Mori el SENY i visca la RAUXA

Vaig consultar un dels molts llibres antics que tinc per casa i em vaig trobar amb la GUIA DEL CRISTIÀ, un devocionari popular que aleshores es podia trobar en gairebé totes les cases, editat el 1933 pel Foment de la Pietat. En aquests llibres catòlics es veu com ha canviat l’Església en els darrers temps, fins al punt de capgirar alguns conceptes que, tot i les reformes que va fer el concili Vaticà II, potser no haurien d’haver canviat. És el cas de les Obres de Misericòrdia, que tot i ser semblants, han canviat tant el to que ja no tenen la força i el sentit d’antany. És per això que he triat aquesta edició on les obres de Misericòrdia, són clares i contundents.

Fóra bo recordar que les Obres de Misericòrdia són les Accions que, en teoria, tot bon cristià ha de fer cara a provocar un Bé al proïsme. En aquestes accions, fins i tot un no cristià, de ben segur que s’hi avindria.

Les obres de Misericòrdia tradicionals es dividien en 7 de CORPORALS i 7 d’ESPIRITUALS. Avui em vull centrar en les Corporals, les quals tenen una veritable acció immediata damunt de les persones que pateixen.

Les obres de Misericòrdia corporals són:

  1. Donar de menjar a qui té fam
  2. Donar de beure a qui té set
  3. Vestir el despullat
  4. Recollir els pelegrins
  5. Enterrar els morts

I les dues darreres que ens interessen avui:

      6. Visitar els malalts i presos 

      7. Rescatar els captius

 

Recalquem aquesta darrera obra: Rescatar els captius. Aquests dies ho hem sentit del dret i del revés. El judici que es farà als Presos Polítics és una INJUSTÍCIA. Una IGNOMÍNIA. Una FARSA. És quelcom INTOLERABLE.

La meva pregunta és, si aquest Judici és tot això: per què els catalans ho tolerem? Per què no fem una obra de misericòrdia, una acció cristiana a la qual tota persona de bé hi pot estar d’acord: Per què no rescatem els captius?… De nit, sense fer soroll, sense que se sàpiga el dia, els nostres governants, si tinguessin la dignitat que diuen tenir, i la dignitat de tot un poble, el català, sotmès a la follia de Madrid: Han de treure de la presó els nostres captius.

Una altra cosa és si n’hi hauria algun que potser no voldria sortir. Vés a saber per què…

Però si fóssim un país com cal, si recuperéssim el tarannà català tradicional, això ja fa temps que s’hauria d’haver fet.

 

MIREU: A començaments del segle XX, a conveniències de quatre personatges que no diré els noms perquè no cal, es van inventar això del SENY català, tal com l’entenem avui. Aquesta paraula entra al lèxic català al segle XIV, precisament en el mateix segle que les Corts Catalanes deixaven clar que allò que avui dia és la Franja de Ponent era territori català. I entra en el lèxic en el sentit de ponderació. De discerniment. No pas en un sentit de NO ACCIÓ, per tal que no s’enfadi segons qui.

Al segle XX, i ens ho hem empassat sense miraments: se’ns fa tenir SENY per ser mesells, per acotar sempre el cap davant de Madrid i la seva idea d’Espanya, que francament m’importa un rave, perquè ni sóc ni seré mai espanyol, per molt que rondinin.

No se sol dir, però, en realitat, el que caracteritza el tarannà català és la RAUXA. El rampell, el furor, la sang que s’encén quan se’ns trepitja.

Alguns polítics venuts us diran que cal tenir seny, que ara no és el moment de fer ximpleries, que convé està bé amb tothom… Amb tothom? N’hi ha que els hi convé està bé amb Madrid i ells sabran el perquè.

Doncs jo dic: NO. I com jo, molta més gent.

 

Volem ser un país independent? Doncs s’han acabat els lliris a les mans, les bones parauletes, el voler ser Gandhi… Cal tornar a ser arrauxats, però amb intel·ligència. No llençant pintura i fent certes accions tronades. I fins i tot us diré més… No calen tants llaços grocs. Hi ha moltes maneres de fer mal a l’Espanya. I tots les sabem.

I Sí senyors, SÓC UN HIPERVENTILAT. Amb orgull, perquè ESTIMO EL MEU PAÍS, la nostra gent i la nostra llengua.

Quin mal hi ha?… Cal dir-ho clar, que no passa res: els catalans històricament, anem a ratxes, a rampellades… Tenim llunes. Se’ns escalfa el cap i ens encenem en un tres i no res. Recordem que les Quatre barres són de sang. Expliquem històries a la vora del foc. Les nostres tombes són flamejants. Sovint, sortim del foc per caure a les brases. Molt sovint, encara, després de veure segons quins cretins al Telenotícies, ens bull la sang i llençaríem el barret al foc. Quan ens empipem, traiem foc pels queixals. Quan ens convé, atiem la teia de la discòrdia. I massa sovint també, estem tips i fregits de segons què diuen des d’algunes poltrones. Fem cagar el tió a cops de bastó. A les festes assenyalades o fem focs d’artifici, o fem fogueres amb coets, bengales i empaita-cames o fem venir un drac i una colla de diables perquè ho encenguin tot.

Els Almogàvers entraven en combat a sang i a foc! Llegiu la història dels Reis Catalans, i veureu quants n’hi ha amb seny. Ni un. O bé eren excomunicats pels papes (n’hi ha una colla) o bé es llençaven a aventures estranyíssimes contràries al que marcaria el seny, o bé es dedicaven a caçar i a dur una vida regalada amb trobadors, dames i justes.

La primera vaga general revolucionària de la península va ser a Catalunya el juliol del 1855. La primera fàbrica de teixits mecanitzada de l’industrial Salvador Bonaplata, la van incendiar els obrers el 1835. Per no parlar dels bandolers, que es passaven les lleis espanyoles per allà on no es pot dir. Un catedràtic de química, Josep Roura, l’any 1848, inventa la pólvora blanca. Es veu que era la que faltava. A vosaltres, potser no us toca tant, però jo que vinc del Camp de Tarragona ens ho diuen ben clar: Gent del Camp, gent del Llamp!. I escolteu, si fins i tot d’unes postres n’hi diem “Crema” …I les cremem de facto!

 

Bullanga del 5 d’agost del 1835 a la Rambla just abans de que cremés la fàbrica Bonaplata. Pintat per Josep Arrau

 

LA VENJANÇA NEIX A CATALUNYA. Pregunteu-ho als grecs que encara reconeguin i sàpiguen la seva història. Tenim una dita que ens mostra com som de conflictius: “Tres catalans, sis parers”, anàleg al de: “Dos Jueus, Quatre sinagogues”. Anem d’un extrem a l’altre. Neva a l’abril. Tenim aiguats que s’ho enduen tot; ventades infernals… Una pedregada que et fum la collita enlaire …i potser per això fa que en realitat els catalans siguem:

INCONSTANTS

INCONSEQÜENTS

VOLUBLES

CANVIANTS

ANTAGÒNICS.

 

I què? NO SOM PERFECTES. NI HO VOLEM SER!!!!! VOLEM SER CATALANS. UN POBLE LLIURE, AMB LES SEVES VIRTUTS I ELS SEUS DEFECTES.

 

Som bel·licistes? Doncs, per tradició SÍ. Com qualsevol altra país del món. Tots tenen exèrcit. I els dos que no en tenen, Costa Rica i Islàndia, els ajuda l’OTAN o els EEUU (No comptem micropaïsos que estan sota jurisdicció d’altres nacions o que per llur situació, no interessen a ningú.

Si Voltaire diu de Catalunya que som una “nació bel·licosa i obstinada”, per quin set sous, ens hem tornat tan fleumes?

Recordem els dos pilars de la llengua catalana:

Ramon Llull. El savi que organitza el català com a llengua màxima de la ciència, la filosofia i la literatura, era un eixelebrat. Li deien orat o foll Ramon. Tenia uns brots d’ira que la pagaven els del seu voltant, entre ells el seu esclau àrab que li ensenyava la llengua llur. Fins i tot un cop mort és perseguit per la Inquisició.

Jacint Verdaguer. El gran recuperador del català literari a la Renaixença, és un esperit tant rebel que es dedica a fer exorcismes a tort i a dret i a relacionar-se amb espiritistes i francmaçons, cosa que, com es podia esperar en aquella època, acabaria malament, com ja sabeu que va acabar.

Dos arrauxats. Dos hiperventilats, dirien avui dia. Si fins i tot el mateix Josep Pla es rendeix quan diu, parlant de Catalunya: “Aquest país, del seny que no es té mai” ¿Era seny el que tenia ell quan des de Marsella vigilava els vaixells carregats d’armes per a la República i denunciava moviments de compatriotes al govern de Franco? Es veu que anys després se’n va penedir, però només quan ja anava prou torrat per dir-ho després d’un dinar escàs. Un escriptor que escrivia sobre menjar, però que bàsicament es dedicava a beure i, des de ben jovenet, a calcar articles de la premsa francesa traduïts per ell. Si fins i tot li van prohibir l’entrada a l’Ateneu Barcelonès per robar revistes franceses. Aquest és el gran propagador del seny que ell mateix reconeix que no tenim.

Gaudí tenia seny? NO. I aquesta va ser la seva gràcia. Ens han adoctrinat a tenir un presumpte SENY inexistent, per tenir-nos ben esclafats i colladets. I encara continua. Només ens cal recuperar el CORATGE que tenien els nostres avantpassats. Amb la por no farem mai res. Amb la rauxa intel·ligent, podem ser imparables.

La Rauxa del: “MORI” i “VISCA”. “VISCA LA TERRA I MORI EL MAL GOVERN”, cridàvem durant la Guerra dels Segadors.

A redimir captius i a lluitar per la pàtria i la nostra llengua.

MORI EL SENY i VISCA LA RAUXA!

 

JAUME NOLLA, periodista i divulgador

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail