Repressió del català o genocidi cultural?

La llengua és un eix fonamental d’una identitat nacional, al voltant de la qual s’expressa la cultura, l’espiritualitat i els costums propis del poble. Maltractar la llengua d’una nació és maltractar a la seva gent. Suplantar els seus records històrics imposant una altra llengua i una altra cultura és també suplantar el seu espai nacional. Catalunya existirà mentre els catalans siguin capaços de defensar la seva llengua i la seva tradició; i això, no ho dubteu pas, ho tenen molt clar aquells que ens volen assimilats com venen demostrant des de fa més de 300 anys…

Nación: 3.Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común. –Definició actual de la RAE

Genocidi cultural: un tipus de genocidi que consisteix en l’eliminació, substitució o inutilització de la cultura d’un grup humà sense necessitat d’eliminar físicament a les persones que practiquen aquesta cultura. Aquest és un procés d’agressió en el qual s’imposa una nova cultura aliena (la dels agents agressors) en anar eliminant, substituint o inutilitzant els lligams socials que permetien les manifestacions culturals que el grup tenia inicialment, de forma tal que la llengua originària, l’art, les tradicions musicals, la literatura oral o escrita, les conviccions religioses, les conviccions morals, les institucions polítiques tradicionals, etc. són extintes o absorbides dins de la nova cultura aliena. –Definició de la viquipèdia

 

Hem seleccionat tot un seguit de decrets, lleis orgàniques, instruccions i reials cèdules que demostren com l’estat espanyol, primer Corona de Castella, ha reprimit i perseguit l’ús del català, especialment a partir de la derrota de 1714 fins avui. El llistat és immens, per aquest motiu publiquem una petita selecció representativa (1714-2014) prou il·lustradora. Deixem per un altre moment la persecució des de la banda francesa, tan greu o més que la espanyola.

Un cop suprimides les universitats catalanes, s’executen els decrets d’imposició del castellà. Els Decrets de Nova Planta que consecutivament s’apliquen en els diferents regnes de la Corona Catalana-aragonesa prohibeixen específicament l’ús oficial del català, l’aranès i l’aragonès. La dèria castellanitzadora arriba fins i tot a la substitució o eliminació dels topònims en aquestes llengües. Podeu imaginar la confusió inicial dels habitants derrotats i oprimits, i també obligats a comunicar-se amb l’administració opressora en una llengua estrangera, sense acabar de pair quina serà la nova denominació de la seva vila i el seu entorn…

 

“…se guarden las Leyes de Castilla, en lo civil y criminal, mientras su magestad no las haga universales como parece conveniente, y lleguemos a aquella máxima tan conveniente, como impugnada; de Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir el uso de otra que la Castellana” –Diego Muñoz Baquerizo, Bisbe de Sogorb.

“… como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…” -Instrucción secreta del fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, adreçada als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716.

 

1716 – El cinquè punt del Decret de Nova Planta sobre el Principat prohibeix l’ús de la llengua catalana a la nova administració de justícia i de govern de Catalunya: “5. Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua Castellana

1715 – La Consulta del Consejo de Castilla decreta que a l’aula no hi ha d’haver cap llibre en català, ni tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i la doctrina cristiana s’ensenyarà i serà apresa en castellà

“no se han de escoger medios débiles y menos eficaces sino los más robustos y seguros, borrando de la memoria de los catalanes todo aquello que pueda conformarse con sus abolidas constituciones, usos, fueros y costumbres”

 

1755 – L’article 10 del Decreto de Visita del Provincial de los Escolapios mana a tots els religiosos de l’ordre a parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua.

1768 – Reial cèdula per la qual es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes.

“Amonestamos a todos los Predicadores (atendido el mandato de Nuestro Rey que Dios guarde) procuren que se extienda la lengua castellana, predicando en ella, a lo menos, los sermones Panegíricos.” -Decret del bisbe de Vic fray Bartolomé de Sarmentero, 10 de desembre de 1769

1772 – Reial cèdula per la qual es mana que tots els mercaders i comerciants majoristes i detallistes portin els llibres de comptabilitat en castellà

1799 – Reial cèdula que prohibeix:“representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”

“En ningún Teatro de España se podran representar, cantar, ni bailar piezas que no sean en idioma castellano”. -Manuel de Godoy, Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte, 11 de març de 1801

1821 – El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1825 – El Pla Colomarde, intenta instituir l’ensenyament oficial uniforme en castellà i es prohibeix l’ús del català a les escoles.

“Siendo las partidas de Bautismo, de Matrimonio y de Defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso que en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano, que es el idioma del Gobierno…”-Ordre del bisbe de Girona Dionisio Castaño,16 d’abril de 1828

1834 – La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.

1837 – Un edicte reial imposa càstigs als infants que parlen català a l’escola

1838 – El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar

1838 – Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.

1846 – Circular de la Junta Suprema de Sanidad que obliga a fer les receptes mèdiques només en castellà o llatí.

1857  Lei Moyano de instrucción pública, només s’autoritza el castellà a les escoles.

1862 – Ley del Notariado, artículo 25, establece que: “Los instrumentos públicos se redactarán en lengua castellana, y se escribirán con letra clara, sin abreviaturas y sin blancos”.

1867 – Prohibició que les peces teatrals s’escriguin exclusivament “en los dialectos de las provincias de España”, del ministre de Governació espanyol Gonzalez Bravo.

1870 – La Llei del Registro Civil prohibeix l’ús del català.

1881 – La Llei d’enjudiciament civil prohibeix l’ús del català al jutjat.

1898 – La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l’estat espanyol

“Los Maestros y maestras de instrucción primaria que enseñasen a sus discípu­los la doctrina cristiana u cualquiera otra materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestación por parte del Inspector provincial de primera enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo; y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonesta­ción, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reco­noce la Ley.” -Article 2on del Real Decreto de 21 de novembre de 1902, Alfonso XIII y el Ministro de Instrucción Pública, Conde de Romanones.

1902 – Prohibició dels Jocs Florals a Barcelona i a Palma per ordre militar.

1917  El Reglament de la Llei del Notariat prohibeix l’ús del català.

1923 – Nova Circular que obliga a l’ensenyament del castellà.

1923 – Reial Decret que prohibeix l’ús del català a actes oficials i obliga a portar tots els llibres i registres oficials en castellà.

1924 – Real Decret els prospectes dels medicaments en castellà de manera preferent.

1924 – Reial Ordre: “se sancionarán los maestros que enseñen en catalán”

1926 – Reial decret que criminalitza a qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà “…i pena de arresto mayor a prisión correccional” per qui faci servir un idioma diferent de l’ “español”

1926 – Reial Ordre pel qual se sanciona l’ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

“Hablar de nacionalidades oprimidas; perdonadme la fuerza, la dureza de la opresión; es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla.” -Intervenció del diputat Miguel de Unamuno en el debat de l’Estatut a les Corts, Ma­drid 2 de juliol de 1932.

 

“Vaig estar detingut 4 hores. Dues tancat en un calabós amb reixes. Pagant 10 duros,vaig poder sortir. D´aquesta gent, no se´n pot esperar més que coses així. Tot ho fan anar a la violència: van a la liquidació del pais. Em van detenir arbitràriament i amb violència. Em van insultar diverses vegades. Em preguntaren si no sabia parlar en castellà i els vaig dir que si, però que no em donava la gana de parlar-hi i no hi vaig voler parlar perquè tota aquesta agressivitat es fa contra Catalunya, i una de les coses que més caracteritza i més estima Catalunya és la llengua, que és la meva i jo no vaig voler deixar-la en aquells moments de persecució, perquè l´odi d´ells era perquè jo els parlava en català…” Antoni Gaudi (72 anys) , 11 de setembre,1924

Durant el període República (1931-1938) es va poder recuperar en bona part l’ús oficial de la llengua als Països Catalans i l’ensenyança, malgrat tot. Els diferents governs republicans espanyols també van ser bel·ligerants en contra del català, per a prova un botó: l’Estatut de Núria, retallat fins a deixar-lo irreconeixible. Sota la dictadura de Franco la repressió contra la nostra cultura i la nostra llengua va ser del tot genocida, ens estalviarem la relació d’aquest període per ser prou coneguda ja per tothom.

I d’aquesta manera, 40 anys després, ens plantem en el període Democràtic. Espanya ens necessita en el projecte europeu, sembla que podem recuperar els nostres drets culturals i lingüístics, però els fets demostren que també hi havia gat amagat. Durant el període 1976-2008 es publiquen gairebé 150 Reials Decrets i altres normatives per garantir l’obligatorietat de l’etiquetatge de productes alimentaris i d’altres en castellà enfront de la llei que hi ha a Catalunya, per posar un exemple prou aclaridor.

1978 – La Constitución Española (art.3.1) “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”

1986 – Llei de patents obliga  a que la documentació sigui presentada en castellà.

1986 – Sentencia 83/1986 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya.

1988 – Sentencia 123/1988 del Tribunal Constitucional contra la Llei de Normalització Lingüística de Balears

1989 – Reial decret que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.

1995 – La Llei 30/1995 d’ordenació i supervisió de les assegurances privades obliga que les pòlisses siguin en castellà.

2007 – El nou Estatut d’atonomia d’Aragó no reconeix l’oficialitat del català en La Franja de Ponent.

2010 – El Poder Judicial espanyol demana als tribunals de Catalunya que no remetin sentències en català.

2010 – La sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut de Catalunya: entre altres imposicions estableix que el català no és la llengua preferent de l’administració a Catalunya.

2010 – El Regne d’Espanya es nega a complir els acords per les traduccions al català a la UE.

2012 – el TSJC denega al català el caràcter de llengua preferent de l’ajuntament de Barcelona,

2013 – A les Illes Balears, el govern de Bauzà (PP) elimina l’obligació de saber parlar i escriure català als funcionaris.

2014 – el Consell Jurídic desautoritza l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per la definició que equipara valencià i català.

2014 – el Ministeri d’Educació Espanyol decideix diferenciar el català del mallorquí i el valencià com a llengües diferents d’igual manera que ja és palès a la majoria de les webs oficials del govern espanyol.

Sant Jordi de 2001. L’estupor va ser total

El menyspreu i maltracta persisteix, com bé pot comprovar tothom. És un miracle com, malgrat tot, la nostra parla ha subsistit igual que un tresor familiar, llegat de pares a fills. Herois com Pompeu Fabra o Joana Raspall, entre molts altres, ens recorden que no podem abaixar la guàrdia.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail