poble que els tria. La inacció, la frustració, l’obligada submissió podria activar un radicalisme de conseqüències imprevisibles per un efecte gairebé físic d’acció i reacció. Ens ho podríem estalviar tots plegats, el mal és que ens trobem davant d’Espanya, una entelèquia política que solament s’aguanta fent pagar regularment el seu tribut de sang.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Estat de dret?

Sembla  que si vius en un Estat de dret, ja tens la vida resolta, ni que aquest Estat reconegui el dret a tenir esclaus, a llevar legalment la vida d’un home o a mantenir sotmesos territoris conquerits per la força en temps dels rebesavis. L’Estat de dret, doncs, deu ser

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)