Rosario Pi, pionera del cinema sonor

Rosario Pi fou una dona polifacètica, emprenedora, creativa, empresària i pionera, que va esdevenir la primera directora del cinema sonor, i es revelà com a productora i guionista professional.

Rosario Pi Brujas (Barcelona 1899 – Madrid 1967), fou una barcelonina que pertanyia a una família de la burgesia catalana i que significà un exemple de superació davant els entrebancs de la vida. Arquetip de dona forta i autosuficient, des de petita patí una malaltia que la obligà a portar bastó i calçat especial la resta de la seva vida, concretament va patir una poliomielitis. Fet, que no significà cap impediment per portar a terme els seus somnis, tenint en compte el context històric del moment: anys trenta, una societat dominada pels homes, i la guerra civil.

 

Abans de dedicar-se al cinema, el 1926 inicià un negoci d’alta costura a la ciutat comtal, però no va superar la famosa crisi del 1929. Aquest contratemps, no fa decaure el seu esperit lluitador, i comença a dibuixar el camí cap el seu somni, la seva carrera cinematogràfica darrera la càmera.

Durant la Segona República, Barcelona fou el principal centre cinematogràfic de tot l’estat, tant en producció, com en distribució i en sales d’exhibició. Van ser uns anys molt innovadors coneguts com “l’edat d’or del cinema espanyol”. Rosario Pi funda el 1931, junt als empresaris Emilio Gutiérrez Bringas i Pedro Ladrón de Guevara, la productora Star Films. I Debuta com a productora amb el film “Yo quiero que me lleven a Hollywood” , dirigida per Edgar Neville.

Com a directora la seva primera pel·lícula fou “El gato montés” (1935), que destacà per incorporar elements propis del surrealisme i de l’art avantguardista de la dècada dels 30. És una adaptació de l’òpera de Manuel Perella Moreno que retrata la vida d’una gitana en un triangle amorós abnegada i passiva, i que Rosario la protagonitza com una dona independent i decidida. El seu segell personal destaca en la introducció d’arquetips femenins autosuficients i en la forma particular de denunciar la violència masclista. Aquest fet de denúncia davant el masclisme en general, desgraciadament, va trigar en tornar-se a veure en el món cinematogràfic.

 

 

El seu treball també presenta referències a Buñuel per ser un film amb molts nocturns i una narrativa molt sofisticada per l’època.

La seva segona pel·lícula fou “Molinos de viento” (1938), protagonitzada per Pedro Terol i María Mercader (la seva amiga i representada), rodada a Barcelona als Estudis cinematogràfics Orphea, primer estudi de cinema sonor fundat el 1932. Aquest edifici es trobava al Palau de la Química, obra d’Antoni Sardà. El mateix any, la Generalitat de Catalunya va crear el Comité de Cinema, que s’encarregava d’establir les polítiques cinematogràfiques potenciant la cultura per dues vies: la primera, pel paper del cinema a les escoles, especialment a les classes obreres com a eina revolucionària; i la segona, introduint cada vegada més la llengua catalana. La Segona República es preocupà de la culturització de la societat, especialment de la dona.

 

Estudis Orphea de Barcelona pioners del cinema sonor a l'Estat
Estudis Orphea de Barcelona pioners del cinema sonor muntats a Montjuïc per la Generalitat republicana

 

El 1936 va escriure el guió de la pel·lícula “Doce hombres y una mujer” de Fernando Delgado. Alguns historiadors de cinema la van considerar predecessora estilística de pel·lícules com “Abismos de pasión” (1953) de Luis Buñuel.
Després de la guerra es va exiliar primer a França i més tard a Itàlia amb l’actriu Maria Mercader, que era cosina segona de Ramon Mercader, militant comunista, agent del servei de seguretat soviètic NKVD, i conegut per assassinar a Leon Trotsky. A Itàlia, van treballar a Roma en els estudis Cinecittà i el destí es va encarregar que coneguessin a Vittorio de Sica, director i actor italià de cinema, que s’enamorà perdudament de Maria i en un futur es convertí en el seu marit. Els tres es fan inseparables, Rosario i l’actor van congeniar de seguida, per la seva afinitat al món del cinema i pels sentiments cap a Maria.

María Mercader i Rosario Pi

Durant la postguerra, de retorn a l’estat espanyol, va treballar com a periodista sota el pseudònim de Rizpay, però sense cap oportunitat de tornar a fer cinema. No s’acceptava cap dona cineasta i menys avantguardista. Davant el conjunt de despropòsits per trobar feina, finalment va dirigir un restaurant a Madrid, ciutat en la que morí discretament el 1967.

Fernando Méndez Leite, a la seva “Historia del Cine Español” la defineix com “una mujer de alientos varoniles”.
Malgrat destacar en molts aspectes pel pensament republicà, la seva figura invisible i oblidada, va ser relegada a un segon pla: per un costat els intel·lectuals republicans per considerar-la poc compromesa amb inclinacions filofeixistes, tot i que el seu cinema tenia molts aspectes alliberadors de l’esperit de la República; i per l’altre, els franquistes, pel fet de ser una dona allunyada d’estereotips, feminista i independent. A més l’acusaven d’impulsar la seva carrera durant la vigència de la II República espanyola.

Davant els silencis plens d’injustícia que han marcat la història, més que mai, s’ha de donar a conèixer les grans aportacions i el gran rol de la dona en una societat misògina o patriarcal que ha vulnerat els seus drets com a ésser humà.

 

Begonya Pérez, divulgadora cultural i històrica

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail