L’Europa que ara ens és estranya

Com a català que sóc vaig néixer europeu i em sento europeu.

Vaig sentir durant el franquisme la llunyania d’aquella Europa que miràvem amb l’enveja dels que no podíem respirar com ho feien els nostres veïns. Vivíem aleshores la sensació de frustració quan fèiem aquelles esporàdiques visites a l’altre costat de la frontera … a París o Londres, quan tornàvem i comparàvem el que teníem aquí amb els aires europeus de la llibertat d’expressió… el visionament de pel·lícules diferents o la lectura de llibres, diaris i revistes. Pràctiques quotidianes que aquí eren clandestines i prohibides.

Vaig ser feliç quan en aquella dura transició – que ara veiem que va ser un miratge- ens varen obrir les portes de l’anomenat aleshores Mercat Comú. Res era ja igual i del NODO en blanc i negre vàrem passar a poc a poc a acolorir el nostre paisatge. Formàvem part amb orgull de l’Europa de la pau, les llibertats, del progrés i la cultura, de la solidaritat, de l’intercanvi i el combat constructiu d’idees sense cap més arma que la paraula. Era un somni fet realitat.

Aquí vàrem progressar a cops d’ensurts, de mobilitzacions polítiques i socials, de 23 efes, a cops d’atemptats d’ETA que se’ns feien cada cop més incomprensibles com Hipercor, Vic o l’assassinat del bon amic Ernest Lluch. Vàrem madurar també a cops de nacionalisme autonòmic que mantenia lligades de mans i peus les nostres llibertats com a poble. Vaig assistir a l’enterrament de la miserable i inestable pesseta, al naixement de l’euro, de l’espai Shengen i vaig començar a sentir-me menys súbdit i més ciutadà. M’hi trobava bastant a gust.

Però, aquella Europa, que ens omplia d’esperança, ara ha canviat. Ens l’han canviat. No la reconec!. No vull, ni sóc capaç de, veurem identificat amb res de l’Europa dels Salvini, els Orban, les Le Pen…

M’entristeix veure com s’han transformat i canviat els valors pels interessos dels mercats… com la llibertat s’ha modificat i convertit en la repressió de la paraula i de la informació. Poden callar a Brussel·les o fer veure que no ho veuen, però aquí els que dissenteixen tenen només l’opció de la presó o bé l’exili. Em violenta aquesta Europa incapaç d’assumir un principi universal com és el dret dels pobles a decidir el seu futur.

Em fa fàstic contemplar com a aquesta Europa el respecte als drets humans ha esdevingut una violació, com de la solidaritat, l’acollida i el respecte hem passat a reforçar fronteres, aixecar murs i deixar morir als que truquen a la porta del Vell Continent, fugint de la fam o la guerra. No m’agrada aquesta Europa que no vol ni sap tenir una política exterior pròpia allunyada dels interessos neocolonials, de les guerres de conveniència… incapaç de posar fre a les violacions dels drets humans i la barbàrie dins i fora de les pròpies fronteres.

Em preocupa aquesta Unió Europea convertida en un Club d’Estats, no de pobles, i plena de polítics que només vetllen pels interessos comercials i econòmics… Que només es preocupen a curt termini per què pot donar rèdits electorals. Res o ben poc sembla ja possible en aquesta Unió Europea convertida en un joc d’interessos, en unes institucions paquidèrmiques de funcionaris amb sous milionaris, grans edificis a Brussel·les i Estrasburg i una burocràcia que castra qualsevol progrés.

Els pares fundadors de l’Europa unida, Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Shumann, De Gásperi … Van buscar un mecanisme eficaç perquè el vell continent no tornés a ser el teatre de l’horror de les dues guerres mundials. Van intentar assegurar la pau però també els valors i la dignitat pels europeus. Però va arribar la guerra dels Balcans amb camps de concentració, neteja ètnica i fosses comunes al cor d’Europa i ha tornat la xenofòbia, el racisme i la por al que és diferent. La crisi provocada per eliminar drets i conquestes socials i laborals, ha deixat aquest serial d’incertesa, pobresa, marginació i pors, on floreix només la intolerància atiada pels feixistes de sempre... Aquí representats pels franquistes cada cop més desacomplexats que alguns ens volien fer creure que eren ben morts i enterrats.

L’Europa dels estats ens porta al desastre

No. Aquesta no és l’Europa que avui hem vingut aquí a reivindicar. No és això companys, no és això, com deia el meu admirat Lluís Llach.

O bé tornem als orígens…als valors de l’humanisme, de la raó, de la república com a concepte obert i integrador o retrocedim al nazisme, el feixisme, la Inquisició, la foscor, la guerra i el vassallatge. Aquest crit d’alerta ha de córrer com una taca d’oli, impregnar les nostres consciències i els nostres actes. No pot ser que el “Trumpisme” amb el que comporta de negació dels valors, els drets, la dignitat, la cultura i les llibertats acabi triomfant. Atenció als laboratoris com el que amb recursos il·limitats l’exassessor de Donald Trump, Steve Bannon està creant a Brussel·les i Roma. Allà s’elaboren els projectes per construir o millor dit destruir una Europa que volen dèbil, dividida i xenòfoba, amb un ascens perillós del feixisme a partir de relats ficticis, creences insolidàries i propostes excloents.

La nostra llibertat no té preu, no és negociable. La nostra Europa no es pot convertir en el que els pares fundadors de la Unió volien evitar quan van projectar aquest ambiciós projecte. Crec en Europa i em sento europeu però no vull que el Mediterrani sigui un gran cementiri on s’enterrin els somnis dels qui venen i dels que ja hi som.

Vicenç Lozano i Alemany, periodista. Secció Internacional de TV3

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail