Cançonetes del Déu-nos-do, Josep Carner

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Josep Carner, mort a l’exili el 4 de juny de 1970, és un dels referents de la intel·lectualitat catalana. Nascut a Barcelona el 1884, la seva trajectòria literària començà a l’edat de dotze anys de manera anònima en la revista L’ Aureneta. Llicenciat en Dret, Filosofia i Lletres, doctorat i poliglota; Fou poeta, autor de teatre, traductor català, professor universitari, periodista i director de revistes i editorials.

El seu mentor fou Enric Prat de la Riba: el 1902 li possibilità d’incorporar-se al diari La Veu de Catalunya on escrigué fins al 1928. El 1911 el situà a l’Institut d’Estudis Catalans on col·laborà amb Pompeu Fabra. El 1917 dirigirà l’Editorial Catalana fundada sota el patrocini de la Lliga. En morí Prat de la Riba, Carner decidí marxar per desavinences amb Francesc Cambó.

El 1921 començà la carrera diplomàtica exercint el càrrec a Gènova fins al 1924, San José (1924-1926), Le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Beirut (1035-1936), Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938). En esclatar la Guerra Civil Carner fou fidel a la República i a les idees democràtiques. Per aquest motiu s’exilià junt amb la seva segona esposa. Primer van viure a Mèxic (1939-1945) i posteriorment a Brussel·les. Durant l’exili continuà treballant per mantenir l’activitat política i cultural en defensa de la llengua i la cultura catalana, esdevenint un reconegut intel·lectual europeu que formà part de la Societat Europea de Cultura. Dos mesos abans de la seva mort a Brussel·les (juny 1970) tornà a Catalunya, en una visita molt breu, empès per l’enyor.

Carner fou un renovador de la literatura catalana que va treballar per a professionalitzar-la. Conegut com el “príncep dels poetes catalans”, va ser considerat el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Les Cançonetes del “Déu-nos-do”,  lloança a la catalanitat, apareixien ja el 1918 a Bella Terra Bella gent un recull de poemes sobre la pàtria catalana, l’amor a la terra i els catalans

 

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.

Si no iguals als venidors,
una artiga els afressàrem;
si no som com els passats,
ens hi troben retirada.

Déu nos do la nostra fe,
amatents a trenc de l’alba,
l’aigua fina de les neus
i el forment per les vessanes,
i els diners de bon dringar,
i l’amor, que és millor paga,
i la fi sense retret,
amb la cara asserenada,
i que diguin: —Ara, mort,
quina imatge de son pare!—

I si fama hem de tenir,
que ens la gruï el veïnatge;
sempre fou, en alt afany,
lloc difícil una pàtria.

I si tara hem de sofrir,
Déu nos do la nostra tara;
que si ve de tan endins,
farà goig un dia o altre.

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.

Josep Carner

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Rosario Pi, pionera del cinema sonor

Rosario Pi fou una dona polifacètica, emprenedora, creativa, empresària i pionera, que va esdevenir la primera directora del cinema sonor, i es revelà com a productora i guionista professional. Rosario Pi Brujas (Barcelona 1899 – Madrid 1967), fou una barcelonina que pertanyia a una família de la burgesia catalana i

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)