Llei de Claredat. Catalunya

Al Canadà la pregunta que donà lloc a la seva Llei de Claredat fou:

“Està vostè d’acord que el Quebec s’hauria de convertir en sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política en l’àmbit de l’aplicació del projecte de llei sobre el futur de Quebec i de l’acord signant el 12-06-1995?”.

Pregunta complexa. Després de molta polèmica, la Cort Suprema va dictaminar, 20.08.1998,enguany fa 20 anys, que:

  1. El Quebec no té dret a separar-se unilateralment segons legislació canadenca o internacional, però que, tot i això el Govern d’aquell estat hauria d’entrar en negociacions amb el govern del Quebec, si efectivament els quebequesos volen separar-se.
  2. Que el Parlament del Canadà, tindria facultats per determinar si la pregunta a fer en el referèndum, seria o no suficientment clara com per a provocar dites negociacions.
  3. Que la Constitució del Canadà restaria plenament vigent fins que les condicions de la secessió fossin acordats per les parts, sota els principis de democràcia, drets de les minories i dels individus, com indica dita constitució canadenca.

Això va provocar nova discussió, convocant l’octubre de 1999 una Primera Conferència Internacional sobre Federalisme, donant veu i vot als líders separatistes. Bill Clinton va intervenir favorablement a la Llei de Claredat al dir: “quan un poble creu que hauria de ser independent amb la finalitat de tenir una existència política significativa… s’hauria de reconèixer als pobles que cerquen la seva identitat, sense aïllar-se en un Estat-nació”

 

De tot això en va resultar la Llei de Claredat, sent el més principal de la mateixa:

1: La Cambra dels Comuns de Canada té poder per decidir… Si la pregunta sotmesa a votació és prou clara o no.

2: Que s’hauria d’establir algun tipus de majoria reforçada.

3: Tes les províncies canadenques i les primeres nacions (en el nostre cas, Catalunya) han de prendre part en les negociacions.

4: La Cambra dels Comuns, podria anul·lar els resultats del referèndum, si en resultessin violats alguns dels principis de la Llei de Claredat.

5: Acordada la successió, caldria esmenar la Constitució.

La proposta fou aprovada per la Cambra i pel Senat en dates, 15 de març i 29 de juny de l’any 2000 respectivament. Recordem, Canadà és un Estat Federal. El Parlament quebequès va reaccionar amb altra llei que indicava: “Cap parlament o govern pot reduir els poders, l’autoritat, la sobirania o la legitimitat de l’Assemblea Nacional (del Quebec) o imposar restriccions respecte a la voluntat democràtica del poble quebequès per determinar el seu propi futur”. Proposta de solució: la Cort Suprema del Canadà va resoldre que, tot i que: “… la successió unilateral efectiva d’una província podria vulnerar la Constitució canadenca, la secessió podria ser reconeguda per la comunitat internacional i, vist que, aital reconeixement ho seria per la conducta de la província i el govern federal, el compliment d’aquesta llei, estaria condicionada per la bona o mala fe demostrada durant les negociacions”, obligant doncs la Cort Suprema a les parts, a negociar en bona fe.

Referèndum a Quebec, 30 octubre de 1995

9-N-2014 Consulta a Catalunya

Pregunta complexa. 1: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? SI-NO; en cas que la resposta fos que SI: 2: Vol que aquest Estat sigui Independent?

Gran Participació, 2.344.828 votants amb vots majoritaris al doble SI: 80,91% i amb bastants de vots amb el NO a la primera pregunta; 4,49% i un 10,02% varen votar SI-NO. Tanmateix, el Signa un Vot/2014: Dret de Petició (art. 29CE I 29.5 Estatut CAT) Instància de 750.000 catalans, demanant al Govern: 1. Que negociï amb l’Estat el que calgui per fer un consulta/referèndum o, 2: en cas que per qualsevol causa no s’arribi a un acord respecte del punt 1, que es Proclami la Independència de Catalunya d’acord amb el Dret Internacional. Petició aprovada per Unanimitat de tots els grups (PP+C’s+PSC+ICV+ la resta) de la Comissió de Peticions del Parlament català, amb manament que es fes a mans de la Mesa del Parlament pel seu tràmit. Mai més n’hem sabut res.

 

Brexit de la Gran Bretanya 24-6-2016

Pregunta clara. “Ha de seguir sent el Regne Unit membre de la Unió Europea o ha d’abandonar la Unió Europea?” Participació 72,2% del cens. Resultats a favor Sortir U.E. 51,9% 17.410.742 de vots. Favorables a romandre a UE 48,1%. Diferencia: 3,80% és a dir, si un 1,9% dels que varen votar per sortir, hagueren votat per romandre-hi, encara hi serien.

 

La Llei 19, de 06.09.2017, de referèndum d’autodeterminació de Catalunya compleix al meu entendre tots els requisits de la Llei de Claredat i doctrina posterior. Referèndum 1-O de 2017. Pregunta clara: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? SI-NO”. Votants 2.286.217; 43,03% del cens; SI: 90,18%; No: 7.83%, nuls: 1,98%.

Referèndum a Catalunya. 1 Octubre de 2017

 

Deixo al lector el debat sobre si el referèndum és legal o legalitzable d’acord amb la Llei de Claredat. Tampoc entro en analitzar els empresonaments, exili, persecució de polítics, 155, fugida incentivada d’empreses, Fake News, judicialització de la política i total desinterès policial/judicial per les contrareaccions d’ultradretans neo-nacional-colonialistes, groc-fòbiques, que cerquen violència en lloc de Pau i Treva.

Adreçant-me a Comuns/Podemos i resta de socis, també a les CUP, dir-los que, si som partidaris del tronc “el Dret a Decidir dels pobles”, no cal barallar-nos per les branques. Sense Independència no podrem arreglar res. En Xavier Domènech a El Periódico, dia 14.8.2018, pàgina 15 ens diu: “Cal construir una nova proposta d’estatus polític (moviment pro independència?) fent-se necessari un pacte de claredat” quan, la claredat amb què s’ha expressat el poble català, el 9-N, Signa un Vot, 27-S, 1-O, 21-D, és prou diàfana. Si contem escons parlamentaris, és perquè no ens deixen comptar vots en referèndum acordat per oposar-se-hi els del 155, encara actius, amb un dubitatiu Podemos/Comuns+altri que precisen, ells mateixos, de la seva pròpia llei interna de claredat, per aclarir-se si aposten pel “nacionalisme colonialista” d’una Espanya que no ha estat mai nació (en paraules d’intel·lectuals castellans, veure algunes cites en el meu llibre “L’Àliga emprèn el Vol”) o bé volen deixar que es desenvolupi la voluntat de la nació catalana, que sí que ho és de nació, dins d’una Europa de les Nacions o dels pobles, que no dels Estats, que obeeixen a interessos oligàrquics i polítics, i no a necessitats ciutadanes, com s’ha vist prou amb la Guerra dels Balcans, la crisi econòmica i de valors, el Brexit, i ara amb el problema migratori que no volen resoldre. Cal també, una Nova Europa. Pedro Sánchez, si és home d’Estat, pot solucionar el Cas dels Catalans i liderar una Altra Espanya i una Altra Europa. L’ajudarem.

Venen dates complexes. Volem una República més justa, social, equilibrada, sostenible, solidària. Ja podarem amb xerrac les branques corcades o parasitades, o tocades pel llamp de corrupció; ja arrencarem aquelles que s’han esqueixat pel vent ciutadà tramuntanat que bufa fort. Ho farem, abans que arribi la nova primavera, on brots nous i flors, donaran nous fruits, amb llavors suficients per a reeixir la nació catalana, empeltada de bona gent castellana, ibèrica, d’arreu del món, per conformar altra Espanya i una altra Europa, amb valors comuns a compartir.

 

Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat. Investigador històric. Escriptor.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail