Apòstols i mercaders. Anys de lluita social a Catalunya

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en email
Compartició en whatsapp

Aquest llibre va obtenir el Premi Josep Trueta als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Montevideo l’onze de setembre de 1949. Fou publicat per primera vegada a Mèxic el 1957 per la Fundació Sara Llorens i Serra. Alguns exemplars arribaren a Catalunya a finals dels anys seixanta. L’editorial Nova Terra, de Barcelona, en féu una segona edició el 1976.

El llibre és un recull biogràfic de sis capdavanters del moviment obrer català dels anys vint inicis dels trenta; Eusebi Carbó, Joan Peiró, Àngel Pestanya, Salvador Seguí, Joan Roigé i Josep Maria Foix, té un total de 276 pàgines i 5 il·lustracions.

Del seu autor

Pere Foix i Cases (1893-1978) de molt jove s’afilià a la CNT on conegué Salvador Seguí, Àngel Pestanya i Joan Peiró. Del 1914 al 1919 va viure a París, allí col·laborà a la premsa anarquista. Empresonat durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a l’Estat francès. El 1932 s’afilià a ERC, publicà a La Humanitat, La Rambla, lOpinió. Durant la guerra (1936-39) fou cap de premsa de la Conselleria d’Obres Públiques. Exiliat a Mèxic el 1939, col·laborà a la premsa de l’exili, Pont Blau, Ressorgiment, Endavant. És autor dels llibres: La classe obrera, la revolució, la República i lEstatut (1932); Barcelona 6 dOctubre (1935); Catalunya, símbol de llibertat (1942); Serra i Moret (Mèxic,1967). Lletres de l’exili: epistolari Serra i Moret i Pere Foix (1940-1963) (1967)

Pere Foix i Cases (Torà de Riubregós, Segarra 1893 – Barcelona 1978)

El llibre

El text és una visió sobre l’evolució del moviment obrer català, és a dir, de la CNT del període 1917-1930. Amb l’estudi de les biografies coneixerem els ideals, i les línies organitzatives de l’activisme de l’anarcosindicalisme, en un moment de màxima accentuació de la lluita ideològica, de classes i de crisi política, durant el procés convuls del pistolerisme de la patronal. El debat ideològic en aquesta època és el resultat de la confrontació de dos models econòmics, socials i culturals. A la Presentació Manuel Serra i Moret advoca per la unificació entre cultura i alliberament social. Les escoles racionalistes, la lectura dels clàssics de l’anarquisme, M. A. Bakunin, P. Kropotkin, E. Malatesta, els Ateneus Obrers, les Societats Corals, són el gresol vital formatiu que genera un model alternatiu al del capitalisme, que es concreta en el cooperativisme de producció i de consum, que prefigurarà el col·lectivisme que inflamarà la revolució de juliol del 1936.

En una presentació d’11 pàgines, signada a Perpinyà el juliol del 1957,  el seu autor Manuel Serra i Moret (1884-1963), batlle de Pineda de Mar (1914-1923) i President del Parlament Català (1938-1954) escriu sobre la capacitat d’abnegació i heroisme de les tropes de xoc del proletariat català, el santoral dels apòstols del moviment obrer, i del que aquestes aportaren al combat de l’ideal de llibertat social,  en la lluita contra la patronal.

Els anarcosindicalistes combateren aferrissadament el model de la socialdemocràcia dels països nòrdics, en especial el laborisme britànic i el socialisme germànic. Manuel Serra i Moret, però, està en desacord amb aquesta visió, valora el nivell de vida dels treballadors que viuen en societats socialdemòcrates, molts disposen d’automòbil, de Seguretat Social, vacances pagades i una economia socialitzada. És en aquest context, on, diu l’autor, els treballadors han recuperat la seva pàtria, la del proletariat.

Serra i Moret fa una reflexió crítica adreçada a aquell moviment obrer anarcosindicalista, amarat de voluntat de lluita i sacrifici, sovint encegat per la violència de la patronal i amb poca capacitat d’anàlisi, diu que no és la fe i l’apostolat el que podrà canviar l’escenari social, sinó la ciència i la tècnica, les formes de producció i el model econòmic, fa una crida a l’anàlisi de les forces socials, a l’aplicació de criteris científics en la interpretació dels conflictes socials i la lluita de classes.

Perquè pensem que reflecteix el clima de l’època, reproduïm un fragment del Prefaci de la pàgina 22 escrit per Pere Foix:

 «…és que aleshores, malgrat les defeccions naturals, a Catalunya hi havia els instruments de lluita que donaven ampla expansió a l’anhel de llibertat, ensems que afermaven l’optimisme dels qui lluitaven sense heure esment de la feixuguesa dels embats. I es lluitava sense febleses ni vacil·lacions, amb urc i decisió. L’adversitat fertilitzava l’esperit combatiu de la nostra gent.»

 

 

Salvador Seguí i la llibertat nacional

En un discurs que és un model d’anàlisi de classes en el tema nacional pronunciat a Madrid el 1919, que trobem a la pàgina 110 del llibre, i que manté la seva vigència, S. Seguí digué:

«Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i quan convé també ho dic a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors de la Lliga que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar més bé llurs interessos de classe. Ells però, fan ostentació de ser els primers catalanistes, i es desentenen del millorament cultural i econòmic dels treballadors catalans. Us podria assegurar que aquests reaccionaris temen el redreçament nacional de Catalunya, i que el rebutjarien si Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no es un poble mesell, mai no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola, mentre que nosaltres, els treballadors, com  sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans  el contrari hi guanyaríem, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya, els primers i potser els únics, que s’oposarien  a la llibertat de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I es que aquesta gent posa per davant els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.» El temps i la història, s’han encarregat de donar la raó a la lúcida anàlisi de Salvador Seguí.

Salvador Seguí, el Noi del sucre (Lleida, 1887 – Barcelona, 1923)

Consideració final

Salvador Seguí tingué amistat personal i política amb Francesc Macià, Joan Casanovas, Lluís Companys i Francesc Layret, amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català, unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements moderats de l’anarcosindicalisme per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. L’assassinat de F. Layret el 1920, i de S. Seguí tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità la consolidació d’una alternativa que defensés l’alliberament nacional i social del nostre poble. Si les bales no haguessin segat llurs vides, ben segur que la història del nostre poble hauria estat una altra.

Pensem que seria interessant la reedició del llibre amb una introducció que el situés en les coordenades del segle XXI, seria una aportació valuosa al coneixement del moviment obrer català, alhora que seria una pedra de toc pel sindicalisme oficial actual.

Vull agrair els suggeriments del meu amic el doctor Xavier Ferré, professor a la Universitat Rovira i Virgili, que m’han facilitat la redacció de la ressenya.

Llegint el llibre, entenem per què Barcelona fou coneguda com la ciutat de les bombes, de les barricades, la Rosa de Foc, perquè el crit de rebel·lia davant la injustícia  i l’engany és el primer pas cap a  l’alliberament.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura, fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en linkedin
LinkedIn
Compartició en email
Email
Compartició en whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

Estat Català. Independentisme revolucionari

El 8 de juliol del 1922 Francesc Macià junt amb un grup de patriotes fundaren, a la seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), l’organització paramilitar Estat Català (EC), hereva ideològicament de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) creada per Macià en 1919, formada per l’agrupament

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)