“Sense cultura guanyen ells”

ENTREVISTA A Juan Miguel Morales. Fotògraf establert a Barcelona, nascut a Almeria el 1967. Format a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Interessat pel retrat, la fotografia social i el fotoreportatge, amb la seva feina reivindica i dona suport a la cultura catalana. Membre de l’equip de fotografia de la revista musical Enderrock i fotògraf oficial del Festival de Cançó d’autor Barnasants. Autor de portades de discos de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Carlos Cano, Joan Isaac, Enric Hernàez o Joan Amèric, entre molts d’altres. Autor de diferents exposicions i llibres de consulta imprescindible. Especialista del moviment conegut com a Nova Cançó.

 

“El primer disc que vaig escoltar de Lluís Llach, va ser ‘I si canto trist…’, el va portar la meva germana de Barcelona on estudiava periodisme a finals dels 70.”

 

Has tingut un contacte molt directe amb els protagonistes de la Nova Cançó. És la teva germana qui t’inicia en la música catalana?

Sí, ella i una altra cosa, als anys 70 jo era un nen però tenia amics més grans que eren d’esquerres i en aquell moment la cultura catalana i molt especialment la Nova Cançó i Raimon, que des del País Valencià hi formava part, eren molt importants per a tota la gent progressista i antifeixista de l’Estat espanyol, en cada casa hi havia un disc de la Maria del Mar Bonet, del Llach, del Raimon o del Serrat en català.

 

La Nova Cançó fou  un moviment, inspirat en la chanson francesa, artístic i de gran abast social que impulsava la cançó en català i també reivindicava la democràcia.

I tant que sí. Són anys en què hi ha connexions culturals per sobre dels mitjans de comunicació, encara que hi havia gent progressista dintre d’aquests mitjans que també programava cançons en català des d’Andalusia. Una curiositat, Ramon Muntaner l’any 76 fa el disc “Presagi” dedicat sencer a Martí Pol i l’any següent el Kiko Veneno amb los Hermanos Amador graven un disc molt important pel Pop-Rock andalús que es diu “Veneno” on apareix un tema del Martí Pol traduït al castellà, el “No demano gran cosa”, que al disc el va titular “No pido mucho”. És molt probable que Kiko Veneno descobrís al Miquel Marti Pol amb el disc de Ramon Muntaner. Molta gent de fora de Catalunya va cantar en català a conseqüència de la Nova cançó. Miguel Rios va gravar en català i Aute també. Als anys 60, cap a la segona meitat, gent com a Mina, a Itàlia i a França, van gravar coses en català. Imagina’t la força que va tenir el moviment de la Nova Cançó.

 

Va inspirar també el moviment de Folk i de Rock català.

Sí, encara que abans ja hi havia gent que cantava Pop en català, com les germanes Serrano. Va néixer la discogràfica Edigsa, amb l’Espinàs cantant a Brassens en català, donant cabuda a gent que feien cançons pròpies i també, amb un component ideològic important, defensava l’idioma i la cultura catalana.

 

L’any 68 els membres dels Grup de Folk i Fasterbo 3 preparen el Festival de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el primer macroconcert celebrat a Catalunya, hi van assistir 9.000 persones.

Va ser molt significatiu. Al Grup de Folk hi era el Pau Riba, autor el disc més important del Rock català de l’època, “Dioptria”, que inspirà el Rock que es feia a tota la Península; el Jordi Batiste; el Josep M. Clua; l’Ovidi Montllor; el Sisa, l’Oriol Tramvia, etc. La música folk en català era també una altra manera d’expressar-se, mirant les influències que venien de fora però sense oblidar les arrels, que això per a mi és l’interessant.

 

De la Nova Cançó s’ha dit pejorativament que venia de la burgesia.

Jo penso, beneïda burgesia! Una burgesia que és capaç de posar els fonaments d’un moviment cultural tan important, tan crític i tan modern com va ser la Nova Cançó és una burgesia que cal. Tanmateix les dues persones més transcendents de la Nova Cançó, sobretot al principi, no vénen de la burgesia, sinó de la classe obrera, un és el Raimon i l’altre és el Serrat i després ja va venir tota l’altra generació més jove, la Maria del Mar, el Llach, Subirachs i els altres.

 

Salvador Escamilla jugà un paper molt important des de la ràdio donant a conèixer als cantants catalans. Tu també vas passar pel seu programa “Radioscope”.

L’Escamilla em va entrevistar l’any 94; jo era un jove andalús de 26 anys, enamorat de la cultura catalana, que reivindicava la cançó catalana i havia exposat una col•lecció de retrats en blanc i negre que es deia “Retrats de cantants i musics” al Mercat de Música Viva de Vic i també a la Sala Jove de la Generalitat de Catalunya a Barcelona. Aquesta exposició va tenir molt d’èxit. La Nova Cançó va ser un moviment amb un nivell plàstic molt gran, les portades i els dissenys eren l’hòstia, i després es va deixar una mica de banda. La cançó d’autor en general a tot l’Estat espanyol va ser molt maltractada als principis dels 80 i no era gaire normal que un noi jove reivindiqués la Nova Cançó, el que va estar i el que encara era, que això no havia mort mai, que hi havia l’Enric Hernàez i el Joan Amèric, boníssims!, i tanta i tanta gent…

 

Maltractada o va passar de moda?

Maltractat i passat de moda és el mateix, perquè la moda és una entelèquia, és fàcil posar o treure de moda una cosa, és màrqueting. En un moment donat es va decidir que la cançó d’autor no calia ja, i es va deixar de programar també als mitjans de comunicació que depenien de la Generalitat. De fet, l’any 1989 va haver una tancada a la seu del Departament de Cultura en la qual van participar la Maria del Mar, el Llach, el Raimon, etc.

 

S’exigia més presència als mitjans de ràdio i televisió de la Generalitat. D’aquí va néixer l’ACIC, Associació de Cantants i Intèrprets professionals en llengua Catalana.

Gràcies a la tenacitat del seu president, en Lluís Marrasé, i amb molta pressió, van aconseguir el compromís de programar un 25% de música en català als mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, però realment no es compleix.

 

Estem a les portes de la 24a edició del Barnasants, el festival internacional de cançó d’autor on tu participes molt activament.

Barnsants  lluita molt per la cultura catalana i la cançó d’autor, amb mirades internacionalistes, a Llatinoamèrica o cap on sigui, però des de la consciència que som a Catalunya. Tindrem un espectacle del Joan Isaac amb la Sílvia Comes dedicat a Silvio Rodriguez amb cançons seves traduïdes al català. I també s’està preparant un homenatge a la revolució cubana amb cançons traduïdes perquè Pere Camps no entén que un homenatge que es fa des de Catalunya no tingui presència del català.

Pere Camps i Luís Eduardo Aute a Cuba

Ets qui més portades ha fet d’Enderrock, més de 100.

L’Enderrock, fa una tasca imprescindible dintre de l’àmbit musical, és curiós però, són qui han creat els premis de la música en català, no hi havia uns premis de la música en català. O sigui que hi ha coses que no neixen de les institucions, però sí de la societat, de gent que està fent coses i que és conscient que s’estima la seva terra i la seva cultura.

 

Això forma part de la nostra tradició. Tot neix de la societat.

Exactament. Estem en un moment en què el moviment social a Catalunya és dels millors d’Europa, és impressionant com hem sortit al carrer els catalans a defensar la nostra llengua, la nostra situació i la nostra voluntat de ser. És un moviment molt cívic i pacífic i, tanmateix, tot això no està acompanyat des de les institucions també amb una defensa d’una consciència cultural. Un poble és la seva cultura, això ho ha d’entendre tothom. Com diu el Pere Camps, “sense cultura guanyen ells”. És el problema que té la societat occidental, que s’ha menjat la indústria de l’entreteniment pensant que era cultura. És molt important la cultura i també la nostra, amb la nostra llengua, la que parla de nosaltres, amb totes les influències que vulguis però de la gent de la nostra terra, que hi ha creadors/es molt vàlids i aquesta gent ha de tenir veu. Cal tenir informació del nostre passat, de què hem fet, que han fet els nostres pares i els nostres avis, i hem de tenir informació de les tradicions, tot això és molt necessari per saber qui ets i per caminar.

 

Penses que en altres estats això està més cuidat?

La veritat és que a França o a Itàlia hi ha més presència de la seva cultura en principi. Quan vaig en cotxe a França escolto a la ràdio més francès que no aquí català i a Itàlia el mateix. És normal que segui en un bar de Gràcia i tot el que escolti sigui en anglès?… I no parlo d’un bar escocès. I al final la gent jove té una cultura que no és la seva, és la que l’han imposat les multinacionals.

 

Però no arriba a ser cultura, car és un pessic d’alguna cosa que està lluny…

Però al final és la que recordarà quan es faci gran, la que ha compartit amb els seus amics, ha lligat amb aquesta música, etc. Llavors, és molt important que d’alguna manera les nostres institucions ajudin a frenar una mica tot això, pot sonar com que vols imposar, però no, ens hem de defensar en realitat, perquè no és casualitat que hi hagi una cultura que ve de fora i que es fa pressent d’aquesta manera tan absolutament invasiva,  i tot això s’ha d’arreglar, sempre som a temps. Cal una discriminació positiva que s’ha d’aplicar al fet cultural nostre i no existeix. Sí nosaltres no defensem lo nostre, el nostre idioma, la nostra cultura, la gent que fa cultura aquí, doncs qui ho defensarà?…

 

En els teus retrats l’intèrpret transcendeix, t’arriba.

Sóc un enamorat de Cartier Bresson, de la fotografia clàssica. Sempre en l’obra plàstica, jo intento que expliqui quelcom més del que es veu, que transmeti. Llavors, clar, a vegades ho aconsegueixes i a vegades no.

 

Et trobes més còmode en blanc i negre?

És el que més m’agrada però el color també. La fotografia és una lectura subjectiva de la realitat i amb el blanc i negre queda molt més clar, amb el color sembla que sigui una lectura fidel de la realitat i mai ho és, sempre és una representació molt subjectiva. No és el mateix quan fas una feina més personal, que és un projecte teu, que aquí tu pots decidir si vols blanc i negre o si vols color, que quan treballes per una revista o per un disc, que aquí ja la teva feina se centra en el que vol fer l’artista o el grup en qüestió.

 

Les portades són molt artístiques

En portades de disc tinc algunes fites, com la primera vegada que la Marina Rossell es va fer una foto sense ulleres, per un disc recopilatori que es deia “Gràcies” de 1994, o la primera vegada que el Lluís Llach sortí amb la gorra, al disc “Jocs” de 2002, recordo que durant la sessió ho van passar molt bé, van riure molt, de fet a la foto es veu rient, potser és de les poques fotos de portada que ell surt rient, em va explicar que ara portaria aquesta gorra perquè el metge li havia demanat però li quedava molt bé.

 

També vas fer la primera portada glamurosa de Maria del Mar Bonet.

Va ser pel disc “Raixa” el 2001, la primera portada que no fa el Toni Catany. Vaig buscar una imatge de la Maria del Mar que tingués a veure amb el Toni Catany perquè la seva feina havia sigut meravellosa. Però volia donar-li també un punt de vista diferent, ja que era jo el que feia la foto. Vaig fer una Maria del Mar com una dama de la World Music, amb el vestit vermell, el fons negre i amb una actitud èpica, lluny de la noia de camp, que ho és i ho ha sigut sempre perquè s’estima molt la natura, però també té el glamur que vaig voler que es veiés a aquesta foto. Fa més de 20 anys que treballo amb ella, la primera vegada que vaig publicar fotos en un disc seu va ser l’any 97, “El cor del temps”, moltes fotos de l’interior del disc. Ara amb la Maria del Mar tenim molta amistat i complicitat, i cada vegada més té molt a dir quan faig una feina per ella, ara ho fem conjuntament i moltes vegades és ella la que mana, com ha de ser. L’última portada, “Ultramar”, la van fer a L’Havana, va ser una foto que ella va voler que li fes, que jo no ho tenia gaire clar perquè era un contrallum molt rar, i al final aquesta ha sigut la portada que s’ha publicat i està molt bé.

 

Explica’m alguna anècdota divertida.

Mira no sé si és divertit però tinc una foto que mai ensenyaré… que és el cul del Pau Riba, ha ha ha… Vaig anar a Tiana a fer fotos al Pau, em va dir “la meva cara real és aquesta”… Hi ha fotos que tinc que no ensenyaré mai…

 

M’imagino l’escena, no sé per què és una escena molt versemblant.

El Pau és un gran poeta i un gran artista amb molta qualitat. Crec que de vegades ens el prenem una mica massa de broma i ens perdem tota la seva profunditat que també la té. Aquí sempre juguem entre la rauxa i el seny però a vegades guanya més el seny del que hauria de guanyar, m’entens?, de vegades la rauxa també conté la seva veritat.

 

Tu vas més enllà del professional, estàs deixant un registre. 

He treballat amb gent que m’estimava, en Llach, en Serrat, en Raimon, la Maria del Mar, el Pau… eren els meus ídols. Tanmateix tinc la capacitat de posar l’obra en un costat i les persones en un altre, sóc mitòman, però fins a un punt. Per mi l’obra és intocable, és l’important, després les persones són persones com tu i com jo, hi ha un dia més brillant i hi ha un altre que no tant, això és humà, ara l’obra és una altra cosa, és la collita que fas dels sentiments, o sigui del fet humà fas una collita del millor i això és la teva obra. Tenim grans poetes i la cançó els hi ha donat molta força. Jo m’he apropat amb la meva feina i en aquest cas a la cançó des de l’amor a aquesta gent que feia aquesta tasca que a mi tant m’he ajudat a viure.

 

La teva feina és una manera de militància.

Hi ha un impuls militant i a mi m’agrada perquè em sento part de la comunitat, pràcticament tota la meva vida professional ha sigut donar llum a aquest fenomen cultural que per a mi és tan important que no solament és cantar en català sinó que és representar una llengua, representar un poble, defensar una poesia, una literatura… I ha sigut divertit, no ha sigut solament un tema de militància. Viure en un lloc, conèixer aquest lloc, ser part d’aquest lloc és divertidíssim, és maquíssim, és millor que el contrari. Viure en una terra i no tenir consciència d’on vius, en realitat és un drama, és una putada. És meravellós estar en un lloc i imbuir-te perquè se t’obre la sensibilitat. Per això em sento molt feliç de tenir el paper que he tingut en el lloc aquest en què estic passant la meva vida, el meu temps… He conegut a la gent que m’agradava i he conegut molt més la meva terra, el lloc on estic morint… és genial! I quan ets conscient de la importància de la teva cultura les altres cultures per tu tenen una importància també que valores.

 

VIBRANT agraeix a Juan Miguel Morales l’amabilitat de compartir amb nosaltres la seva experiència i aquestes interessants aportacions que ens fa a la nostra reflexió col·lectiva.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail