Quim Torra: un president a contra vent

El dia 17 de maig de 2018 Quim Torra i Pla fou investit 131è President de la Generalitat de Catalunya en unes circumstàncies atípiques marcades per la intervenció de les institucions polítiques catalanes per part del govern espanyol en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola.

Els fets del mes d’octubre (Referèndum d’Autodeterminació del dia 1 i Declaració d’Independència del 27) van desfermar l’actuació dels tribunals de justícia espanyols que fins ara ha suposat l’empresonament de set càrrecs electes, dos presidents d’associacions cíviques i altres set representants populars més forçats a l’exili, entre ells el President Puigdemont. Aquesta fou la reacció del poder espanyol establert el 1978 a través d’un pacte entre l’estructura hereva del franquisme i els partits d’oposició reconeguts, avalat per les eleccions de 1977 que van celebrar-se amb nombroses anomalies democràtiques. Un acord desigual on aquells que comandaven la coneguda com a “Transició” es van cuidar d’introduir els mecanismes constitucionals que avui pateixen les institucions catalanes per evitar una deriva secessionista més que probable en el cas de Catalunya i d’Euskal Herria, evidenciant que es manté amb aquestes nacions una relació de submissió tot negant el dret d’autodeterminació reconegut per la legislació internacional.

Uns instruments orgànics que ben legalment podrien arribar a la suspensió de les llibertats democràtiques i de tots els drets fonamentals en funció d’articles malèvols com el 8, el 56.1 o el 62.h que, combinats, poden deixar el rei i l’exèrcit com a únics poders inviolables si consideren que perilla la integritat territorial de l’Estat. De fet, l’aplicació de l’article 155, el menys agressiu dels ginys jurídics antiseparatistes, ja ha lesionat greument l’expressió de la voluntat popular en el cas de Catalunya suspenent el govern del President Puigdemont i posant tota mena d’obstacles a la formació d’un de nou, resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017. Un procés repressiu emparat per la majoria dels partits espanyols amb l’objectiu de desballestar políticament l’adversari a través de la judicatura, la policia i l’atac sistemàtic a l’independentisme des dels mitjans de comunicació, a falta del tradicional recurs militar. Joc brut arreu; feixisme constitucional que engendra una dictadura nacional espanyola aferrada a les lleis postfranquistes. Tot això sota una relativa vigilància de les institucions europees i mundials que conjuren, de moment, el perill d’una resposta més violenta per part del govern de l’Estat. Són aquestes circumstàncies tan atípiques –històriques–  les que han portat a Quim Torra, un activista cultural, a la presidència del país.

La implicació de Quim (Joaquim) Torra i Pla (Blanes, 1962) en el catalanisme actiu té el seu origen en l’interès pels principals personatges del periodisme català en l’època republicana i precedent. El periodista és l’intel·lectual que acosta directament al públic les informacions quotidianes i de la cultura local i mundial entrant, via publicacions impreses o ràdio (ens referim als anys vint i trenta del segle XX) directament a la llar dels ciutadans. El periodisme, a les societats occidentals i assimilades, afaiçona la mentalitat, la ideologia i els interessos dins la seva comunitat a gran abast, i sovint aquesta societat és producte directe de l’acció d’aquests intel·lectuals de base, missatgers entre el coneixement general i el públic. És un fonament de la contemporaneïtat.

Per motius professionals, residir a Suïssa li va significar entrar en contacte amb un estol de publicistes catalans cosmopolites que generacions senceres de catalans hem ignorat a causa de la condemna que van patir –a l’expatriació i a l’ostracisme– amb el vistiplau d’un món en plena guerra freda. Als arxius de la Societat de Nacions de Ginebra tingué coneixement d’una part de l’obra del periodista Eugeni Xammar, amb qui amplià i aprofundí el focus visual sobre una època blasmada pel feixisme espanyol, que actuà amb impunitat durant quatre dècades a casa nostra i ha estat la principal guia de la suposada democràcia transitòria. Tampoc les simplificacions de l’esquerra espanyola i catalana han permès reportar la riquesa de matisos que aquells temps decisius van tenir, i que anaven políticament des del conservadorisme fins a l’esquerra més radical i dogmàtica, tot passant per enquadraments liberals, catòlics i socialcristians. El discurs marxista o filo anarquista s’ha menjat, després del franquisme, la realitat d’un catalanisme que treballava i aspirava a aconseguir superar els problemes socials i nacionals típics d’una societat europea avançada, però indefensa dins d’un estat amb qui vivia la diacronia del model econòmic i, sobretot, lingüistic-cultural.

Torra, el President Torra, tornà de Suïssa amb un bagatge important d’experiència en el món de la gran empresa i de la mecànica capitalista, sovint implacable amb el “recurs humà”, però també amb una determinació clara de dedicar-se a la feina directa per l’alliberament de Catalunya des de l’àmbit editorial i de la divulgació. Fruit de les seves experiències al país alpí, on el civisme i el respecte conviuen amb les seus de grans empreses, bancs i una voluntat d’independència nacional ferrenya, tot i les diverses comunitats culturals que el formen, naixé el seu primer llibre, Ganivetades suïsses. A partir d’aquí el seu activisme cultural a través de l’editorial Acontravent no ha tingut aturador, en paral·lel i amplitud al de bona part d’una societat que s’autoestudiava per alliberar-se, i que vol alliberar-se per seguir creixent, seguint l’exemple dels nostres grans, quan encara no els havia empastifat el feixisme espanyol. Torra ha anat fent la seva obra a través, sobretot, de les biografies de personatges de la nostra cultura més o menys oblidats. La comparació del seu amb el de molts altres mandataris veïns pot despertar enveges intel·lectuals: n’hi ha que no se senten ni de la mateixa raça, segons ha güellat algun polític espanyol durant els primers dies del nomenament de Torra, que van ser un autèntic bombardeig de brams i esgarips. A tots aquests presumptes homo sàpiens els recomano informar-se per tal de comprovar com, efectivament, no tots som iguals, i la seva distància respecte al nostre president és sideral. Aquests són alguns dels seus llibres. No s’inclouen multitud d’articles, conferències, pròlegs, etc.:

Els últims 100 metres: el full de ruta per guanyar la República catalana (2016). Barcelona: Angle; Muriel Casals i la revolució dels somriures (2016). Barcelona: Pòrtic; El Born Centre Cultural (2013). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2013; Un bohemi al cabaret del món: vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers (2013). Barcelona: Acontravent; Honorables: cartes a la pàtria perduda (2011). Barcelona: Acontravent; Viatge involuntari a la Catalunya impossible: tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar (2010). Barcelona: Proa; Periodisme?: Permetin!: la vida i els articles d’Eugeni Xammar (2009). Barcelona: Símbol; Ganivetades suïsses: viatge (d’anada i tornada) al cor del management i del capitalisme salvatge (2007). Moià: Símbol; Girona encisa (2005). Maçaners: Abadia.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail