Romanç primicer de la ciutat de Barcelona

Avui, quan sembla que ser catalanista esdevé un esport de risc, convé tenir ben presents aquells que abans també van defensar la nostra llengua i la nostra cultura com Jaume Bofill i Mates (1878-1933) conegut amb el pseudònim, Guerau de Liost. Aquest olotí, nascut un 31 d’agost és autor de grans poemes. Poeta noucentista, periodista i polític destacat. La seva activitat pública va començar a la Lliga Regionalista i va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona on va combatre la política lerrouxista i defensar l’ús de la llengua catalana (els seus discursos són recollits a La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1916). Es preocupà de l’ensenyament, dels museus i de la sanitat. Membre de l’IEC (1918). Va ser diputat de la Mancomunitat i el 1922 va fundar Acció Catalana, partit d’ideologia liberal republicana. També va ser diputat a les Corts espanyoles. Explotà la seva vessant periodística a La Veu de Catalunya i més tard a La Publicitat.

Algunes de les seves obres són, La muntanya d’ametistes (1908), Somnis (1913), La ciutat d’ivori (1918), Selvatana d’amor (1920), Ofrena rural (1926) o Sàtires (1927). Avui recordem un poema de 1918 inspirat en la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya:

ROMANÇ PRIMICER DE LA CIUTAT DE BARCELONA

Barcelona, ciutat bona:
¿si et diguéssim l’entrellat
de la teva gran bonesa
que els poetes han lloat,
amb la pau de les muntanyes
tan senzilles al costat,
i el rosari de les ones
remembrant el teu passat,
amb estols de xemeneies,
amb la joia del terrat,
on voleia la bugada
i els coloms i fan esclat,
amb campanes que tritllegen
-té cada una veïnat-
a la torre vuitavada
i al cloquer del pensionat?
Et diríem presumida
sota un cel adormissat,
sota un cel qui s’enriola
de l’estel engarlandat,
del coet de la revetlla
i la fuga del ruixat.
Et prendríem com ets ara,
desgarbada en ta bondat,
amb les vagues i les bregues
i el castell qui t’ha sotjat.
Ni voldríem separar-te
del Besòs i el Llobregat.

Tens casasses escondides
d’algun noble qui ha marxat.
Tens casetes amb alcoves
i jardins amb emparrat
on romanen els burgesos
de més bona voluntat.Tens placetes amb mainada
rera l’absis solellat,
i una font qui raja sempre
a l’indret arrecerat,
amb una aigua qui gorgola
per dessota l’enllosat
i un escut de pedra marbre
de falzies enflocat.
Obradors i botiguetes
amb regust d’humanitat,
animetes ciutadanes:
tot passant us hem flairat
-¡oh barreja deleitosa
de l’empesa i l’estofat!-
¿Què diríem de la Rambla
que no sigui ja esbombat,
de la Rambla, tan famosa
com París o Montserrat,
un passeig qui té casernes
i floristes i mercat
i capelles i teatres,
que tothom hi va pausat?

Barcelona, Ciutat bona
matinera en ta bondat,
amb el clos de les muralles
que de roma fou trasllat.
Gent de seny foren tos prínceps,
i, el teu poble, temperat.
La Mercè que el Cel et feia
era el do de caritat.
Bé t’escau celebrar el Corpus
com enlloc és celebrat:
amb ginestes i domassos,
amb donzelles i clergat.
L’ou com balla giravolta
com si fos ensinistrat.
Barcelona, Catalunya
feta flors de civiltat:
tens nissagues montsenyenques,
vinaters del Priorat,
clerecies vigatanes,
mariners que han navegat
per les cales de Mallorca
i al mar gran esvalotat.
D’una bella revolada
cal que t’hagis redreçat.
Catalunya, rica i plena,
és tota ella al teu costat
i et sosté les mans, que empunyen
gamfarons de llibertat.

 

Carles Solà, Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail