Bandolers a la Catalunya d’època moderna (segles XVI i XVII)

El bandolerisme es va començar a desenvolupar als Països Catalans a les darreries de l’Edat Mitjana, però no fou fins a finals del segle XVI i la primera meitat del XVII, en plena època moderna, quan aquest fenomen va arribar al seu zenit.

La Catalunya dels segles XVI i XVII es va veure colpejada contínuament per invasions estrangeres (exèrcits espanyol i francès) i també va rebre l’assot dels atacs corsaris barbarescos i turcs. La violència d’importació i la corresponent inacció, ineficàcia i deixadesa deliberada de la monarquia hispànica en la defensa de Catalunya (això quan no era la mateixa monarquia hispànica la que exercia la seva violència contra els catalans) foren alguns dels motius que portaren els nostres avantpassats a proveir-se d’armes per a la seva autodefensa. A moltes cases, sobretot en les zones rurals, hi havia armes de foc per a la protecció pròpia. Les mateixes Constitucions catalanes n’estimulaven i legitimaven l’ús. No és estrany, doncs, que les situacions violentes proliferessin en una societat amb tantes armes.

En aquest context, les rivalitats entre llinatges feudals es resolien amb violència, amb l’ús de les armes. La principal rivalitat a la Catalunya dels segles XVI i XVII fou entre els bàndols (d’aquí ve la paraula “bandoler”) dels nyerros, que tenien com a emblema un porquet, i els cadells, representats per un gosset. Els nyerros tenien el seu origen en Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer (el Conflent), i els cadells en Joan Cadell, senyor d’Arsèguel (l’Alt Urgell). Es diu que els nyerros defensaven els interessos de la petita noblesa rural, mentre que els cadells representaven les classes populars rurals i ciutadanes, però aquesta teoria és cada cop més qüestionada. Els conflictes entre aquests bàndols o bandositats es devia sobretot, com hem dit abans, a  rivalitats feudals entre famílies, i seria força comparable als odis entre els llinatges mafiosos originaris del sud d’Itàlia i Sicília que coneixem a través del cinema. L’adscripció del comú de la població a un bàndol o l’altre era comparable al suport dels aficionats al futbol d’avui en dia a algun club, del qual se’n converteixen en suppòrters.

 

Bandolers (s.XVI). Tomàs Banyuls a cavall. Recreats per Francesc Riart a “Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans”

Els bandolers, agrupats en colles o quadrilles i armats de pedrenyals (armes de foc curtes, amb panys de roda o percussió) provenien de les capes més humils de la població rural catalana, i fins i tot d’immigrants occitans (alguns d’ells hugonots de religió protestant), com els caps de quadrilla Joan Forties “lo Luterà” o en Jaume Escuder. Altres bandolers del segle XVI foren Bartomeu Camps “l’Empordanès”, Rafel Simó, Janot Riembau, els germans Poc, els germans Massana, els germans Jaumet o Antic Sarriera.

Bandolers com els més coneguts del segle XVII, Perot Rocaguinarda, Joan de Serrallonga o Tallaferro eren nyerros, mentre que d’altres com Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort”, Serra o Rovireta eren cadells.

Les autoritats autòctones intentaren acabar amb aquestes petites guerres civils que assolaven el país. En aquells anys, a Vic, un dels indrets on el bandolerisme era més intens, i on es vivien petites guerres civils, es va impulsar la creació de la Santa Unió, una mena de sometent creat per tal de reprimir el bandolerisme.

Els virreis vinguts de Castella, després d’aplicar amnisties a bandolers a canvi del servei militar (aquesta fou l’opció d’en Perot Rocaguinarda i de la seva colla, que se n’anaren a lluitar al servei de la monarquia hispànica al sud d’Itàlia), se serviren de l’exèrcit castellà per reprimir el bandolerisme de forma indiscriminada, fet que va contribuir a l’extensió d’un fort sentiment anticastellà. Així, el bandolerisme es convertí en un factor autòcton de lluita contra els virreis estrangers (ducs de Feria, de Monteleone, el marquès d’Almazán), els quals reprimien la població amb les seves tropes forasteres. Bandolers executats, com en Serrallonga, es convertiren en herois de les classes populars catalanes, les quals els immortalitzaren dedicant-los romanços i cançons en honor seu. Seguint aquesta tradició, i ja en època contemporània, recordem la cançó del grup Els Esquirols, versionada fa uns anys per Mesclat, “Torna Serrallonga”. També el grup de música tradicional Els d’en Samarra va gravar un àlbum (“Bandolers, bandits i lladres de camí ral” Ars Harmonica, 2002) d’algunes d’aquestes cançons de bandolers del romancer català. Els darrers anys han sorgit altres productes culturals catalans que cerquen recuperar la memòria del bandolerisme nostrat. L’any 2003 es publicà “Rocaguinarda”, magnífic còmic d’Oriol Garcia i Quera (CIM Edicions), el dibuixant Ricard Dilmé publicà una trilogia de còmics basada en el personatge d’en Serrallonga i Televisió de Catalunya va emetre l’any 2008 la minisèrie de producció pròpia “Serrallonga”, sobre el més cèlebre, segurament, dels bandolers catalans.

 

Perot Rocaguinarda. Gravat del s. XVIII
Perot Rocaguinarda. Gravat del s. XVIII

Tot i que el bandolerisme afectà sobretot les comarques interiors i no arribà tant a les zones costaneres, en una vila de la costa com Blanes també tenim constància de la violència que colpia la Catalunya de principis del segle XVII.

El Llibre d’Òbits 2 de la Parròquia de Blanes ens parla de l’assassinat de Margarida Nagrell, datat el 5 de novembre de 1613: “Cerca de les deu hores de la nit fonc morta la Sra. Margarida Nagrell viuda filla del Il·lustre. Sr. Francesch de Puigvert y Manresa, ab ferida (estant ella dins sa casa) al mig del clatell ab alguna arma de foch en tal manera que morí promptament sens poder rebrer algun sacrament”.

El 20 de maig de 1614 apareix consignat l’assassinat del bracer blanenc Salvi Mahó, a l’indret del Montbarbat, i el de l’immigrant del Regne de França (d’Occitània), teixidor de lli de professió, Pere Perris, “lo qual mataren la nit antes en la riera de y cerca de dita vila [de Blanes] ab un tir de arma de foc”.

El 1619 va ser assassinat un altre immigrant occità, Ramon Arany, “Lo qual morí sens rebre los sagraments, per haverlo mort a pedrenyaladas [trets de pedrenyal] alguns enemichs seus” (22 de juny), i també en Joan Antoni Sentena (25 de desembre), “clavetayre natural de la vila de Arles [població del Vallespir, a la Catalunya del Nord] y habitant en la present vila de Blanes, lo qual morí de mort violent per haverli tirat una escopetada”.

També tenim constància de la mort d’un blanenc, en Gaspar Rafel Ferrer, “mariner y fadrí morí en lo camp de Tarragona, so es quel mataren”, el juliol de 1605.

La Guerra dels Segadors (1640-1652) es convertí en el punt final del bandolerisme a la nostra nació, almenys en les formes en què s’havia manifestat fins aleshores.

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail