Masaryk i el model txec

En aquest article ens mourem per escenaris ja viscuts per uns quants, que com nosaltres, ja ho varen intentar allò d’anar a les majestuoses institucions Europees. Ja varen fer de la seva llengua i cultura l’eina de reivindicació per uns drets, llavors més joves, que representava l’empara la llibertat dels pobles. Veurem com uns pobles ho poden aconseguir i uns altres no, no perquè uns siguin millors que uns altres, o més grans, ni tan sols perquè siguin més rics, simplement perquè no els convenia, ni els convé. Des de sempre ens hem fixat en tots aquells països i estratègies polítiques per aconseguir tenir una veu a Europa, sempre hem buscat la forma de projecció exterior, de recerca de models i de solidaritat internacional. Hem volgut ser-hi, i vam ser, des del 1926, al Congrés de les Nacionalitats Europees on s’aplegava minories nacionals acollides per la Societat de Nacions.

Abans d’endinsar-nos en el passat farem reflexió de les paraules d’Antoni Rovira i Virgili, ensenyant-nos altra vegada el mestre, allò que necessitem escoltar per continuar donant les passes en el camí:

“És veritat que, de vegades, l’esperit català s’encén, es fa arrauxat i arriscat, esclata amb violència. Hom ha volgut presentar els catalans com una gent positivista i pràctica, i la veritat és que dintre d’ells s’abranda sovint la foguerada de la passió, i més sovint encara, hi ha encesa la flama lluminosa de l’idealisme. Però fins en aquests casos, els catalans racials senten aversió als enfarfecs pomposos i a les disfresses retòriques de buidor. En la ciència com en l’art, en l’arquitectura com en la literatura, la millor característica catalanesca és la bella sobrietat de l’expressió.

Seny? Seny sí. Però seny fecundat per la flama. El seny, tot sol, seria estèril. Més encara: seria esterilitzador. Si hem de considerar el seny com un fre de l’ànima, convé de recordar que aquest fre no tindria aplicació en la immobilitat espiritual. Un fre no és, en veritat, un aturador del moviment. N’és un ordinador. El seny és la intervenció directiva de la intel·ligència en el moviment que surt dels impulsos sentimentals de l’home. L’home assenyat no és l’home frenat. El fre és pels que es mouen, no pels que estan parats. El conservador, el quietista, és l’home qui té menys seny, perquè és l’home que no té ocasió de fer servir el seny. I al contrari, com més fort es fa en un home l’impuls de l’acció eficaç, més ric de seny es revela. El seny és una qualitat positiva. No és el regateig davant l’ambició, ni la poruguesa davant el perill, ni l’esverament davant el coratge, ni la curtedat contra l’audàcia. Nosaltres, doncs, veiem el seny com una força que manté l’equilibri del moviment, no pas com un destorb que atura el moviment o que fa sistemàticament lenta la marxa. La lentitud només ha d’èsser admesa en aquells trams del recorregut en els quals és necessària per al manteniment de l’equilibri.”

 

Primera assemblea de la Societat de Nacions 

Entre 1874 i 1898, es gesta a Catalunya  pels intel·lectuals orgànics un nacionalisme doctrinari, apareix, doncs, un nacionalisme català al segle XIX,  aquest nacionalisme català es troba davant la possibilitat de fer política, i aleshores és quan Prat de la Riba i alguns dels homes que volen ser representants de la burgesia catalana aigualeixen el nacionalisme i en fan regionalisme, perquè creuen que el nacionalisme és massa teòric, i acusen els poetes [nacionalistes romàntics] de ser conservadors i de no voler fer política. Prat i els joves amb ganes de fer política, com Cambó, agafen aquest nacionalisme i el converteixen en un regionalisme operatiu, que permet, com fa la Lliga Regionalista, anar a les eleccions, tenir diputats, tenir regidors, treure algun alcalde, i anar fent una política operativa pràctica. És l’etapa de la Restauració, quan ha fracassat el federalisme, sorgeix aquest nacionalisme romàntic, idealista; després, produït l’enfonsament colonial el 1898, els joves polítics, ambiciosos i pragmàtics, transformen el nacionalisme anterior en regionalisme català.

Després d’un predomini burgès a la política catalana comencen a sorgir nous i diferents projectes catalanistes, fets per obrers i menestrals que arriben a la política nacional catalana entorn de la Primera Guerra Mundial. Aleshores és quan les classes populars catalanes dibuixen el nacionalisme català pròpiament polític. Els anys trenta del segle XX aquest nacionalisme popular s’impregna de marxisme i de leninisme, i adopta el mot nacionalitari per defugir el de nacionalisme que ha adquirit connotacions imperialistes, xovinistes o totalitàries a l’Europa dels estats centralistes.

L’obrerisme radical català, del Bloc Obrer i Camperol o del Partit Comunista de Catalunya, o el moderat de la Unió Socialista de Catalunya, no volien definir-se com a nacionalitaris, però els seus membres eren catalanistes. Des de la Primera Guerra Mundial hi ha, doncs, un projecte alternatiu que comença entre una minoria obrera que pensa en Irlanda i en els txecs, i que tradueix Masaryk. Són els obrers cultes, els obrers que tenien biblioteques i anaven als ateneus, i que òbviament eren una minoria. Però el món passat no pot ser analitzat només en funció de majories i minories. Hi ha també uns jocs de les avantguardes. Els obrers del nacionalisme radical foren una minoria, però una minoria que entre 1918 i 1930 va creixent i vertebrant-se. Amb la crisi del 1898 apareix una política regionalista burgesa, que té al capdavant la Lliga Regionalista; des de la Primera Guerra Mundial sorgeix l’alternativa dels nuclis populars i obrers. És a partir d’aquest moment quan des de Catalunya es fixen en el model txec.

Thomas Garrigue Masaryk

 

Thomas Garrigue Masaryk va ser el fundador de la República txeca. Durant la primera guerra mundial, i aprofitant l’exili, el seu únic objectiu era la proclama del dret d’Autodeterminació de les Petites Nacions, d’aquelles nacions que pertanyien a l’Imperi Austro-Húngar i que es desintegrava per moments. El seu model de Nació casava a la perfecció amb molts models de pensadors catalans nacionalistes. Masaryk, professor de filosofia a la Universitat de Praga i posteriorment diputat del parlament txec, mostrà com una terra pot tornar a renàixer amb la seva cultura i la seva arrel. Un dels exemples més clars de com els catalans aspiraven a seguir el model txec per la recuperació de les seves arrels va ser amb l’escoltisme català gràcies a Josep Maria Batista i Roca.

Josep Maria Batista i Roca fundà el 1927 l’escoltisme català i el 1930 va crear a Barcelona una organització patriòtica de joventut dedicada a l’educació física, intel·lectual i cívica “Palestra”. Ho va plasmar en el seu assaig “Política vol dir pedagogia”. Com a president de l’entitat nomenà a aquell que va normalitzar la llengua catalana escrita Pompeu Fabra.

Pompeu Fabra i Josep Maria Batista Roca en un campament de Palestra

“Palestra” s’inspirava en els Sokols Txecs, organització gimnàstica socialista txeca de més de 750.000 membres i que era una base important en la identitat nacional del país doncs es reconeixia, mitjançant la gimnàstica, els valor democràtics de tota una nació i el treball col·lectiu. La fundació envià a Praga un grup de representants i participà així en la Novena Festa federal dels Sokols junt amb Mendigoizales que era una organització de joves muntanyesos bascos.

Va ser el socialdemòcrata catalanista Rafael Campalans qui proposà el model Txec de Masaryk a Catalunya, un model diferent del republicanisme Sinnfeiner Irlandès o Soviètic, doncs Txèquia, després de tres-cents anys d’ocupació, esdevingué un estat, gràcies en part als aliats en la guerra i en part al seu caràcter democràtic i socialment reformista.

“El nostre futur es decidirà, com els destins de totes les nacions, per realitats naturals i històriques, i no pels projectes i els desitjos quimèrics de les polítiques sense judici.” –Masaryk. ( Le résurrection d’un État).

El 1918 es va proclamar el dret d’autodeterminació de les petites nacions. Entre els 14 punts de Wilson es troben doncs el dret d’independència o creació de nou estats. Va ser aquí quan un grup de catalans es presentaren també a la que seria l’assemblea de pau, amb les mateixes aspiracions i esperances txeques. Més tard, Francesc Macià, anomenat també el Masaryk Català, voler continuar el model Txec.

 

Míriam Garcia Villa. Escriptora. Gestora i coordinadora cultural

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail