Origen dels Jocs Florals

Quan es mira cap al passat cercant els orígens d’un país, les seves bases, la formació de la seva identitat, el perquè de la seva existència… els fets que primer apareixen o als que es dóna més importància són els de caràcter més polític, els pactes, les guerres o les revolucions, fets que realment són molt importants, però no els sols que construeixen les nacions ni molt menys les identitats. La cultura és una part molt important d’una nació, que permet reconèixer-se i fa possible la seva existència. Per aquesta raó, aquest article se centra en l’origen dels Jocs Florals, una celebració, que, tot i ser un certamen literari, es remunta a temps passats i va de la mà de l’evolució de la història de Catalunya.

Per trobar els seus orígens cal posar la vista l’any 1323 a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, a l’antiga Occitània. Aquell any, set homes, van fundar la Sobregaya Companyia dels Set Trobadors, institució que tenia com a objectiu promoure la poesia trobadoresca i la llengua poètica occitana (la llengua d’Oc era la llengua per excel·lència utilitzada pels trobadors). Això és degut al fet que la poesia trobadoresca passava pels seus moments baixos, cal tenir en compte que una de les causes que van afectar la llengua trobadoresca fou l’ocupació d’Occitània per part del regne de França amb l’anomenada croada albigesa que esdevingué definitiva des de la batalla de Muret el 1213. La llengua francesa anirà imposant-se amb el temps en el territori, tal com es pot constatar en l’actualitat. Així i tot, la institució d’aquells set homes, el 1323, va crear els Jocs Florals, els quals van tenir una gran repercussió participant-hi nombrosos poetes catalans com Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol o Llorenç Mallol.

 

Joan I, el caçador

En definitiva quan un català pensa en el principi dels jocs li ve al cap Barcelona, no Tolosa. Per passar d’una ciutat a l’altra cal esperar però fins el 1393, quan per desig del rei Joan I fou instaurat a Barcelona el consistori de la Gaia Ciència per a celebrar-hi també els Jocs Florals. No és estrany aquest interès dels catalans per participar en els jocs o l’interès del rei, el qual, per cert, era un amant de les lletres. Les relacions entre Catalunya i Occitània eren molt estretes, tant en l’àmbit familiar, polític com social. Els lligams matrimonials i de sang vinculaven políticament els territoris. Per altra banda l’enorme semblança entre ambdues llengües, anomenades per alguns estudiosos «llengües bessones» o, fins i tot, considerades com una mateixa llengua per altres, fomentava àdhuc un sentiment adicional de proximitat. Quin poder hagués assolit la Corona Catalana-aragonesa si l’invasió francesa no hagués tallat la seva expansió a Occitània?… Aquesta pregunta rimau sense resposta, però dóna una idea de l’importància d’aquella unió. La celebració es mantingué fins al 1484 sota la protecció dels monarques de la Corona d’Aragó, quan fou substituïda per altres celebracions de caràcter més marcadament religiós.

 

Trofeus: Flor Natural, a la millor poesia amorosa, l’Englantina d’Or, a la millor poesia patriòtica i la Viola d’Or i Argent, al millor poema religiós

Després de molt de temps la tradició, no es va reprendre fins que la Renaixença, el 1859, amb la voluntat de recuperar els jocs instituïts per Joan I, la va restaurar a Barcelona amb el lema PatriaFides, Amor en referència als tres premis: la Flor Natural, que se solia atorgar a la millor poesia amorosa, l’Englantina d’Or, a la millor poesia patriòtica i la Viola d’Or i Argent, al millor poema religiós. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol honorífic de Mestre en Gai Saber. Entre els guardonats figuren Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Carner. Els jocs atreien participants de totes les ideologies, tant republicans com conservadors.

 

La guerra civil i la posterior dictadura franquista interrompé la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. Malgrat això, el 1941, la voluntat dels catalans exiliats a no perdre una tradició representativa de la cultura catalana feu que es mantingueren els jocs a l’exili anomenats, Jocs Florals de la Llengua Catalana. A partir d’aquesta data, els Jocs Florals es van celebrar anualment passant per diferentes ciutats europees i americanes, de Buenos Aires a Múnic, i d’aquesta manera es convertiren en un instrument per denunciar la situació d’opressió patida per Catalunya i la llengua catalana. Van tenir una gran repercussió, hi van participar milers de concursants a més d’una gran quantitat d’entitats catalanes i de particulars que en foren patrocinadors. També es van presentar escriptors destacats com Carles Riba, Joan Oliver i d’altres guardonats en la categoria de Mestre en Gai Saber com Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, etc.

A partir de 1978, amb el restabliment de la democràcia, els Jocs es van poder celebrar de nou a Barcelona, tornant així a la terra, aquella terra on temps enrere els reis s’interessaren a mantenir una institució cultural que unia els països catalans i les terres del nord i el sud dels Pirineus.

 

Carles Solà, Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail