Anselm Clavé: La música catalana com a element de reactivació de la cultura popular

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on email
Share on whatsapp

Capvespre letàrgic de finals de 1844. L’aigua de la pluja baixa tèrbolament pels carrerons de Barcelona. La llum d’una taverna, solitària en el carreró apesarat, és tènue i no travessa completament la gruixor dels vidres entelats per la força de l’escalf humà, que s’acumula en l’interior. Dins, els parroquians tristois passen l’estona entre converses aixafades sobre altres temps, glops llargs d’alcohol i núvols de fum de tabac, que es dispersen molt lentament en la densitat extrema de l’ambient, quedant-se suspesos en el limbe de l’aire calent. La taverna és plena, però sembla buida.

Una onada d’aire fred i humit els sobta quan la porta s’obre. La campaneta sona i un noi saluda al propietari. És moll, però abans d’eixugar-se, prefereix comprovar l’estat del que du a l’esquena. És una funda. Dins, la guitarra ha quedat protegida de l’aigua. L’amo i el noi preparen un raconet al fons fosc de la taverna, apartant una taula i un parell de cadires. Els parroquians, en una curiositat apàtica i passiva, els miren fer.

Amb el racó aclarit, l’amo torna a la barra i deixa el jove assegut en una cadira. Anselm es col·loca la guitarra en posició i toca unes notes. Així que les senten, els parroquians giren els caps en direcció al noi, saltant com molls i amb els ulls com unes taronges. Coneixen les notes, les coneixen perfectament. Però feia molt temps que no les sentien. Molt de temps. Anselm comença a cantar:

«N’han baixat tres segadors d’aquí dalt de la muntanya…»

Les cares dels clients són de sorpresa i xoc absolut. Una guspira de nostàlgia per la infantesa els hi crema el cor. Milers de records, moments, imatges, sons i olors els hi venen al cap a mesura que Anselm Clavé canta.

«n’han baixat a baix el pla per segar una quinzenada…»

I desperta dins ells una cosa que feia temps que no sentien, que s’havia perdut en el pas de l’adolescència a la maduresa, i de la qual sentien que se n’havien hagut de desempellegar per madurar: la germanor a través de la música. Els homes canten amb el jove Anselm. El capvespre es fa alegre i la nit letàrgica i penosa esdevé familiar i melangiosa.

 

 

Josep Anselm Clavé i Camps va néixer a Barcelona el 21 d’abril de 1824. Amb només sis anys va perdre la visió en un ull, degut a una infecció. La manca de visió el va marcar tota la vida i, possiblement, expliqui la seva fixació musical. Autodidacta, començà a tocar a diverses tavernes de la ciutat, acompanyat sempre de la seva guitarra. Influenciat pel socialisme francès, sempre va estar interessat per la relació entre la música –la seva passió– i la societat en el sentit més vulgar.

El 1845, i amb determinació humanista, ell i uns companys fundaren una orquestreta anomenada L’Aurora. Lluny de ser una orquestra de música elitista o reservada als més coneixedors, els instruments principals eren totalment populars, amb els quals tothom tenia –o havia tingut– un mínim grau de familiaritat. Clavé i els seus companys van portar la música a les classes més humils que, en les seves vides ordinàries, no tenien temps ni recursos per poder gaudir-la.

La feina de Clavé (i els seus companys) va ser molt influent. Creant la primera societat coral de Catalunya, molta més gent va seguir els seus passos, i en les dècades posteriors Catalunya s’omplí de societats corals. El pes de la música coral, al Principat, seria molt menor sense els esforços de Clavé. La feina del músic fou clau per ajudar a recuperar la cultura que els catalans havien perdut d’ençà de la gran derrota de 1714, sobretot en un sentit més popular. De fet, si es pot fer algun retret al moviment renaixentista, és que fou excessivament burgès i elitista, perquè es limità a unes minories cultes que, si bé van poder expandir les seves idees a gairebé tota la societat catalana, ho feren des de la intel·lectualitat. Totalment oposat és el cas de Clavé, ja que, instigat pel socialisme utòpic francès, va esdevenir un transmissor de cultura popular al mateix poble que l’havia quasi perduda.

Cal posar en valor, per tant, el pes de la música dins el catalanisme, especialment en el segle XIX. Mai no s’ha visibilitzat el paper de la música en el context d’influència catalanista de la mateixa manera que, per exemple, la literatura. És clar, els rols de Rodoreda, de Maragall, de Verdaguer o Guimerà són insubstituïbles, però la tasca de personatges com Clavé mai no serà prou agraïda, senzillament perquè ell va poder transmetre les idees del catalanisme a molta més gent, en aquell moment, que no pas ho varen fer Almirall o Prat de la Riba. La capacitat de la música de transmetre’s entre els individus és molt més potent que no pas la literatura o les idees polítiques, i aquesta és la virtut clau que Clavé aprofita per reprendre la producció de música popular a les terres catalanes, que havia quedat atuïda des de principis del segle anterior. La música té un caràcter altament transmissor perquè és estrictament sentimental, i no necessita cap altre suport que el de la veu i un instrument –que sovint ni tan sols resulta necessari.

 

Cors d’en Clavé, societats corals fundades per Anselm Clavé popularitzats arreu de Catalunya

 

La música no necessita cap quadrícula intel·lectual en la qual encasellar-se, com sí que ho necessiten la literatura més estricta o la filosofia política. És quelcom líquid però també palpable, que arriba a quasi tots els individus de la societat, fins i tot als nens molt petits o les persones amb condicions mentals que impedeixen un desenvolupament intel·lectual ple. Les mares i els pares, moltes vegades, canten cançons als nens, i totes tenen un ús específic: des d’ajudar a fer venir la son a fer que el nen mengi sense que protesti. La música és la disciplina de creació humana amb la qual tenim un vincle més profund, quasi subconscient en algunes ocasions, i per això fou tan important la transmissió musical de Clavé, perquè va recuperar l’empremta de la cultura catalana que s’amagava al fons de la consciència de molts ciutadans de Catalunya que l’havien oblidada. Perquè així com una nació comparteix una sèrie de valors i de tradicions, també comparteix una cultura, i la música és una part extremadament important d’aquesta, almenys en clau popular, sense una producció conscientment intel·lectual.

El catalanisme ha d’estar molt agraït a Clavé. Sense ell, la música popular a Catalunya seria, encara, anecdòtica i esporàdica. Recuperar la música popular passada és reactivar la cultura d’una manera molt més directa que a partir d’una elit intel·lectual que dirigeix des del podi. Clavé fou el que millor i més eficaçment tornà a engegar la màquina de la cultura –popular– catalana, perquè ho va fer amb el millor combustible possible: la música popular.

 

Adrià Layola, estudia el catalanisme i la cultura catalana a través de les Humanitats

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

COMPARTEIX L’ARTICLE!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on email
Email
Share on whatsapp
WhatsApp

|

També et pot interessar

El catalanisme de L’Hereu Noradell

Sovint, en les discussions sobre literatura, no es menciona el nom d’una obra que, tot i passar sense gaire pena ni glòria pel curs històric de les lletres, té una curiosa importància, amb una advertència que, políticament, segueix sent vàlida. És poc mencionada, difícil de trobar i literàriament desapercebuda, però

LLEGEIX-LO

EL MÉS NOU A

LA GALERIA

(EN CONSTRUCCIÓ)