“Tenim un objectiu vital èpic, alliberar un país”

ENTREVISTA A JAUME RODRI. Sociòleg, escultor, escriptor, cineasta i polític català. Nascut a Vic el 1940, estudià al seminari i fou capellà. President del Consell Nacional d’ERC. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Cardedeu el 1991 i diputat al Parlament de Catalunya el 1992. Catalanista irreductible, apassionat, multidisciplinari, darrerament més centrat en l’escultura, ha dedicat bona part de la seva vida a la recerca de l’origen de l’autèntic Jesús. Ha publicat “Evangeli de Jesús segons Jaume Rodri” i “Jesús busca a Jesús”

 

 “Després de Jesucrist no s’ha fet amb cap més personatge això, agafar un individu que parteix la Història pel mig amb un abans i un després. No hi ha cap més personatge a la història que per més important que hagi sigut ha fet això”

 

A “Jesús busca a Jesús. Crònica d’una recerca perillosa” descobreixes a Jesucrist com un lluitador nacionalista més que com un personatge religiós.

Amb els temps les coses canvien, avui dia podem distingir bastant lo nacional de lo espiritual, però tant a l’Àfrica com a molts llocs al món, encara ara va junt; és a dir, ser palestí, per exemple, en aquella època era tenir una determinada visió de la religió i tot això anava barrejat.

 

No tothom està d’acord encara que existís, ara la idea del personatge està molt present entre nosaltres.

Sí, clar és això. Els romans tenien aquells pobles esclavitzats, sobretot els de l’interior, als pagesos els explotaven, per tant, aquesta cosa d’aixecar-se contra el poder opressor era important. I això anava barrejat de religió també perquè una cosa que feien els romans era humiliar-los, no solament amb impostos o castigant-los a la presó, els dominaven espiritualment, per exemple, agafaven una deessa d’aquelles amb tots els pitrams a l’aire i l’entronitzaven al temple de Jerusalem, això era una provocació brutal!

 

Es barrejava la lluita política i la religió.

La idea era treure’s de sobre els romans com fos. Van estar-hi barallant, posant-hi morts i morts, practicaven la lluita armada que era l’única lluita que hi havia, no n’hi havia cap més. Tothom anava amb el punyalet. Per tant per protegir la seva petita propietat o la seva família tothom es defensava d’aquesta manera, però al nord i al sud també van haver-hi grups organitzats per atemptar contra els romans.

 

Al nord de Palestina vols dir?

Sí al nord de Palestina i al sud de Palestina. La part que hi ha tocant al Mar Mort i la part que toca a Síria o el Líban. En aquestes dues parts havien els zelotes, uns nuclis organitzats que es defensaven amb les armes i això els hi portava una repressió terrible, la història en parla, hi ha documents. Abans que Jesucrist ja havien crucificat a molta gent. Atenció: només crucificaven aquells que atrapaven amb les armes a les mans, perquè això era el que la llei romana permetia. La repressió era molt forta. Amagaven les armes, els hi arribaven per mar, les posaven en “zulos”, és a dir, bàsicament el que hem vist aquí als bascos, com a totes les lluites, no?…

 

Com les guerrilles.

Exacte. I en aquestes hauria estat Jesús, que primer l’haurien recolzat i després, si el que expliquen és cert, hi hauria hagut dissensions internes, que això passa a vegades quan hi ha un líder, no?… que tothom li dóna suport quan pensen que anirà cap allà i si, després, va cap aquí, llavors ja la cosa no agrada…

 

Un clàssic.

Tot és molt clàssic, tot, la traïció d’algú de dintre, etc. De tal manera és tot tan clàssic que podria ser que no existís perquè es repeteixen els esquemes, sobretot els esquemes de llibres d’Egipte on aquesta tipologia de personatge també hi és, es va repetint una mica, per tant és veritat, no és veritat?… El que passa és que va quedant, tant si és veritat o no, importa poc, la cosa és que sí que ha conformat un pensament, i en aquest pensament hi ha hagut moments de tot, moments que realment la cosa religiosa era molt important i moments que era més important la cosa d’anar contra els romans, l’alliberament diguem-ne nacional dels palestins. Però l’any 70 els hi van fotre una pallissa tan forta els romans que no va quedar jueu viu, ni pedra sobre pedra del temple ni de res, fins ara que no han pogut tornar. Doncs els jueus han quedat absolutament dispersats per tot el món, la gran diàspora dels jueus.

 

Què pretenies amb aquest llibre?

Bàsicament la meva idea era investigar que hi havia de cert per una banda i d’una altra que en creien un determinat tipus de personatges influents en la història del meu temps, des de Dalí fins a teòlegs, savis, bisbes, etc. El resultat del llibre és la imatge que ha quedat de tot plegat.

 

El llibre ha funcionat molt bé, ha despertat molt interès.

A mi m’agradaria que a llocs com a Itàlia i a Sud-americà es pogués traduir i es pogués editar perquè donaria encara més joc que aquí, en fa l’efecte, perquè  en aquests països encara ara no s’han plantejat moltes de les coses que es plantegen al llibre.

 

Potser el tema nacional no l’entendrien tant però sí que els interessaria més el vessant religiós.

Depèn, el religiós segur, però de ben segur el nacional també perquè són països joves que acaben de fer una revolta nacional tots. Aquesta gent sap el que és alliberar al poble contra l’opressor, es tracta de canviar romans per capitalisme o imperialisme i ja està, ja tens l’esquema muntat.

 

“El valor nacional de ser part d’una comunitat és a la base de qualsevol justícia possible”

  

Actualment els catalans hem recuperat com mai la nostra dignitat nacional.

 Això ha fotut un canvi extraordinari. Cap el 1970 quan jo vaig arribar a Cardedeu, per Sant Jordi l’única bandera catalana penjada en la finestra era la meva. Un silenci, una omertà, una cosa!. En canvi, ara Cardedeu és dels pobles més llençats que hi ha. Això ha evolucionat molt perquè jo penso que la gent s’adona que el valor nacional de ser part d’una comunitat és a la base de qualsevol justícia possible, perquè si tu has de pensar que et respectaran només perquè ets persona, sí però no; ara, si tu formes part d’un col·lectiu, a banda d’ajudar-vos entre vosaltres us defenseu dels atacs, plantegeu als altres què sou i què voleu ser, i la cosa canvia.

 

Sí. Hem de valorar el moment en què estem, malgrat tot. El que no era normal era el silenci en el qual vivíem abans i la manca de debat sobiranista.

La guerra, la postguerra i en Franco van assecar l’ànima d’aquest país. Pensa que només senties parlar català en públic dins algunes esglésies. A Barcelona abans trobaves un diari en francès que en català.

 

Aquesta és la força de la nostra cultura, ha sobreviscut malgrat tot.

Li havia passat a mossèn Cinto que venia de pagès, de l’interior, amb la barretina i en un principi tothom se’n fotia, clar ha costat eh!… Llavors amb la poesia, és a dir, la paraula neta, la paraula profunda, la paraula exacta ha guanyat el cor de la gent i això ha fet la transformació. Per això és tan important la cultura, pel meu entendre, i la poesia. I ara quan vas a les manifestacions i veus que la gent s’emociona, que plora, és quan dius he arribat al lloc on havien d’arribar. No és un problema de procés mental, és un problema de procés total. Es plora per poques coses, però les coses per les quals tu has plorat i t’has emocionat ets tu. En aquella llàgrima hi ets tot tu. I això ho han aconseguit pintors, cantants, poetes i també allò de la cosa popular.

 

Som un poble que ens emocionem col·lectivament amb la cultura.

Fa uns anys vaig fer aquesta prova, ara no tinc aquí els números exactes però tant és, vaig agafar un poble català, en aquest moment Cardedeu tenia uns 8 mil habitants, la meitat d’ara i vaig agafar un poble de les espanyes i un altre de França, d’un nivell semblant amb la mateixa quantitat de gent; i vaig demanar als ajuntaments respectius que en diguessin quantes associacions culturals tenien al seu poble. Dramàtic!, en tenien la fiesta del patron, no sé què més i ja s’havia acabat, a Cardedeu n’hi havien 68.

 

Això és representatiu de la societat catalana.

Exactament. El que no han entès a Espanya, on tot ve de dalt, que aquí per baix bastoners, dansaires, cantaires, etc. en tenim molts; aquesta gent han cultivat, han conegut, han cantat poemes, han llegit… això és Catalunya.

 

Venim d’una tradició humanista que ens va dur a tenir el primer parlament.

La gran evolució és entendre que tots els homes són iguals, això en temps dels grecs no era així, hi havia els esclaus i els lliures, etc. Aquí tots els homes eren iguals, ja havíem fet un pas més. Després el següent, totes les persones són iguals, etc.

 

La gent ha de recuperar l’orgull de la seva pròpia entitat, de la seva nació.

Jo hi crec en la idea de Països catalans, hi crec molt. Recordo una discussió molt forta amb el Solé Tura, ell deia “Això és cosa de burgesos” i jo li vaig dir: “mira jo no sé d’on ve el que jo sento, burgesos en el meu cas no, els teus pares sí, però els meus no, ara jo penso que hi ha una cosa que has de tenir present que això no ho fa la gent, sinó que ho fa la geografia” i recordo que li vaig dir: “o tu et carregues la tramuntana i el Montseny o això té corda per molt temps”. Perquè penso que ve d’aquí, és l’arrel a la terra que et fa d’una determinada manera, el nacionalisme no és l’invent d’un individu, no; has mamat, has respirat, has vist, aquest amb l’altre, l’altre amb aquest i això penso que és el que conforma la paraula aquesta tan fonda que és la paraula “terra”, la meva terra, no dius la meva gent, dius la meva terra, allà on tu poses els peus, on tens la casa, on has anat a pescar al riu, on has anat d’excursió, això és la terra i d’aquí puja tot per mi. Això ho havien parlat centenars de vegades amb en Xirinacs. On era l’essència de la nostra identitat com a catalans?… I sí que hi ha unes lliçons, hi ha uns textos, hi ha unes històries, hi ha uns costums, però sobretot també hi ha una geografia, aquesta geografia per a mi marca molt, molt. Per exemple a Catalunya no deus poder fer ni 9 quilòmetres que no hi hagi una muntanya davant. En canvi a Castella pots fer 400 i no veus res.

 

Som gent molt vinclada a la natura. L’excursionisme i l’escoltisme han arrelat molt a Catalunya, igual que a altres països.

Però aquesta idea que nosaltres tenim un objectiu vital èpic jo no l’he trobat enlloc més.

 

 Ni a Anglaterra?

Èpic? No han d’alliberar-se de res ells. Són anglesos, ho són. Nosaltres tenim una missió èpica, alliberar un país. Ostres, això és genial, eh!… Absolutament genial això. Aquí hi ha feina, hi ha creativitat, hi ha una il·lusió. Això, penso que els polítics ho expliquen poc. Jo que em dedico a l’art una mica, m’adono que crear és molt important. A Catalunya estem creant una obra d’art nova, diferent, sense les potingues i els colorants que hi havia abans, ho fem des de les mans buides, ho fem des del somriure, sense armes, ho fem. Volem vestir una nació. I donar-li rang de categoria com a tal.

Jaume Rodri esculpint el primer monument a la independència de Catalunya (2010)

Tu et vas ocupar que “Els Segadors” fou establert oficialment, el 1993, l’himne nacional de Catalunya, com va ser això?

La història va anar d’aquesta manera, s’inauguren els Jocs Olímpics i quan toquen “Els Segadors” el rei no s’aixeca, llavors jo com a diputat adreço una nota a la Casa Reial demanant explicacions del que, aparentment, seria una falta de respecte al nostre himne nacional. La resposta va ser “Ens ho hem mirat bé i enlloc consta que Els Segadors sigui l’himne oficial de Catalunya”. Per ells no era més que una cançó tradicional, no hi havia cap document oficial.

 

Car ens basem en el costum, nosaltres ja ho donàvem per fet.

Vaig entrar la proposta al Parlament i el cap dels socialistes al Parlament em van venir a veure, em diu: “Ha passat una cosa molt grossa, que tu has entrat aquesta proposta al Parlament i resulta que l’Oriol Martorell (director d’orquestra i de corals que era diputat socialista) s’ha emprenyat com una mona que això li tocava fer-ho amb ell i com que nosaltres sempre li anaven donant llargues diu que plega”. Li vaig dir “I tu que vols de mi?”“Si ens fas un favor, retira tu la pregunta, l’entrem tots junts i llavors l’Oriol parlarà, podrà exhibir-se i ja explicarà que tu i tal i tal…” A mi tant és mentre es faci, però no van complir, ell no va parlar de mi ni de res. S’ho van apuntar ells.

 

Quina falta de rigor!

A vegades aquí ens hem perdut per aquesta falta de rigor. Per exemple, quan el Narcís Serra era alcalde de Barcelona, li vaig demanar per favor que fes retirar l’escultura del Franco d’allà dalt al castell de Montjuïc. Amb una carta molt amable em va contestar que li sap molt greu, que ell no és qui decideix perquè això és del ministeri de Defensa de Madrid i que aquí no pot fer-hi absolutament res. Al cap d’un any, els socialistes, el fan ministre de Defensa a ell, i jo li adreço una carta diem: “Suposo que retiraràs allò d’allà dalt?”… Em contesta: “No, això és una cosa que correspon a l’alcalde de Barcelona”.

 

No m’ho puc creure!

Era un barrut amb totes les lletres. Però una mica el que ens ha faltat a Catalunya és aquest rigor polític. En Tarradellas deia, “Els catalans ens pensem que perquè tenim raó ens la donaran”…. Tenim raó però no ens la donen, i per tant, hem de forçar que ens la donin, i cal oficialitzar tot allò que calgui perquè ens la donin, una llei, un decret, etc. Som un país curiós!

 

VIBRANT agraeix a Jaume Rodri l’amabilitat de compartir amb nosaltres aquesta conversa i les interessants aportacions que ens fa a la nostra reflexió col·lectiva.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail