Vilana-Perles: L’interregne. De Barcelona a Viena

Les companyies mercantils angleses i holandeses furgaven contra el monopoli de Castella respecte del comerç d’esclaus, metalls preciosos i especies amb “Les Índies”. Fins ara, els fills de la Gran Bretanya ens recolzaven. Preferien donar suport a Carles III com a Rei de les Espanyes que no pas al d’Anjou que comptava amb el suport de França i el seu Rei Sol. Es concentrava en Felip V, massa poder, massa mercat, en mans d’enemics canviants d’Anglaterra. Però la història imposa el seu esdevenir. Recordem, Leopold I pare de l’arxiduc Carles era l’emperador del SRI però havia mort el 05.05.1705. El succeí el seu fill Josep I. Als anglesos i holandesos ja els anava bé aquest nou emperador, però vet aquí que el 17.04.1711 Josep I va morir nomenant successor al nostre Arxiduc, el rei de les Espanyes Carles III, convertint-se en Emperador Carles VI d’Àustria. Canvi d’escenari polític. Ara qui tenia massa poder, massa mercat i massa territori era Carles III que residia a Barcelona, casat amb Isabel Cristina de Brunswick emparentada amb els Hannover (això tindrà importància futura). Després de les batalles de Brihuega i Cifuentes perdudes pels nostres generals Stanhope i Starhemberg, Barcelona estava assetjada per un gran exèrcit franc-castellà amb suport del Gran Lluís XIV. Anglaterra visualitza el futur i comença a especular iniciant converses secretes amb els francesos i els castellans.

vp31Tractat d’Utrecht març-abril 1713

El nostre Carles III, com era d’esperar, fou cridat a Viena. Marxà el 1711 i amb ell l’acompanyà entre molta altra gent, el comte de la Corzana destinat a ser el plenipotenciari a Utrecht. Durant el viatge de Barcelona-Gènova-Frankfurt-Viena Corzana m’informava de tot el que sabia, que no era massa. Em deia neguitós que no veia gens clara la situació de Catalunya en les negociacions. Que durant el trajecte hi havia reunions secretes entre el de Savoia i l’emperador i altres plenipotenciaris. Que efectivament ell anava a Utrecht per intervenir en les converses de pau, però que no l’informaven de tot.

Jo prou n’estava al corrent d’aquestes converses. Els nostres ambaixadors a Londres, La Haia, Utrecht, Viena, també a Madrid i els contactes amb Eugeni de Savoia que defensava els nostres interessos a l’actual Itàlia (Nàpols, Sardenya, Sicília, el Milanesat, els presidis de Toscana i altres) m’assabentaven de notícies i rumors que, tot i la lentitud dels correus, m’arribaven sense possibilitat de massa intervenció. De 1711 al 1713 l’emperador tenia altres feines a Viena, com les de gestionar la ineficàcia de l’administració imperial, la corrupció, la fallida econòmica conseqüència de l’inacabable conflicte amb els Otomans (les conegudes guerres Turques), el desgast econòmic i humà en ambdós fronts, la lluita contra els Otomans i la guerra a Catalunya mantenint expectatives a Flandes. Tot i això, jo mateix m’encarregava de gestionar tota la resta dels nostres territoris a la Mediterrànida, des de Mallorca, fins a Malta i les Dues Sicilies d’on portàvem queviures, armament i fons per finançar la nostra resistència. Com a Protonotari de la Corona d’Aragó, em pertocava gestionar i salvar el que es pogués. De mica en mica ens amaven cerclant i assetjat. Utrecht fou un gran cop. Corzana, a qui jo cuidava la seva filla a Barcelona, veient la traïció dels aliats, no va voler signar el Tractat, sí que el signà Eugeni de Savoia en nom de l’Emperador Carles VI. De res serviren contrapropostes prou innovadores, com la de dividir la península en tres parts, una per Portugal, l’altra per Castella i l’altra per Catalunya amb Aragó, València i Mallorca. O altres de més agosarades com la d’atorgar a Catalunya una part de territoris a Amèrica i mantenir els nostres Drets ancestrals. Tot fou inútil.

vp33Josep I d’Àustria (Viena 1678-1711)

A Catalunya tot eren temences. S’ensumava perfectament que més aviat que tard, l’emperador reclamaria la seva esposa a Viena. L’havia deixat aquí com a Governadora General amb plens poder fent-me responsable de mantenir la governança de tots els negocis d’estat. Starhemberg fou nomenat comandant general de les tropes. Sengles cartes en aquest sentit les guardo en els meus arxius. Finalment arribà l’ordre de Viena. L’emperadriu havia de marxar. Els tres Braços i la Ciutat especulaven sobre si calia retenir la reina com a penyora, per pressionar tant a l’emperador com al “statu quo” amb els aliats, però, assenyadament, no sense pagar preus i arrestos de personal favorable al reteniment de l’emperadriu, s’acordà acomiadar-la amb tots els honors. L’emperador va decidir que jo acompanyés a la reina junt amb la meva família. A molts mandataris d’aquí la meva marxa els alegrava. A altres, Berardo, ambaixador a Viena els preocupava que jo anés allà. Documentació creuada això ho acredita. El meu oncle Magí, per l’edat, no va poder acompanyar-nos, va restar al Regomir fins que, després de la capitulació, Patiño s’empoderà de la nostra casa.

vp32Lopòlit I d’Àustria (Viena 1640-1705)

Vàrem partir el 19.03.1713 cap a Gènova. La meva preocupació era com conservar els nostres arxius generals i els de la Corona d’Aragó, amb tots els privilegis, usatges, constitucions i altres lleis i títols. Vaig encomanar que, junt amb nosaltres, partís també el meu cunyat Joan Francesc Verneda, notari, casat amb la meva germana Hipòlita. Ell s’encarregaria d’organitzar i custodiar molts d’aquests arxius que ens vàrem emportar i, amb ells, part de la Catalunya va marxar, expatriats, per a no tornar mai més.

Utrecht era una realitat. Havíem estat traïts pels aliats. Restarem sols. Si, accepto la crítica, potser l’emperador podia haver fet més, però també podia haver fet menys i jo en tinc, no la defujo, la meva part de responsabilitat que prou em va estar exigida en el pamflet “Via fora els adormits” que algú em va dedicar sense massa complaences. Podeu trobar el seu estudi a la pàgina 422 de la meva biografia JO, VILANA PERLES. Però, com diu el nostre poeta contemporani, tot estava per fer. Tot era possible encara.

Penso veure-us aviat i llavors us podré explicar tot l’any 1713 i 1714, des del Conveni d’Hospitalet, a l’evacuació de tropes, el setge, la capitulació i els contra-jocs internacionals que impediren que, per qüestió d’hores, tot aquell esforç que vàrem fer no qualles positivament. Que Déu guardi la pàtria i que ara vosaltres acabeu allò que no vàrem poder acabar nosaltres. Fins a la propera.

Paasdorf per Oliana a cinc de juny del mil set-cents setze, pel dos mil setze.

El Marquès de Rialp.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail