Bernat Vinyes i Ferré. Punys contra pistoles

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

El novembre de 1963, l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré, va fer unes declaracions al periodista José A. Novais, que es van publicar als diaris O Estado de Säo Paulo del Brasil i a Le Monde de París. A aquest darrer, de venda normal a Barcelona. L’aleshores ministre franquista d’Informació Fraga Iribarne (després, un demòcrata de tota la vida com tants d’altres) li va prohibir l’entrada a tot l’Estat. Les declaracions, d’una gran duresa i per ser de qui venien, un prelat de prestigi, en una època en què les jerarquies eclesiàstiques seguien essent incondicionals del franquisme, van provocar en els addictes al règim una gran indignació.

 

L’abat Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com «un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s». «No tenim 25 anys de pau sinó 25 anys de victòria»

Aquesta irritació es va traduir en un atac, el dia 22 de desembre -vigílies nadalenques- al Casal de Montserrat, situat al carrer dels Arcs de Barcelona; seu de sis agrupaments d’escoltes i guies confessionals. Van destrossar el pessebre fet pels joves, van trencar els mobles i van calar-hi foc; afortunadament, els veïns se’n van adonar i els bombers van poder arribar a temps. Com a signatura una pintada “Espanya: 1 bandera, 1 patria, 1 lengua”.

L’endemà, centenars de persones es congregaren a la porta del Casal per manifestar la seva repulsa; entre ells hi havia el Bernat Vinyes, amb altres militants del Front Nacional de Catalunya (FNC). En Bernat va detectar dos membres de la brigada político-social i sense pensar-s’ho dos cops s’hi va abraonar (en Bernat era un castell d’home amb gairebé dos metres d’alçada) un altre company del Front, l’Iridi Casanova, i el qui això signa, el vam secundar; els policies en veure-s’hi enmig d’aquell vendaval, van treure les pistoles; no cal dir que, nosaltres, iniciarem una “retirada estratègica” perdent-nos entre la munió de gent.

Bernat Vinyes i Ferré ( Barcelona , 1925 – 1977)
membre del Front Nacional de Catalunya FNC

Dies després, els pares dels minyons escoltes, van rebre unes cartes signades per la “Jefatura de las Juntas Jonsistas-Grupo Psicológico” (les Jons eren les “Juntas Obreras Nacional Sindicalistas” adscrites a Falange Española) on se’ls amenaçava, a ells i els seus béns, com a mesura «para la extirpación total del separatismo». Els agressors feixistes s’havien endut el fitxer del cau escolta.

Són coses que hem de tenir presents.

Una bandera proscrita

Aquest episodi que explicaré va succeir amb motiu d’un viatge del dictador general Franco a Barcelona, el juny de 1963. Mentre durava la seva estada a la ciutat era obligatori als centres oficials i altres de semblants, entre ells els bancs, de penjar permanentment la bandera espanyola; circumstància que van aprofitar, en Bernat i uns amics, i que va donar lloc a la següent història.

En Bernat professava la fe evangèlica, religió que aleshores estava mig amagada, mig tolerada. Sortint d’una trobada d’aquests practicants, ja entrada la nit, amb la seva dona Margarida Marí Perera -també membre del FNC- i uns companys anant cap a casa van anar arrencant les banderes que, els bancs, lluïen en un pal al costat de l’entrada.

No contents amb això, anaren a casa d’en Bernat i la Margarida i es posaren a confeccionar, amb les banderes arrabassades, una de catalana. Tornen a sortir al carrer i, en un dels mateixos bancs que havien despullat, van penjar-hi la nostra. Quan ja acabaven, un dels companys encarregar de vigilar va donar l’alerta: «Un policia, ve un policia!». Abandonaren el lloc i, des de més lluny, es tomben i comproven que es tractava d’una falsa alarma; el suposat policia era un home, ja gran, cofat amb una gorra. La nit, la gorra i els nervis motivaren la confusió. Quan l’home arribà a l’indret on havien col·locat la bandera, s’aturà sorprès, es llevà la gorra en senyal de respecte i, després, segueix el seu camí. En Bernat i els altres s’havien, aturat al redós d’una entrada d’escala; el veieren passar pel seu davant amb la gorra encara a les mans. L’home anava plorant.

En Bernat va morir prematurament, li va durar poc la joia de veure la nostra bandera onejant en llibertat, pels cels de Catalunya; cosa que el feia molt feliç, com també ho seria comprovant que nosaltres no l’hem oblidat.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Abelard Tona i Nadalmaí. El nacionalisme en lluita

Abelard Tona, nascut a Barcelona el febrer de 1901, de ben jove s’afilià al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que era un fogar de catalanitat. Milità a Acció Catalana. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, ingressa a la Societat d’Estudis Militars (SEM)

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)