L’Expulsió dels moriscos valencians, un nou èxode dirigit per l’imperi espanyol

Antecedents

L’any 1469 es produïa el matrimoni d’estat entre dos membres emparentats de la dinastia Trastàmara: Ferran, successor del tron d’Aragó, i Isabel, pretenent al tron de Castella. Aquest enllaç entre aquests dos cosins prims adolescents (ell tenia 16 anys i ella 19), satisfeia les pretensions dels estaments eclesiàstic i nobiliari, sobretot de Castella. Poc després, amb l’accés al tron de Castella d’Isabel, es faria realitat la corona hispànica, una única corona que regnaria sobre els dos grans estats peninsulars: el regne de Castella i la Corona d’Aragó. Malgrat compartir el mateix sobirà cada estat es regiria segons les seves institucions i les lleis pròpies.

Foren coneguts com a Reis Catòlics, i tal volta per això, comptaren amb grans favors per part del Papa de Roma, que els veia com un dels principals poders cristians per contrarestar la força creixent de l’imperi turc. És per això que a 1478 Sixte IV establia per una butlla la creació de la inquisició i autoritzava als Reis Catòlics a nomenar inquisidors als seus regnes i a crear un tribunal controlat per la monarquia hispànica i posat prioritàriament al servei dels seus interessos, aquesta va ser la primera institució de la conjunta monarquia hispànica. Tot un presagi del que vindria després.

Amb un poder tan fort, els catòlics abordaren la conquesta de Granada per Castella i decretaren, en vespres d’ocupar la capital nassarí, l’expulsió dels jueus de tots els seus dominis: “Mandamos echar y echamos de todos nuestros reynos y señorios occidios y orientales a todos los judios y judias, grandes y pequenyos, que en dichos reynos y señorios de fallan”.

Només 4 mesos es va donar per a partir a tots aquells que no volguessin convertir-se al catolicisme. Passat aquest termini, tots aquells que no haguessin marxat, foren apressats i morts. D’altra banda, després de signades les capitulacions de Santa Fe i rendit el regne musulmà de Granada (a 1502) van decretar el bateig obligatori de tots els musulmans granadins; la qual mesura va comportar la seva revolta, aquesta revolta va ser reprimida amb tota crueltat i duresa incomplint els pactes signats.

Als estats de la Corona de Catalunya i Aragó es mantenia encara una política de major tolerància amb els mudèjars, per bé que això aniria canviant a mesura que la influència castellana anés arribant.

 

Els vassalls mudèjars valencians

Des del temps de la conquesta jaumina, una bona part de la població del nou regne de València era d’origen andalusí i de religió musulmana. La majoria d’ells treballaven com a vassalls emfiteutes dels senyors cristians, eren uns molts bons servidors dels seus senyors i per aquesta raó rebien el seu suport i la seva protecció. Els senyors sabien que ho tenien difícil per trobar uns vassalls com aquells i acceptaven les seves pràctiques religioses islàmiques i l’homenatge d’aquests per “Suna e Xara” i l’alquibla de Mohamet girada vers l’orient. En temps de la germania (1519-1521), els mudèjars foren perseguits pels agermanats (cristians vells) i obligats a batejar-se. Però en acabar la revolta, fou la monarquia del contrareformista emperador Carles d’Àustria qui va dictar el bateig obligatori o l’expulsió. Malgrat les revoltes a la serra de Bèrnia, Benaguasil o la serra d’Espadà contra la conversió, tots ells foren reprimits i forçats a batejar-se.

De fet, no varen ser definitivament expel·lits per la pressió dels senyors feudals valencians, que eren els seus principals valedors. Per tant, la immensa majoria d’ells va romandre als seus pobles i senyorius, on havien viscut sempre els seus avantpassats. I així, a les zones de muntanya de la Marina, El Comtat o la Canal de Navarrès vivien segons les seves tradicions i costums, parlaven la seva llengua, practicaven en secret la seva religió i eren governats (als seus pobles) per membres de la seva comunitat. Constituïen, en definitiva, una veritable minoria nacional.

Amb el pas del temps, la inquisició anà tornant-se més intransigent i foren nombrosos els  processats i empresonats per practicar l’islam. A 1563 tots els moriscos valencians van ser desarmats i poc després se’ls va prohibir acostar-se a la vora de la mar. A més havien de suportar la propaganda antimorisca de demagogs com el pare Jaume Bleda o Damián Fonseca o les prèdiques i intents de conversió -quasi sempre infructuosos- de Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València.

 

 

L’expulsió dels moriscos valencians i les seves conseqüències

El dia 4 d’abril de 1609 es va reunir a Valladolid el Consell d’Estat amb la presència dels ducs d’Alba i de l’Infantado, el comte d’Alba, el contestable de Castella, el marquès de Velada i el comendador major de Lleó, amb el suport del privat del rei Felip III Fernando Gómez de Sandoval y Rojas, duc de Lerma i decidiren cercar el suport per expulsar tots els moriscos peninsulars, començant pels del regne de València. Ben aviat els arribava el suport de Luís Carrillo de Toledo, marquès de Caracena i virrei de València i segurament també de Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València.

De seguida es desplaçaren a València els caps de les flotes dels terços de Nàpols, Sicília, Gènova i de l’Atlàntic i es fortificaven fronteres i es preparava la mobilització de les milícies urbanes de les principals viles valencianes El dia 22 de setembre de 1609 es feia públic el ban d’expulsió de tots els moriscos del País Valencià. A tots ells se’ls donaven 3 dies per a embarcar amb els seus fills i allò que poguessin portar al damunt als ports que els fossin assenyalats: Vinaròs, Grau de València, Dénia i Alacant.

El ban es publicava sense informar els senyors territorials valencians, que foren amb els expulsos, els més perjudicats per aquesta mesura. Pocs dies després començaren els embarcaments i també els rumors sobre llançaments de persones dels vaixells a la mar. L’ambient seria tan aterridor que coneixem el cas d’una nena de 2 anys lliurada a Dénia per la mare espantada abans d’embarcar, aquesta criatura va arribar a les mans del capiscol de la Seu de Gandia.

Si bé l’expulsió va ser acceptada resignadament per la majoria dels moriscos, hi va haver dos focus importants de rebel·lió a finals d’octubre de 1609: un a la Muela de Cortes (entre la Canal de Navarrès i la Vall de Cofrents), i l’altre, a la Vall de Laguar (a l’interior muntanyenc de la Marina). Tots dos focus foren esclafats sense contemplacions per les forces dels terços i les milícies urbanes. Els revoltats foren apressats i obligats a embarcar en penoses condicions; a la majoria d’ells se’ls va prendre els fills menors de 15 anys, que foren venuts per la soldadesca com a botí de guerra.

Es calcula que foren expulsades del regne de València unes 130.000 persones (aproximadament un terç de la població del país), al drama humà cal afegir altres conseqüències: van quedar desertes moltes zones de muntanya de les comarques interiors i es va produir un dalt a baix econòmic en el camp valencià que trigà quasi un segle a refer-se.

 

L’expulsió al port de Dénia, de Vicent Mestre (1613)

Els nens morisquets

Tots els moriscos majors d’edat varen ser embarcats, fins i tot alguns criats dels senyors, que vivien com a cristians, van ser expel·lits en ser conegut per les autoritats que vivien amagats, també els que s’havien refugiat a serres i coves foren apressats i expulsats a Àfrica. Només hi va haver una excepció els nens, fills de moriscos expulsats, que varen ser deixats o abandonats pels seus pares o els capturats per soldats dels terços reials i les milícies urbanes de les viles valencianes, què varen ser presos com a botí de guerra. La majoria d’ells foren venuts a cristians vells rics, a batlles i religiosos. Fins i tot, alguns d’ells van ser portats a Castella, Mallorca o Itàlia, venuts com mercaderia. Es calcula que van quedar al País Valencià uns 3.500 xiquets fills de moriscos.

Quasi tots ells tenien marques de cremades o ferides a la cara o al front. El fet que es repetissin les mateixes senyals a les galtes, la barbeta o el front ens fa pensar que varen ser marcats pels seus capturadors. Les seves edats oscil·laven entre dos anys els més petits i 16 els més grans. La seva procedència era variada, però predominaven els dels pobles revoltats: Vall de La Guar, Vall d’Ebo, Xaló, Finestrat, Vall de Seta dels revoltats de La Guar. O de Cofrents, Bicorb, Cortes de Pallars o Dos Aigües, pels revoltats a la Muela de Cortes.

La majoria d’ells van ser obligats a batejar-se per segona vegada”sub conditione”, i malgrat ser els únics cristians del món batejats dues vegades, van estar tant ells com els seus fills, sempre sota sospita de les autoritats eclesiàstiques; assenyalats sempre com a “cristians nous, fills de moros expulsos”.

A 1611 es va fer un cens de tots els nens morisquets del regne de València, en ell es descriuen les seves característiques físiques. Eren molt semblants a nosaltres, eren prototips mediterranis, amb predomini de les cares rodones, n’hi havia també de rossos i amb ulls clars.

Tots ells hagueren de viure com a criats o esclaus dels seus amos i molts d’ells moriren abans d’assolir l’edat adulta. Entre els més afortunats estaven els criats per rectors i canonges, alguns dels quals foren declarats lliberts. També és conegut que d’altres fugiren cap a Orà, on havien arribat anys abans els seus familiars, però també foren molts els que es quedaren i es casaren a les viles on residien. Quasi tots es maridaren amb gent de la seva mateixa condició. Així, a 5 de març de 1632, i amb certificat del vicari de Dénia, foren esposats a la vila d’Ontinyent: Cosme (cristià nou), natural d’Aialt (despoblat de Castell de Castells), criat a casa de Cosme Salvador a Dénia, amb Jerònima (cristiana nova), criada de la vídua de Jeroni Sanxis d’Ontinyent.

Una bona part dels morisquets adoptaren el cognom dels seus amos, però uns pocs matingueren el seu llinatge familiar. Entre els que han perviscut fins avui podem citar: Faraig, Reduan, Baydal, Bay, Blanco, Cortés, Donat, Bolufer, Soch, Mataix, Sempau, Pellich, Cataya-Cotaina, Sendor, Tatay

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail