LLORENS i BARBA en els orígens del nacionalisme català

El retrat que acompanya aquest text és de Francesc Xavier Llorens i Barba però, de fet, ell no hi era quan el va pintar en Ricard Clausells el 1901, copiant el que Ramon Martí i Alsina va fer per a l’Ateneu Barcelonès el 1880. Llorens tampoc hi era en aquella ocasió: havia mort vuit anys abans i el retrat, a l’oli, es va fer de memòria. El filòsof vilafranquí, modest fins a l’extrem, no va voler mai deixar la seva imatge per a la posteritat. Tampoc va voler mai deixar per escrit els seus pensaments, i l’únic que tenim són alguns aplecs d’apunts dels seus deixebles en arxius com el del Centre de Documentació del Vinseum. Així que, d’entrada, no és fàcil saber com pensava Llorens.

Morí el 1872 i sembla que el vent s’hagi endut la seva memòria, potser com hauria volgut ell. Eugeni d’Ors el recuperà en temps de la Mancomunitat, però no ha estat fins als nostres dies que s’han publicat alguns textos entorn de la seva filosofia, biografia i entorn vital. Així, avui podem demostrar que Llorens, membre de l’elit intel·lectual catalana del seu temps, va meditar sobre el principal problema polític de la seva Europa: la nova estructuració dels estats continentals arran de la davallada de les grans monarquies absolutes europees: Àustria, França i Espanya.

 

Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872)

 

Són els temps de l’esfondrament de l’imperialisme hispanocastellà. Els moviments nacionalistes apareixien arreu com per generació espontània. Espontània? No, per la pressió dels pobles, conduïts per la burgesia i cohesionats per la llengua –primordial-, els costums, les arts populars, sovint la religió, i un sentiment comú d’adscripció a un territori. Llorens considera aquests factors inherents al fenomen humà: “Si buscamos la forma que llamamos ‘sentimiento nacional” o patriotismo, la hallamos tan sumamente explotada por los poetas que es excusado enteramente el ponderarla, puesto que los poetas no se hubieran fundado en una parte de la naturaleza humana puramente imaginaria cuando vemos que en la antigüedad, sobre todo, se han esforzado tanto en cantarlo”.

Enmig la lluita ideològica entre l’Antic Règim i els nous “imperis revolucionaris” emparats en els conceptes d’igualtat davant la llei i de llibertat de propietat, algunes nacions sense estructura política unificada com Alemanya o Itàlia reivindiquen espais polítics propis i “lògics”. Així, Johann Gottfried von Herder (1744-1803) proposa que els estats s’han de fonamentar en criteris culturals i territorials. Llorens i Baba, que va llegir Herder guiat pel seu mestre Ramon Martí d’Eixalà (1807-1857), explicava que:

“La unidad de un pueblo no se ha de tomar de la circunscripción geográfica; tampoco podemos determinarla por las semejanzas físicas (razas). La unidad de un pueblo es interna y se pone de manifiesto por el uso de una lengua común. Como el lenguaje radica en lo más íntimo de nuestro ser, bien podemos tomar la diferencia de lenguas como distintivo de los pueblos. La comunidad de lenguaje supone comunidad de pensamiento. En cada pueblo existe una manera de pensar y de sentir que es común a todos sus miembros y se transmite de una generación a otra. Así podemos considerar a los individuos de una Nación animados de un mismo espíritu, o sea, el espíritu nacional”.

Es podia dir més clar? Sí, es podia dir en català, però llavors (1855), un professor universitari s’havia d’adreçar als seus alumnes obligadament en castellà, com es venia fent des de la invasió franc-castellana de 1714. Un professor universitari era un funcionari, un servidor de l’estat vigent: l’espanyol. Però durant aquells anys de relativa llibertat del Bienni Progressista, Llorens explicava com un estat no es podia imposar a una nació si aquest no sortia d’ella, ni tan sols lligant-la amb compromisos constitucionals:

No es el Estado una forma abstracta que indistintamente pueda imponersele a cualquier pueblo sino la forma concreta de la vida de cada pueblo. La formación del Estado en virtud de un contrato es una imposición contraria a los datos históricos.”

Anys abans, el 1837, Martí d’Eixalà en un discurs Sobre las reglas de observación aplicadas a los hechos que forman el patrimonio de la historia al objeto de fundarla sobre sus bases más esenciales remarcava als membres de l’Acadèmia de Bones Lletres la necessitat d’estudiar el passat a partir de les pròpies dades per tal de conèixer con distinción la marcha que han seguido en la cuasi-república catalana tan célebre en la edad media, las artes, el comercio, la navegación, las costumbres, los usos, la religión, su constitución política, la sociedad de la familia, las asociaciones políticas autorizadas y las no autorizadas…”, i així posar bases científiques als estudis històrics, i poder valorar la nació pròpia independentment dels pobles en què se l’ha volgut dissoldre.

Ramon Martí d’Eixalà (1807-1857) jurista i filòsof català

 

A Llorens li agradava molt parlar amb els pagesos, que li mostraven inconscientment el coneixement transmès a través de generacions, formant el substrat per a noves influències. Però de la mateixa forma que és important bastir llenguatges comuns per a tota la humanitat, és més cert, molt més, que sense l’activitat viva de les cèl·lules que conformen el tot -els individus i les nacions-, aquestes idees globals es desinflen, perden vigor. Sovint, els defensors de l’imaginari global, allò a què aspiren és a ser-ne els inspiradors exclusius. Així, l’internacionalisme pot esdevenir el fals cosmopolitisme de la unitat a ultrança, un resum teledirigit a les masses, un intent totalitzador. Llorens, en els apunts que ens han arribat, negava que l’home pogués tenir un sentiment universal, global, de la humanitat, si de cas podia desenvolupar un sentiment de compassió davant dels altres a través de la religió. El món era, per a ell, més aviat com un trencadís gaudinià (Gaudí fou alumne seu a la universitat), format per unitats diverses que poden unir-se bellament, però que mai no es fonen en una nova substància, si no és desnaturalitzant la part que es vol assimilar.

Llorens parlava d’un sentiment nacional inspirat pel Volksgeist de Herder, però respecte al pensament, desconfiava de l’adopció d’idees foranes si no eren adients al caràcter de la nació que les havia d’acollir. Ho expressava així: “Trasplantar a nuestro suelo un sistema de filosofía exótico traería por de pronto la abdicación más cabal de la libertad de pensamiento propio”. Adreçat a Espanya?, a Catalunya? De fet, critica el pensament “revolucionari” procedent de França, així com el krausisme tan de moda a les facultats castellanes, però també, implícitament, l’acastellanament de les elits catalanes. En el mateix discurs acadèmic considera el pensament de cada poble com un “fruto tardío de la cultura intelectual de individuos y naciones”, és a dir, l’element ordenador de tota cultura nacional forjada a través dels segles. Catalunya havia estat una gran potència europea, econòmica i cultural, però a mitjan segle XIX tot just es recuperava de la gran ensulsiada del XVIII, i posava les bases econòmiques (industrialització) i culturals (Renaixença), però seguia condicionada políticament i sentimental, encara, pels efectes “espanyolitzadors” de la Guerra del Francès.

És indiscutible que Llorens va contribuir poderosament a l’aparició del catalanisme com a forma d’acció política separada dels partits dinàstics. Llorens, amic de polítics, catedràtics i personalitats de la cultura catalana, influïa molt més en el seu entorn del que pensen alguns estudiosos actuals,  no tan sols a través de les aules barcelonines, sinó a través de les seves relacions. Amant de la conversa, i no tant de la tertúlia, fou membre fundador de l’Ateneu Barcelonès, on els seus companys escampaven coneixements i novetats. No estalviava crítiques a la inoperant burocràcia centralista, però el seu afany era la formació intel·lectual i anímica dels deixebles, alguns d’ells figures destacades del protonacionalisme català, com Josep Torras i Bages, Valentí Almirall, i de l’espanyol, com Marcelino Menéndez Pelayo.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail