Les foguerades patriòtiques de Sant Joan

En aquest article parlarem d’un fenomen que s’esdevingué a la Catalunya de fa més de cent anys, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví va donar a conèixer fa uns anys: les foguerades patriòtiques de la nit de Sant Joan de principis del segle XX.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya. Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana. En aquest context d’efervescència catalanista, de les planes del periòdic La Veu de Capellades estant, en el seu número del 2 de juny de 1906, sorgí una original iniciativa: que a la nit de Sant Joan que s’acostava a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada vila de i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

Acudit publicat al “Cu-Cut!” que va empipar l’exèrcit espanyol

La Veu de Capellades es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu municipi, “y per aixó convoquém á tots els catalans de cor […] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida feta per La Veu de Capellades als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (La Veu de Catalunya i El Poble Català) i de totes les tendències.

Els catalanistes de Capellades van triar la diada de Sant Joan, celebrada amb fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, la màgia de la nit de Sant Joan s’uní amb el sentiment patriòtic català. Aquells capelladins, a més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar la unitat dels catalans.

 

Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní La Tralla denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant nacionalisme català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica, miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de La Tralla informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals”.

Sembla que a la comarca del Maresme les fogueres patriòtiques van tenir força èxit perquè de Pedra Castell de Canet de Mar estant “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa”. Els de Capellades, al cim del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués i Freixes, “però en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.

L’èxit de les fogueres patriòtiques de 1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a El Poble Català, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i l’acaba així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”. Afegim també que el compositor Joan Baptista Lambert va escriure l’any 1907 l’obra “El foc de Sant Joan”, inspirada en les fogueres.

També es van fer foguerades patriòtiques a la Catalunya del Nord, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic Manyoch Regionalista d’aquest municipi, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan. El 1908, com veiem, també se’n varen fer, com per exemple també a Calella.

 

 

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a la publicació catalanista del Maresme La Costa de Llevant per fer-ne una a Tossa, en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa La Costa de Llevant, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Només les entitats més properes al nacionalisme radical i al catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera.

Les foguerades patriòtiques de 1906 i dels anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació reivindicativa que d’ençà d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans.

El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques de començaments del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin una multitud de focs a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. A partir del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, l’any 2007, gent de diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Fonts consultades:
La Costa de Llevant (1906-1909); Castellví, Jordi “Les <<foguerades patriòtiques>>. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005; Colomer, Jaume La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917), Columna Assaig, Barcelona, 1995; La Tralla, 29 juny 1906
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail