Castells i ginys de fusta, origen de Catalunya

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Els castells tenen un protagonisme molt significatiu en el desenvolupament de la nació catalana, tant, que àdhuc han pogut influir en la denominació de llurs pobladors, com explicarem en aquest article. El seu coneixement és imprescindible per a entendre la nostra història. Tanmateix, que en sabeu dels “castells de fusta”?… van estar l’origen de tot plegat. Coneixeu els elements i ginys de fusta que completaven els castells de pedra?… Malauradament, no són sempre presents a totes les recreacions físiques o pictòriques, condicionant, per aquesta manca, l’imaginari col·lectiu. No passeu ànsia, tot seguit us fem cinc cèntims.

Durant l’etapa carolíngia, calia desplegar construccions ràpides i senzilles d’ús exclusivament militar per al control i la defensa del territori conquerit als sarraïns. La fusta era un material abundós als comtats catalans. També hi ha un aprofitament de sistemes defensius anteriors romans i, fins i tot, ibèrics, com la muralla d’Olèrdola o la muralla ibèrica de l’Esquerda a Roda de Ter entre altres exemples, sempre de manera temporal molt curta.

Diferents troballes arreu del territori resten com a registre d’aquest desplegament. Determinats forats, disposats en cercle, aïllats o formant línies longitudinals, visibles sobre roques de llocs elevats i indrets estratègics seguint el curs del riu Llobregat, pel seu diàmetre (entre 20 i 40 centímetres) i profunditat (uns 15 centímetres), evidencien que van ser fets per encastar bigues, són l’únic vestigi que resta dels suports dels torricons aïllats generalment o complementats per palissades de fusta en aquesta línia fortificada en l’etapa inicial de la reconquesta (s. VIII).

Reconstrucció feta per Francesc Riart publicada en el 2001, poblat medieval de l’Esquerda a Roda de Ter (Osona)

Les torres, com a elements bàsics del sistema de fortificació, creixen a dojo dominant el paisatge, construïdes majoritàriament de planta circular quan són úniques i de planta quadrada quan estan adossades a un mur.  També hi ha la necessitat de bastir castells i fortaleses per a defensar el territori conquistat i protegir la tropa. Sovint aquestes construccions sòbries són fetes amb urgència, estalviant materials, sense comoditats i en llocs de difícil accés o elevats per a dificultar les escomeses de l’enemic. Al segle X, els castells tindran a Catalunya consideració de dret públic. No es poden bastir castells  roquers o de pedra sense la llicència del sobirà, car les roques són de la Postetat, és a dir del príncep (recollit als primers Usatges, s. XI).

 

Torre de Montfort (s. IX), Arbúcies (La selva), feta a partir del reaprofitament de les restes d’una, romana-tardana, anterior completada de manera simple, però efectiva aixecant la paret amb tàpia i coronant-la amb una estructura de fusta.

 

La Torre de Vallferosa (s. X), a Torà (Segarra), amb unes estructures de fusta a manera de barbacana, una per cada espitllera, creades per facilitar deixar caure tota mena de projectils a sobre d’uns possibles assaltants. L’orientació de les restes conservades ens donen l’aspecte visual reflectit al dibuix de restitució.

A mesura que l’estabilitat del domini es consolida, el guerrer esdevé senyor i els castells evolucionen amb solidesa i prestacions. Calen llocs pel bestiar, magatzems, allotjaments per a la tropa, capella, presó, cisternes d’aigua, etc. Les disposicions oficials manen que les torres i els murs s’aixequen de calç i de pedra complementant-los amb els elements i ginys de fusta, indispensables, que veurem en les imatges:

Restitució idealitzada del castell i vilatge de Calafell (s.XI), Baix Penedès. El registre arqueològic ens dona forats de pal al voltant de la torre principal que és de tàpia i fusta.

Com ja hem explicat i es veu en el dibuix, la primera fase de la fortificació, palissada i torre són  de construcció ràpida. La seguiria una segona fase, de consolidació més elaborada, en la que es construeix el primer castell amb materials més resistents acompanyat d’un espai de culte, possiblement anterior a l’església romànica actual. Finalment, s’ampliaria el nucli urbà  pels vessants del turó el qual no hi ha indicis que estigués tancat per cap mena de recinte murat.

Castell de Calafell (s. XV): És un típic castell gòtic amb una gran aula residencial, edificis annexos i una església. La vila no està fortificada. En aquesta fase la fusta està reservada al coronament de les torres i portes amb una barbacana i també amb portelles mòbils entremig dels merlets de tota la muralla.

Un element  important de la defensa del castell és la “verdesca”, una construcció de fusta muntada damunt una torre, muralla, barbacana, etc. per protegir els defensors dels impactes dels agressors. Francesc Eiximenis (s.XIV) en la seva gran obra “Lo Cristià” descriu la importància de la verdesca : «Consellen per guardar-se de escalar que es façen verdescha engir lo mur per tot el que siga sobre basytons forts e espessos per tal que entre ells no puxa entrar negú qui puig per scala sinó ab affan, en guisa que abans uxa esser ferit que no haya trencat lo dit bastó de la verdescha».

En aquesta restitució del castell de Bagà, Berguedà (acaballes del s. XII) hi podem veure una torre coronada per una barbacana de fusta que l’envolta i una altra que protegeix una porta. La seva funció és augmentar la superfície de circulació per sobre de la torre i la porta i també protegir els defensors mentre disparen projectils per les espitlleres o deixen caure en vertical tota mena de projectils sòlits o líquids per una sèrie d’obertures que hi ha a la base de la barbacana, pensades per a aquesta finalitat, així com la de protegir-los de les inclemències del temps.
Restitució de la barbacana d’una de les torres del castell de Calafell pensada amb la mateixa finalitat que l’anterior. Amb funcions molt similars però amb un acabat molt més sofisticat tot seguint la tècnica de la poliorcètica, tecnològicament parlant. La muralla té entre merlet i merlet, unes portelles de fusta aguantades per una imposta que deixa pivotar la dita portella per a protegir el defensor dels projectils llençats per l’atacant, mentre ell també dispara a cobert. El conjunt del sistema defensiu es veu en la il•lustració del castell de Calafell (s. XV).

 

Catalunya, terra de castells

Un senyoriu podia abastar diferents castells. Catalunya aviat restaria ben poblada de castells i per governar-los calgué un bon nombre d’administradors, vassalls representants dels senyors, anomenats “castlans” (“carlans” o “caitans” en alguns documents). Les seves funcions, sovint de caràcter vitalici, foren també recollides en els Usatges. En un mateix castell podia haver-hi un castlà maior i un sotscastlà.

El filòleg i historiador, Josep Balari i Jovany, argumentà al segle XIX la teoria que “català” pot venir de “castlà” (en francès, chastelain i châtelain). Els francesos ens acabarien anomenant catalans a partir de “castlans”, molt presents arreu del nostre territori. Són molts estudiosos els que valoren la possibilitat d’aquesta tesi, com Frederic Udina i Martorell, Pierre Vilar, Pere Català Roca, etc. Al capdavall, Catalunya vol dir terra dels catalans.

Bibliografia: Català Roca, Pere, Els castells catalans. Rafael Dalmau editor, 1990; Salrach Josep M., El procés de Feudalització, Història de Catalunya Vol. II, Edicions 62, 1987; Sitjes i Molins, Xavier, Un castell de fusta al Bages, a Granera, article 2002; De las Cuevas a los primeros castillos de piedra; Cabañero Subiza, Bernabé, Algunos problemas del origen de la castellologia altomedieval en el norte peninsular , Tvriaso VI, 1983; Mossen joseph Gudiol, Traducció dels Usatges, les més antigues constitucions de Catalunya y les Costumes de Pere Albert, anuari de l’IEC, 1907.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Pere el Gran com cal

Pocs reis com en Pere, fill d’en Jaume el Conqueridor, són tan mereixedors de ser dits “el Gran”, apel·latiu reservat als emperadors. «lo segon Alexandri per cavaleria e per conquesta» testimonià Bernat Desclot a la seva crònica Libre del rey en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats. Aquest príncep

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)