Príncep Jordi. Ídol de Catalunya, terror de França

Així era recordat Georg von Hessen-Darmstadt, conegut popularment com el príncep Jordi. Heroi i protector dels catalans durant la Guerra dels 9 anys (1688-1697) i figura històrica fonamental per entendre el decantament a la causa austriacista per part dels catalans en la Guerra de Successió Hispànica (1701-1714/1715).

Senyor i militar alemany al servei de l’Imperi (Àustria), va néixer el 25 d’abril de 1669 a Darmstadt (Alemanya) amb el títol de Príncep del Landgraviat de Hessen-Darmstadt. De jove ja prometia qualitats militars per a la guerra. Va ser durant la guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697) -on lluità en les campanyes d’Alemanya i d’Irlanda- quan hagué de dirigir-se a Hongria per aturar l’alçament turc del 1693, on va conèixer un estranger que servia també als exèrcits imperials: Joan Baptista Basset i Ramos, valencià austriacista i futur general maulet. L’amistat que va germinar a les planes d’Hongria enmig dels combats contra els turcs canviaria la vida del nostre príncep per sempre més.

La guerra dels 9 Anys contra França (1688-1697), fou una guerra que comportà als catalans unes grans penalitats per la presència i la manutenció en el territori de dos exèrcits, l’espanyol i el francès, esdevenint una situació d’ocupació insostenible. El 1695 es formaren les milícies irregulars de voluntaris de Miquelets que atacaren als francesos comandats pel duc de Vendôme, ja que les conxorxes pro-borbòniques a la cort de Madrid propiciaven la invasió de Catalunya, en concret Barcelona, per a ser utilitzada com a moneda de canvi pel rei de França en les negociacions sobre la successió a la Corona Hispànica. En aquest context perceptible de clara desgana defensiva dels espanyols, que ometien d’enfrontar-se als francesos, l’abril de 1695 arriben i desembarquen 5.000 soldats de països contraris a Lluís XIV (rei de França) sota el comandament del príncep Jordi. Els abusos i les vexacions de les tropes franceses indignen als catalans que veuen com les tropes hispàniques retrocedeixen i no els defensen, i per a més inri, han d’aguantar que el Virrei ordeni la no resistència del territori.

El príncep Jordi en canvi, desobeint al Virrei, lluità contra els francesos que ocupaven Catalunya i organitzà eficaçment les forces catalanes. Durant aquest període tingué sota les seves ordres els futurs dirigents vigatans: Josep Moragues i Mas, Francesc Macià i Ambert (el Bac de Roda), Jaume Puig de Perafita i Ramon Sala. Davant la passivitat de l’exèrcit espanyol, el retrocés és inevitable i els porta fins a Barcelona, que és assetjada. El príncep de Darmstadt donà suport a la decisió dels estaments, els consellers i els diputats de Catalunya, de resistir organitzant la defensa de Barcelona del setge francès. Finalment però, el Lloctinent, el comte de Coraza, seguint les ordres del Ministeri castellà de Madrid, rendí i entregà la ciutat als francesos. Això sí, una capitulació amb tots els honors evitant el pillatge dels invasors gràcies a la posició de força aconseguida pel príncep Jordi.

Recuperada Barcelona per la pau de Rijswijk (1697), va ser rebut a la cort de Madrid com un heroi i nomenat Gran d’Espanya amb el Toisó d’Or i tractat com un príncep reial per ordre del rei. Davant la pressió popular a Catalunya i dels ambaixadors catalans a Madrid, Jordi de Hessen-Darmstadt tornava a Catalunya com a Virrei, nomenat el 1698 Lloctinent de Catalunya. L’ambaixador anglès Alexander Stanhope escrivia a Londres:


“El príncep de Hessen és l’ídol dels catalans. No hi ha ningú que sigui tan estimat pels catalans com el Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt. El que no arribin a fer per Ell, no ho faran mai per cap Rei”


Després de tres anys de virregnat, el candidat francès a la Corona Hispànica, el Duc d’Anjou, més tard Felip V de Castella i IV d’Aragó, va imposar-se d’inici en la línia successòria a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Només fer-se càrrec de la corona decretà l’expulsió, per austriacista, de Jordi de Hessen-Darmstadt el 1701, fet que commocionà als catalans.

L’equilibri europeu s’havia desfet amb l’entronització del Borbó a Espanya, fet que provocà la declaració de guerra de les potències aliades, Àustria, Anglaterra i Països Baixos entre d’altres, contra la casa dels Borbons (França i Espanya). Com no podia ser d’una altra manera, el príncep Jordi es va posar al servei de l’Arxiduc Carles, que el nomenà a Lisboa, Vicari General de la Corona d’Aragó. El príncep Jordi fou el principal dirigent conspirador contra l’absolutisme borbònic a Catalunya. Organitzà els vigatans i preparà un alçament contra Felip V. Ja el maig de 1704 intentà d’apoderar-se de Barcelona, però la conspiració fou descoberta per les autoritats borbòniques.

El 1705 conquerí Gibraltar, que defensà com a Governador. Aquesta conquesta serà l’origen del domini anglès del penyal, consolidat amb el Tractat d’Utrecht (1713) i de l’origen de l’actual Catalan Bay, petit municipi de Gibraltar on el nom de «Catalan» es deu al batalló de 350 catalans que van participar en l’expedició anglo-holandesa que va conquerir el penyal durant la guerra de Successió. Va ser a la badia dels Catalans on va desembarcar aquest batalló i es van quedar per defensar la plaça.

Embarcà novament el 1705 en l’estol aliat comandat per l’anglès Lord Peterborough, disposat a alliberar finalment Catalunya del jou francès; desembarcades les tropes a la desembocadura del Besòs, forçà Lord Peterborough a atacar el castell de Montjuïc (14 de setembre), doncs l’anglès volia abandonar Catalunya, temorós que els catalans finalment no s’alcessin. El Príncep Jordi morí en la batalla, però Barcelona fou alliberada tres dies més tard del tirànic lloctinent (Virrei) Velasco i poc després, tota Catalunya s’alçà contra Felip V. El 22 d’octubre va arribar a Barcelona l’arxiduc Carles i entrà de forma solemne el 7 de novembre de 1705, on es va comprometre a respectar les Constitucions, Lleis i Privilegis del país.

 

Amb el suport de la flota anglesa, Barcelona és alliberada i els borbònics es retiren cap a França 

Enric Garriga i Trullols, qui fou president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) digué el 17 de setembre de 2005 en el seu discurs d’homenatge al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt a l’Església dels Josepets de Gràcia el següent:

“…el 17 de setembre de 1705, a les vuit del vespre, en un sumptuós carro funerari, enmig d´una impressionant processó amb milers d´atxes, fou portat al convent dels Josepets de Gràcia el cos del Príncep Jordi, a l´església del qual, i en una capella lateral tocant a l´altar major, fou enterrat. Abans havia estat exposat tres dies a l´església de Sarrià. Amb ell s´enterrava la nostra llibertat…”

Tres segles abans, el 1706, l’impressor Francesc Guasch relatava a Barcelona en honor a la memòria del príncep Jordi el següent:

“Ídol de Catalunya. Terror de França: Visqué el Príncep per la Glòria de Catalunya, en la defensa de la seva Capital, expugnada de francesos. I per redimir-la, captiva dels mateixos, havia de morir, en la llei del fidel amic. Morí en la captura de Montjuïc. Amb ella sortí lliure Catalunya, de la dura opressió i del tirànic jou de França. El nostre Sereníssim Jordi, com Pare de la Pàtria, li procurà a Catalunya, la més sobirana Joia. Defensà el Príncep Barcelona, assetjada de francesos. Qui mort com a noble, mai cau rendit. Aquí viu a qui la fama eternitza. Aquest es l’epitafi”

 

Oriol Escuté i Zamora, Arxiver, documentalista i historiador

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail