Pàtria – Màtria

Patriotisme és un concepte incòmode, per l’abús que n’han fet els imperialistes castellans, que penjaven un cartell comminant a donar-ho tot per la seva pàtria a les casernes d’antropoides uniformats al servei de la supèrbia d’una oligarquia de porcs omnívors, que tenen com a grans gestes les guerres civils i el genocidi dels indis americans. La seva pàtria, sembla ser, és qualsevol lloc on posin el seu cul i les seves botes. Així, s’han avançat sempre a la “ciutadania mundial” dels a-pàtrides, a-narcos, a-cèfals i a-nalfabets idealistes de grans truites imaginàries.

En realitat, quan un castellà o qualsevol altre mindundi mental et discuteix el teu patriotisme, allò que pretén és negar-te la pàtria, el dret al teu país i a la teva cultura, i tot seguit, un cop aculturat, et ven la seva moto cremada i immòbil. Et porta a la seva llengua, als seus odis, al reduccionisme que identifica el mal amb “els altres”, i la raó amb el seu discurs de funàmbul ebri. D’això, a proposar-te la lluita conseqüent no va ni un pas, i la guerra anti-patrial,  anti-tu-mateix s’assumeix de diferents formes en funció de la teva formació intel·lectual. Pot anar des de l’activisme per les xarxes fins a la redacció de pamflets, o l’acció més o menys directa contra tots els enemics del poble: burgesia, clergat, tradició, opressió cultural… i un llarg catàleg de conceptes esdevinguts objecte d’atac i destrucció per desfalcar una societat horrorosa que és l’enveja del món i on volen venir tots els refugiats procedents dels diversos fracassos culturals i econòmics del planeta, països que abans colonitzaven els estats europeus. No deu ser tan fàcil copiar la democràcia, l’economia de lliure mercat controlat pels poders públics i una cultura en què l’art (música, plàstica, literatura), l’esport i la hipercomunicació sublimen els instints més primaris de conquesta i imposició.

 

 

Europa ha superat lliçons que altres estan rebent avui, i la realitat dels nostres països, la possibilitat de superar problemes i barreres, ens pot fer sentir orgullosos del nostre present i respectar el nostre passat. Si és coherent sentir un cert patriotisme europeu per tot el que som i hem estat en el terreny cultural i científic, sobretot, també cal ser conscients que sense una bona dosi de patriotisme català el moment present pot convertir-se en una eterna repetició de passes endavant (suposadament) sense mai aconseguir la pastanaga. Patriotisme és un concepte més social que polític, perquè descriu l’actitud d’aquells que posen per damunt l’interès de tot el grup, sense deixar de cuidar-se dels propis afanys. El patriotisme aplega entorn de la pàtria comuna el llegat dels nostres pares i dels pares d’aquests, per assegurar la pròpia subsistència i vetllar per les generacions futures. Ha de ser l’actitud complementària a la dels partits, que per definició es refereixen a parts i actuen en interès de sectors, no pas del tot.

Així, el patriotisme català hauria de ser la confluència de totes les parts per assegurar-nos un esdevenidor millor que el que albirem ara. Aplegats per assegurar les estructures necessàries de benestar o bé comú. Per arribar a exercir el control necessari sobre la nova arquitectura de país que ens cal hem d’incrementar les dosis de patriotisme, però no tant aquell sublim que sempre hem sentit aquells que ens sentim catalans i prou, sinó que hem de ser capaços d’estendre aquest sentiment fins a aquells que no han nascut aquí, però que no marxarien mai, si no fos per força.

 

 

 

Cal fer entendre a molta gent que Catalunya no és solament la nostra pàtria, la de tots, l’autèntica, la que existeix abans que Espanya, la que, de fet, va inventar Espanya per la via confederal, però que va ser traïda per l’ànsia imperial dels senyors (i senyorets) castellans, tan absolutistes i impositius sempre, que entenen les societats humanes com ramats de xais a qui dominar i explotar. No, Catalunya, a part d’engendrar el parlamentarisme, la regulació del comerç marítim i la mateixa Espanya, és un lloc privilegiat en el nostre continent, zona de pas des de sempre, màtria d’ibers, de fenicis, de romans, de jueus, de musulmans, de visigots i altres pobles que han fet en llur gresol un dels aliatges més autèntics i forts que es pugui trobar a Europa. Fort, perquè no és normal que encara existeixi una cultura catalana resistint els mitjans que han emprat castellans i francesos per esborrar el nostre braó i persistència. Com diuen alguns savis, Catalunya és un miracle… de supervivència cultural. Ha de ser refractari un nouvingut a aquest fenomen? Ha d’arrenglerar-se amb els nostres enemics telecolonitzadors? I on haurem d’anar tots plegats quan Catalunya esdevingués una regió més de l’hinterland castellà, que mai no ho ha estat?

Anorreant Catalunya, la distància entre Espanya i el món civilitzat s’incrementaria, i fins s’arribaria a discutir la pertinença dels espanyols a l’espècie “sapiens-sapiens” en els segles posteriors. Catalunya sempre ha fet de baula en aquests menesters, val més que no sigui una baula perduda.

Avui, la supervivència i relligat de Catalunya amb el món occidental passa per recuperar la seva llibertat de forma total, i poder establir els pactes necessaris amb els països del seu entorn. Espanya sempre ha estat una càrrega, i fins a l’articulació del mercat espanyol per a l’economia productiva ha estat discutida i criticada. Espanya no ha sabut fabricar una nació de les peces que li quedaven als castellans. Una pàtria defensada amb sang contra els seus propis fills… un rètol, que quan passaves per sota no sabies si en sortiries sencer, no és la millor metodologia patriòtica.

 

LLIBRE DE LA PATRIA. Col·lecció de poesies del modern Renaixement ,  1882

 

El patriotisme català ressorgit de l’enorme repressió del segle XVIII s’aplegà entorn de l’art i les lletres amb la Renaixença, i esdevingué un instrument polític, malgrat les diferències de criteri, per mirar de regenerar la degenerada Espanya australopiteca, empresa impossible, malgrat l’il·lusionador miratge de la Mancomunitat. En nou anys, un grapat de catalans ben instruïts, de totes les tendències, fonamenten unes institucions i desenvolupen una obra espaterrant que passava molt per davant, proporcionalment, de qualsevol realització de l’estat espanyol en dos segles. Seguint els criteris de civilització, d’integració de tots els elements socials en una nació moderna, malgrat la importació de les fantasies anarquistes i marxistes, van aconseguir l’impuls que el país necessitava, i del qual va viure durant bona part del segle XX. No solament van ser els Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Ors, Terradas, Campalans o Rubió, no. El sentiment que, per primera vegada el país es desvetllava i prenia decisions des de 1714, desfermà un patriotisme en forma de combustible a partir del qual es van poder fer tantes coses en tan poc temps. La màtria: la terra, la llengua, la cultura, els records, el mar, per ser i seguir sent per sempre més; i la pàtria, les mans, els instruments que la cuiden i la fan perviure. I mentrestant els paletes i artesans de Gaudí posant pedretes, ferros i vidres aquí i allà per al futur, sense que els seus coetanis fossin massa conscients del seu patriotisme espiritual avançat. De l’impuls de la Mancomunitat va viure la Generalitat republicana, però en aquell moment àlgid cadascú anava pel seu cantó, no hi va haver una força aplegadora com Prat de la Riba. Macià no aconseguí acostar els lligaires als republicans, i aquí va raure el principal motiu del desastre posterior. Avui vivim una altra cruïlla històrica en què la divisió partidista ens pot enviar, novament, a la casella de sortida de la Història, i així, sísifs curts de gambals, bastaixos eterns, els catalans seguiríem suant, corrent a cor què vols, en la roda sense fi dels ratolins poc eixerits.

Quan el patriotisme és defensar la teva terra d’invasors amb uniforme o amb corbata, o, induïts, amb un farcell a la mà, allò que s’imposa és explicar als nou vinguts una mica allò que som, com hem prosperat nedant contracorrent (tenim unes esquenes olímpiques), i plantar cara a tots els fatxendes que vénen a negar-nos allò que som, perquè nosaltres coneixem el seu gènere i la nostra seda: i, senyors, no hi ha color. Així que mirem de tenir present sempre quin és el nostre terreny físic i mental, i quan hagin desfilat els funcionaris que asseguren el domini colonial els recordarem que, de fet, ja estem confederats: a la Unió Europea. No calen més embolics, que tenim memòria de perfídies i traïcions. Els catalans, només tenim una pàtria, la nostra. I aquells que es consideren preferentment ciutadans del món, que sàpiguen que sempre hauran de donar explicacions pel fet de no conèixer totes les llengües i les cultures. Llavors poden dir que són de prop de la Sagrada Família, i tothom els ubicarà perfectament, i tindran tracte preferent durant cinc minuts, després l’hauran de convalidar amb el seu propi bagatge.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail