Sobre el Carnaval i les festes de Carnestoltes

El febrer és el mes més curt de tots. Segons explica la rondalla, temps era temps que l’Any en sentí el pes de la vellesa resolgué traspassar el règim del temps als seus dotze fills. Els cridà per tal de repartir-los els dies. Els més diligents van triar el bo i millor dels jorns de la primavera i de l’estiu. Els més tardans no van poder escollir i el Febrer, que fou el darrer de comparèixer, hagué d’acontentar-se amb les escorrialles deixades pels seus germans; d’ací que tingui menys dies i de tota mena, més aviat de dolents que de bons. Per això diu el refrany:

“El febrer, és carasser. El febrer, nou cares té.”

Hom té el febrer per un mes fred i rúfol. En el calendari de pedra de la portalada romànica de Ripoll, del segle XII, s’hi representa el febrer per un home que s’escalfa vora del foc; una escena semblant figura en el gravat il·lustratiu d’aquest mes del Llunari. En el tapís de la catedral de Girona que representa la Creació, la imatge del febrer és el carro del Sol, indicant d’aquesta forma que hom deu aprofitar-se de l’escalf dels seus raigs amorosos.

Entre el calendari festiu del mes de febrer tenim la Candelera (dia 2), Santa Eulàlia (dia 12) i el Carnaval que és una festa movible, com diu el refranyer popular “Al principi o al darrer el carnaval en febrer”.

Ball del “Jo te l’encendré”, típic de Carnestoltes

El Carnaval és una festa desitjada i esperada per uns i temuda per uns altres, sobretot si aquests tenen la responsabilitat de mantenir l’ordre i les bones formes morals i ètiques dels grups socials.

Al llarg de la història hi han hagut molts intents d’eliminar aquesta festa. Joan Amades ens fa un bon recull d’aportacions, en la seva majoria prohibicions, que des del segle XIV fins al XVIII van anar redactant les autoritats. La por al desordre ha estat present sempre, especialment en aquells qui regint l’ordre en poden sortir tocats del Carnaval.

Repassant el contingut de les crides i acords municipals, és ben curiós observar com eren perseguits jocs com el de les taronges, que consistia a llançar el fruit amb una fona contra façanes o persones. No cal dir res més sobre aquest joc, només deixar que la vostra imaginació hi faci la resta.

També té un interès, fins i tot morbós, el fet que les disposicions advertissin a religiós i religioses l’obligatorietat d’observar conductes pròpies del seu estatus social. A part la importància de la transgressió dins un sector teòricament assenyat, no deixa de ser curiós que l’advertència sigui de caràcter públic. Això ens fa pensar que els religiosos i les religioses, deixant de banda els hàbits per uns dies, participaven de les llicències del Carnaval i de fet, no sabem exactament de quina manera, però també en aquest cas podem deixar que treballi la imaginació. Una altra suposició que se’n desprèn és que aquestes actituds eren assumides per la gent amb tota normalitat, ja que, si fos d’una altra manera, el Consell de Cent se n’hauria guardat ben bé prou de publicar-ho en una crida.

El Carnaval és possiblement, la festa pagana més celebrada arreu del planeta. El carnaval de l’era cristiana té com antecedents les antigues Saturnals, les festes que els romans celebraven en honor al Déu Saturn durant tot el mes de desembre, on també s’escollia un rei i, fins i tot, els esclaus gaudien d’algunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos.

Saturnals romanes

Avui considerem només com a període de Carnaval el comprés entre Dijous Gras i el Dimecres de Cendra.

Desgranar els aspectes etimològics dels mots carnaval i carnestoltes obre les portes d’un univers simbòlic que es lliura a múltiples i diverses interpretacions; Carnaval és la festa i Carnestoltes el rei dels poques soltes, personatge, sigui un ninot o sigui una persona de carn i ossos que en fa el paper; sobretot perquè la seva fi predestinada i escrita abans de començar és la de morir, en la majoria dels casos cremat, a mans dels seus súbdits, els poques soltes, és a dir nosaltres mateixos.

Rei Carnestoltes, 1444 Castelló d’Empuries

El Carnestoltes com a representació d’un personatge físic no apareix documentat fins al segle XVII. Això no vol dir que no existís amb anterioritat, ja que aquest tipus de representacions són molt antigues. Els seus orígens es perden en la foscor del temps. Els seus començaments es troben en les cultures més endarrerides i en les civilitzacions més primitives. Tot fa suposar que el Carnestoltes tal com ens ha arribat a nosaltres és d’unes arrels provinents de les celebracions romanes per una banda i de la incidència del calendari litúrgic cristià per una altra.

El Carnestoltes i la Vella Quaresma són dos personatges que es necessiten l’un a l’altre, la seva representativitat fa que es retroalimentin entre si, la follia de l’un justifica l’austeritat o el recolliment de l’altre i a l’inrevés. Si no existeix la rauxa, el seny no té raó d’existir.

Sota el mot Carnestoltes es comprèn un període de temps de gran llicència en els costums i d’amplíssima llibertat. Les festes de carnestoltes de Barcelona al segle XIX varen ser les més importants del món, és conegut que rebia visitants tant de la resta del país com també de la resta d’Europa. La ciutat de Barcelona, d’antuvi, s’esmerçà en liderar el moviment costumista carnavalesc. La primera referència documentada que hi ha del carnaval és una disposició del Consell de Cent de 1333 que prohibia el llançament de taronges i reglava l’us de les mascares. 

Auca de Carnaval de 1870

No hi ha Carnestoltes sense dansa. Originàriament tota cerimònia fou dansa i tota dansa fou cerimònia, tant se val si de caràcter màgic o religiós. Resten un bon nombre de balls d’arrels remotes en els temps que han sobreviscut en les nombroses danses i mascarades pròpies del Carnestoltes que no es practiquen en cap altre moment de l’any, com les Disfressades de Corbera de Dalt o de Sant Vicenç dels Horts, l’Espolsada, i altres… Les més conegudes són els Balls de Gitanes que es fan a molts pobles del Vallès.

L’organitzador de la gresca, tradicionalment el personatge Carnestoltes, s’escull per mitjà de la dansa. A Senterada ballaven la dansa de l’Hereu Riera, la fadrinalla posa un got de vi a terra i damunt un parell de bastons creuats per sobre dels quals ha de ballar l’aspirant sense tocar-los. A Santa Coloma de Farners feien el Ball del Rossinyol, els candidats dansen amb un porró de vi a sobre del cap, qui no trenca el porró ni aboca el vi és l’escollit com en Carnestoltes.

Dansa de l’Hereu Riera

Cerqueu al llarg del territori les diverses i característiques tradicions tan singulars i pròpies del Carnaval i gaudireu com mai de les festes de Carnestoltes més ètniques i disbauxades de l’any. No us amoïneu, la Vella Quaresma guaita per la consegüent austeritat i per la vostra reflexió…

Carles d’Abàsolo i Jesús Lloria amb el suport de Vibrant

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail