Nació Primigènia, Principi de Subsidiarietat i Autodeterminació

En el meu anterior article sobre la Llei de Claredat de Canadà,  introduïa la qualificació de  Nació Primigènia a Catalunya,  vist que aquesta llei l’inclou quan diu:

“… totes les províncies canadenques i les primeres nacions  han de prendre part en les negociacions… per donar sortida … a la voluntat democràtica del poble quebequès per determinar el seu propi futur”

NACIÓ PRIMIGÈNIA

Crec que ningú s’oposarà al fet que Catalunya, Castella i altres regnes peninsulars, són primeres nacions, totes,  de les que en resultà, a la Península Ibèrica, els estats de  Portugal, Espanya i Andorra.  Traslladat el Cas dels Catalans i les nostres vindicacions, a  l’escenari canadenc, som nació primigènia que ha de poder tractar, bilateralment, en bona fe, amb la resta de l’Estat (potser sí,  el president Torra ha d’anar al Parlamento),  la lliure voluntat dels catalans  de determinar el seu futur, comptant vots, en un referèndum vinculant per les parts, sense intervenció del TC, que no és pas un òrgan legislatiu, sí polititzat, sense més condicions que les que s’han aplicat a la Gran Bretanya, en referèndum, pel seu Brexit o a Escòcia i El Quebec en el seu.

La condició de Nació, ens fou reconeguda en l’article 2 de la CE (nacionalidades) devaluada per la S-TC/2010 contra l’Estatut 2006,   Referèndum legal aprovat per totes les cambres del Parlament, “Parlamento y  Senado”, sancionat pel Rei y publicat en el BOE, sent irregular que el TC legisli i ens obligui a obeir un Estatut que no vàrem votar. D’aquí venen tots els mals. Tanmateix, la Disposició Addicional primera, ens reconeix Drets històrics, i la D. Transitòria 1 i 2 altres drets. Enlloc es prohibeix fer un referèndum del tipus que sigui i, com es dedueix del que diu la Cort Suprema de Canadà, si Catalunya s’independitza, caldrà reformar la CE. Així de clar. Llei de claredat.

 

Apoteosi heràldica (1681)

 

PRINCIPI DE SUBSIDIARIETAT

Aquest principi està recollit primer en el TCE, ampliat en el Tractat d’Amsterdam “protocol sobre els principis de subsidiarietat i proporcionalitat” i reforçats amb l’ ampliació i altres mesures de control,  en el Consell Europeu d’Edimburg de 1992. Finalment,  el Tractat de Lisboa, TUE (en el que vaig intervenir amb esmenes), inclou aquest principi en el seu article 5.3, afegint-hi competències regionals i locals, atorgant millor valor als parlaments nacionals, sent vinculant la seva aplicació i conseqüències.  En el cas de Catalunya, que conegui,  ningú ha explorat el potencial d’aquesta via.  Els incompliments continus de les obligacions del nostre Estat, respecte a Catalunya (i altres territoris,  si també els afecta) no fan sinó reforçar la necessària  aplicació d’aquest principi pel Parlament i Autogovern Català.

Però, que és el Principi de Subsidiarietat?…  Per definició, no és altra cosa que, garantir, un determinat grau d’independència que s’atorga a l’autoritat inferior, respecte a la superior, quan aquesta no compleix amb les seves obligacions, o quan les autoritats superiors, no arriben a satisfer en forma suficient i eficient els objectius i necessitats de la ciutadania, més  quan,  aquestes, poden ser executades amb eficiència i eficàcia,  per les autoritats més properes al ciutadà, és a dir, és més eficient l’Autonomia Catalana  que el Govern de Madrid, o els municipis, respecte a la Generalitat. El Tractat de Lisboa, reforça l’aplicació d’aquest principi, donant més rellevància al Comitè de les Regions en matèria legislativa o administrativa, entre altres casos quan, l’Estat fa deixadesa efectiva de les seves funcions, prèvia alerta  ex ante,  seguint determinades regles previstes en el seu  protocol.  Es tracta doncs, en el cas de legislar/gestionar, que ho faci qui sigui més efectiu, més,  quan,  l’administració superior, havent-ho de fer,  no ho ha fet (recursos d’inconstitucionalitat de l’Estat Espanyol, contra lleis catalanes? …  S’inclou aquí  la llei de Transitorietat i llei de Referèndum aprovades correctament en seu parlamentària en lectura única?…). Ho  reforça,  l’Acord marc de 20.11.2010 del Parlament-Comissió, que sembla facultar als parlaments nacionals legislar més fàcilment si l’ens superior no ho fa.  Evidentment,  el Principi de Subsidiarietat, així com el Principi de Reciprocitat (del que en podré parlar altre dia), tenen molta doctrina i molts escaires, però allò evident és que, la seva existència i la vinculació de la seva aplicació, respon, a un no fer de l’ens administratius o polítics  superiors, respecte a les necessitats i drets dels ciutadans, que haurien de trobar la seva satisfacció, en l’administració més propera, que sol ser,  la més efectiva, la municipal o autonòmica, respecte a l’estatal, vist que, la principal obligació dels poders públics, és gestionar amb equitat i justícia,  i satisfer el bé comú de la ciutadania, titular de la  sobirania nacional, que no rau en  els polítics, ni en els governs, ni en els estats, sinó en el poble, com és palesament reconegut.  L’estructura política de la societat  s’ha de construir  de baix a dalt, i no a l’inrevés. Per això necessitem la nostra pròpia Llei electoral on regular la   democràcia directa i participativa, llistes obertes… però els polítics no volen, prefereixen la llei electoral espanyola. Ja els va bé.  L’autoritat superior, només hauria d’intervenir, quan la inferior no pot resoldre una situació determinada. Perd legitimitat l’autoritat superior, al no oferir recursos a la inferior,  o expropiant-los-hi,  impedint poder donar resposta a les necessitats de l’Autonomia i ciutadania afectada. Evidència:  Catalunya, està prèviament expropiada en un 7-9% del seu PIB;  la inversió pressupostada no arriba a executar-se mai per sobre del 75%, empobrint-nos. S’imposa el Principi de Subsidiarietat. Si el nostre Parlament/govern no implementa la República Catalana votada l’1-O/27-O, la ciutadania,  titular de la sobirania, per aquest principi, pot efectivament activar-la.

 

 

AUTODETERMINACIÓ

No em referiré ni a la DUDH,  ni a altra legislació espanyola que ve obligada  a aplicar  el Dret internacional (art. 96.1 de la CE) i a respectar el nostre Dret a l’Autodeterminació. El govern d’Espanya no va voler respectar el Referèndum legal de l’Estatut 2006. Quina garantia hi ha que en respectaran un  altre?… Contràriament,  per la Llei de Claredat, cas Quebec, Cas Escòcia  els estats varen  venir obligats a negociar en bona fe, i deixar que el poble lliurement s’expressés. L’Estat no va autoritzar el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el va fer el poble català, desobeint l’Estat,  l’1-0/2017,  guanyant-lo. Com ha recordat el president Torra, (4-9-18) amb l’“a por ellos” fórem  apallissats,  i castigats  amb un dur 155, presó i exili, i amb un repetir unes eleccions que l’Estat va imposar, guanyant altra volta, havent de formar un govern condicionat per criteris judicials. Valguem Déu!.  La voluntat de la sobirania ciutadana, mandat, expressada en urnes el 9-N/14, 27-9/15,  1-O i 21-D/2017, no ha estat  tinguda en compte ni per uns, els nostres polítics el 27-O/2017 en suspendre la República, ni per altres, els que ens impedeixen tenir un govern electe,  vulnerant tots el principi de legalitat democràtica.  Pel principi de Subsidiarietat, el poble, els ciutadans de Catalunya,  podem proclamar la República,  al no  fer-ho el nostre Govern, fent-ho  en la propera finestra d’oportunitat que tinguem, a l’empara del dret individual i  col·lectiu,  nacional i internacional dels catalans, nació primigènia.

 

 

Sebastià Sardiné Torrentallé. Advocat.  Investigador històric. Escriptor.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail