Arnau Mir de Tost, el gran heroi nacional que cal vindicar

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Qualsevol nació guarda admiració i respecte per aquells personatges del seu passat que van contribuir de manera transcendental en configurar el seu territori, sovint guerrers coratjosos que la historiografia oficial ha mitificat amb l’objectiu que la població se n’identifiqués i els prengués com a referents de sacrifici, lluita i amor a la pàtria. Ves per on!, a Catalunya hem patit una anomalia, probablement derivada de les ocupacions francesa i espanyola, on la historiografia oficial no ha fet prou per emfatitzar la importància dels nostres herois, el coneixement dels quals ens ajudaria a entendre millor qui som i com hem arribat fins a l’actualitat.

Arnau Mir és, sens dubte, el millor exemple. Escandalosament desconegut per molts ciutadans a Catalunya, poc glorificat i, tanmateix, amb prou constància documental per afirmar categòricament que la seva trajectòria va esdevenir crucial en la configuració territorial de la nostra nació i que els seus valors de lleialtat i constància són paradigma d’heroi exemplar. I molt greu és també, la poca divulgació que s’ha fet de la seva esposa, d’Arsenda d’Àger, companya imprescindible dels seus fets, poca broma! Pel preu d’un reivindicarem tots dos…

Aquest bust a Foradada (Noguera) és l’única representació escultòrica que hem trobat a Catalunya del nostre heroi nacional. Ens mereixem tot el que ens passi!…

 

Arnau Mir de Tost (1000? – 1072)

Nascut a Tost (Comtat d’Urgell), fill d’una poderosa família de la cort, en quedar orfe, de ben jove comptà amb la protecció directa del comte Ermengol d’Urgell. Tingué la millor formació possible i especialment entrenat per a la guerra. El territori, de frontera calenta amb l’Andalús d’un costat i els senyors de la guerra de l’altre, demanava cavallers altament capacitats per servir els interessos dels comtats catalans a l’òrbita del comte de Barcelona.

Arnau Mir excel·lí com a militar i gestor dels territoris conquerits i pacificats. Partint de l’humil castell de Llordà que transformà en la fortalesa més poderosa de la Catalunya comtal, esdevingué senyor d’Àger, vila que considerà, amb encert, clau del desplegament sarraí i a partir del seu control, aconseguí fer caure com a peces de dominó tot un seguit de poblacions que li van permetre anticipar-se a les ambicions del rei d’Aragó i del comte de Pallars.

Algú l’ha volgut definir “el Cid de les terres de Lleida”, la qual cosa, considerem d’un galifardeisme  descomunal, car no li fa justícia tal pretesa comparació amb un suposat personatge de llegenda, cronològicament posterior al nostre heroi, del qual no existeix documentació fefaent de la seva existència, ans al contrari al de Tost i la seva muller dels quals sí que hi ha prou registres documentals, escriptures, inventaris i testaments que sí que demostren les seves gestes i llurs propietats. A sobre, considerem una desproporció comparar a un mercenari com el Cid, que tant podia servir un bàndol com el contrari, amb un cavaller que sempre lluità al servei de la mateixa causa, la d’eixamplar les fronteres dels comtats catalans. Tampoc existeix cap dubte sobre el nom i les núpcies de les seves dues filles Letgarda i Valença, vescomtessa d’Àger i comtessa de Pallars, respectivament.

Arnau Mir es convertí en la principal espasa dels exèrcits confederats dels comtats catalans en la croada contra els sarraïns amb la complicitat papal (1064), circumstància que reforçà el compromís entre els catalans, i fou eficaç gestionant el repoblament dels territoris conquerits sota fidelitat a Ramon Berenguer I i vassallatge compartit amb el comtat d’Urgell. L’ amistat i complicitat amb l’abat Oliba és proverbial. L’any 1068 també formà part de l’assemblea que promulgà els primers Usatges de Barcelona, el codi legal sobre el qual evolucionaran les lleis a Catalunya fins al 1716.

Per a recrear la correcta imatgeria d’Arnau Mir, tenim  el seu testament, on hi ha un inventari dels seus béns, i ens confirma llur equipament personal.

 

Restituït amb un arnès de guerra de qualitat, tal com era habitual en un aristòcrata del seu nivell. Porta un ausberg de malla de ferro (hereu del món tardoromà i carolingi) el qual li protegeix el cap, el coll, el cos fins a sobre del genoll i també els braços fins a sota del colze. És interessant veure com va ornat amb uns reforços de cuir basats en les imatges contemporànies de les bíblies catalanes de Sant Pere de Roda i de Ripoll que serien típicament catalans car no n’hi ha cap altra constància iconogràfica enlloc més. Un elm amb nasal li protegeix el cap. Completa l’armament defensiu, un escut curt en forma d’ametlla que li protegeix el cos i la part alta de la cuixa. A sota es cobreix el cos amb una camisa directament sobre la pell, una gonella o túnica fins al genoll, unes mitges lligades per unes tires de cuir a manera dels guerrers francs, i unes sabates que porten uns esperons fermats per unes sivelles.

El seu armament ofensiu consta d’una espasa franca i d’una llança amb topall guarnida per un gallardet o banderola. L’arnès del seu cavall, típicament tardoromà, segueix les mateixes fonts documentals que la resta.

 

 

 

 

 

Arsenda d’Àger (1015? – 1068)

Dama noble i culta del casal de Fluvià, companya indispensable d’Arnau, injustament no reconeguda per les actuals generacions de catalans desagraïts amb el seu llegat. No hem trobat cap representació escultòrica o pictòrica.

L’escriptura del castell de Llordà mostra la compra conjunta d’Arnau i Arsenda l’any 1033. Tots dos signen plegats les posteriors escriptures de les fundacions d’esglésies i castells com la canònica d’Àger, on consten com a repobladors, conqueridors i edificadors d’un territori on abans hi havia un conflicte fronterer, segons l’expert medievalista Francesc Fité Reculls d’història de la Vall d’Àger. Període antic i medieval (Àger, Centre d’Estudis de la Vall d’Àger, 1986).

El testament d’Arsenda (1068), conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, és una font important d’informació per a comprendre els fets i la vida al segle XI. Descriu detalladament les seves propietats i la seva responsabilitat i compromís amb el territori, prescriu donacions per a la construcció de ponts, camins i hospitals i promou el repoblament i l’ordenació del territori.

De bon començament va compartir amb el seu home l’administració i gestió dels territoris i noves propietats. Fou responsable de negociar les cartes de repoblament directament amb els comtes de Barcelona i amb l’abat Oliba la dotació de relíquies als nous temples cristians de la seva influència. La seva gestió fou important per aconseguir que el Papa Alexandre II promulgués la croada contra els sarraïns de la Península (1064), considerada la primera croada de la història i que fou organitzada a Barcelona entre Ramon Berenguer i el legat papal.

El testament d’Arnau Mir, mort quatre anys després que Arsenda, ens ajuda a conèixer la dimensió de la complicitat i de l’amor entre aquests grans personatges.

Tot seguit, posem al servei del país la imatgeria acurada d’aquesta gran heroïna catalana…

 

El seu vestit és el que correspon a una dama del seu nivell. Restituïda seguint les imatges de les bíblies de Roda i Ripoll. Porta el cap cobert per una toca amb galó de passamaneria d’or que té la funció de tapar-li els cabells pentinats en forma de cabellera llarga amb una clenxa al mig que li cau fins a mitja esquena, la resta del vestit consta d’una túnica llarga de mànigues amples fins a més avall de la meitat de l’avantbraç guarnida als punys i la vora de baix per un galó ample també de passamaneria ornada. A sota hi porta una camisa de lli fi de màniga estreta que li arriba fins als canells i unes mitges fins al genoll fermades per unes lligacames. Les sabates podrien anar tancades per sobre del turmell mitjançant unes sivelles decorades.

El Castell de LLordà

Aquest palau senyorial, ubicat al terme d’Isona (avui comarca del Pallars Jussà), fou reformat profundament per Arnau Mir amb la finalitat de convertir-lo en la seva residència a la vegada que una fortalesa militar.

En aquesta restitució rigorosa comprovem la seva estudiada capacitat militar que segueix fil per randa els cànons de la poliorcètica, la tècnica de protecció d’indrets que Arnau Mir coneixia prou bé. Formada per un primer recinte murat amb torres que protegeixen un gran pati. La porta de la torre central està ubicada al lateral dret per tal d’evitar un atac frontal. Si l’enemic mai l’arribés a travessar, es trobaria dins un passadís estret amb parets a banda i banda que obliguen a entrar els atacants d’un en un i estrets en una situació de gran dificultat de moviments, mentre des de sobre d’aquestes parets els defensors els hi poden llençar projectils de tota mena. Els soldats que aconseguissin accedir al pati, es trobarien l’entrada al palau situada al fons a l’esquerra, també amb l’accés estret, protegit per dues parets en angle fent un recorregut en ziga-zaga fins a l’entrada de la gran aula que, a sobre, és una porta elevada, avançant forçosament del seu costat esquerre, on porten l’escut protector, deixant desprotegit tot el costat dret a mercè dels defensors. La penetració a la fortalesa esdevé una acció gairebé suïcida.

Els murs que tanquen el gran pati fortificat que protegeix el palau tenen en la seva part frontal entre 80 i 90 cm de gruix i els laterals al voltant de 60 o 70 cm, la qual cosa no permet coronar-los, compten amb un ampit possiblement merletat d’uns 40 cm de gruix seguint els models d’una muralla medieval, i una amplada del camí de ronda de tan sols altres 40 cm, pas molt estret que el fa gairebé impracticable. Tot fa pensar en la presència d’estructures de fusta coronant tota la murada i al cap d’amunt de les portes, fins i tot la d’accés a l’aula, per a facilitar la defensa. Els paral·lels europeus contemporanis i la documentació existent sobre la presència d’aquesta mena d’estructures en les muralles de Bagà i Santpedor ens permet arribar a aquesta conclusió que és la que mostrem en el dibuix de la restitució. Si la muralla ha de ser operativa, només aquesta és la solució més plausible. El curós disseny del castell avala aquesta proposta.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

El General Moragues posat al dia

El General Josep Moragues (Sant Hilari Sacalm 1669 –Barcelona 1715) és un heroi i màrtir inapel·lable de la pàtria catalana, símbol de la lluita i el sacrifici en defensa de les Constitucions i llibertats de Catalunya. Tanmateix el seu bust icònic amb el qual tothom l’identifica, reproduït tan alegrement en

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)