L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC). El català a l’escola durant el primer terç del segle XX

S’ha dit que un dels grans fracassos d’Espanya com a nació ha estat la seva incapacitat d’eliminar les llengües peninsulars diferents de la castellana. Si es pot dir que l’Estat francès ha reeixit gairebé en el seu projecte assimilacionista i francofonitzador de tots els territoris sota la seva administració, anorreant la vitalitat de llengües com el bretó, l’occità, el basc o el català, també es pot afirmar que, almenys fins ara, l’Estat espanyol no ha reeixit en aquest intent. I si això ha estat així, ha estat per la debilitat del model d’escolarització pública espanyol engegat el segle XIX i continuat fins al primer terç del segle XX, però també per l’acció, encara desconeguda per la majoria de catalans, però eficaç en el seu moment, d’una entitat catalanista: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

A les darreries del segle XIX el catalanisme va veure la necessitat de crear un sistema escolar autòcton i, evidentment, en llengua catalana, i una entitat que promogués la creació d’escoles catalanes i la catalanització de les que ja hi havia, com a primer pas per a la recatalanització de tota la societat. Com a materialització d’aquesta necessitat es creà a Barcelona l’any 1898 el Col·legi Sant Jordi, la primera escola catalana i en català d’època contemporània. Paral·lelament, el mateix 1898 va néixer l’Agrupació Protectora de l’Ensenyança Catalana, vinculada a la Unió Catalanista (UC), que el 1902 es transformà definitivament en Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC).

En els seus primers anys de vida la Protectora (així era comunament anomenada) va créixer amb lentitud. D’aquells anys en destaquen els Concursos Nacionals d’Història de Catalunya, organitzats anualment a diferents viles i ciutats del Principat per promoure el coneixement de la nostra història entre els infants.

La Protectora era contrària al bilingüisme a l’escola, car el que calia era que l’infant s’escolaritzés en la seva pròpia llengua, en la llengua del país, sense la interferència del castellà. Això no havia d’impedir l’aprenentatge d’altres llengües a les escoles de l’APEC, així com de la implementació de la pedagogia moderna.

Cartell de Josep Obiols de 1921

L’APEC engegà un espectacular procés de creixement que començà els anys 1917-1918, el qual fou estroncat amb la Dictadura anticatalana de Primo de Rivera (1923-1930). Aquesta creixença es va veure afavorida per un context de forta puixança del moviment nacional català. El catalanisme es féu més agosarat amb la victòria dels aliats a la Primera Guerra Mundial, perquè aquesta victòria suposà la independència d’una colla de nacions que fins llavors, com Catalunya, no tenien estat. D’altra banda, la col·laboració d’intel·lectuals catalans de primer ordre amb l’entitat aportà un valor afegit i un prestigi que va tenir com a conseqüència un gran augment del nombre de socis individuals (individus) i col·lectius (altres entitats o administracions públiques, principalment ajuntaments d’arreu de Catalunya), que feren importants aportacions econòmiques a l’APEC. Cal destacar també la importantíssima col·laboració de les colònies d’emigrats catalans a Amèrica (principalment de Cuba i l’Argentina) a l’APEC. També a Nova York es constituí una Comissió delegada de l’APEC, amb “un nombre respectable de patriotes que s’han inscrit socis” i que tenia “la lloabilíssima tasca de recabar fondos pel sosteniment d’escoles Catalanes”. Al seu torn, amb aquests diners aplegats, l’APEC finançava projectes de catalanització d’escoles d’arreu de Catalunya. Foren molts els municipis que es beneficiaren de l’acció educativa de l’APEC.

A la vila selvatana de Blanes, als primers anys del segle XX, en concret el 1904, la iniciativa privada, sorgida de l’associacionisme catalanista, engegà un projecte d’escola nocturna per a adults i joves obrers, la de l’Orfeó de Blanes. Així ho anunciava una fulla que “se repartí profusament” i “subscrita per tots los components del Orfeó de Blanes”. La redacció blanenca de la revista La Costa de Llevant, del Maresme i de la Selva, es lamentava “de que la ensenyansa que s’hi donará no sía exclusivament catalana, que creiem resultaria més natural y més profitosa”. L’ensenyament, doncs, es devia fer majoritàriament en català, però també en castellà.

L’escola es posà en funcionament el primer de març de 1904. Es va començar amb només dotze alumnes i sembla que els anys següents el nombre de matriculats augmentà força. L’escola anava “especialment dedicada al estament obrer”. En aquest sentit, un dels dos delegats blanencs a l’Assemblea de la Unió Catalanista de 1904, en Joan Valentí i Feliu, “exposá la conveniencia de establir escoles obreres, fent ressaltar la d’aquest essencial caràcter creada pe’l nostre Orfeó de Blanes”.

D’altra banda, tenim notícia que es produïen actituds de rebuig cap al català d’una part del professorat, força freqüents a l’època. La Costa de Llevant denunciava que al col•legi religiós del Sagrat Cor de Maria de Blanes “està privat a les alumnes el parlar en català y que fins a una d’elles se li va preguntar si era catalanista y perquè va contestar afirmativament se la va castigar”.

Durant els darrers anys de la dècada de 1910 i els primers de la dècada de 1920 l’APEC es va anar estenent per tota Catalunya, augmentant el nombre de seccions locals i de socis. L’APEC col·laborà, entre altres actes en l’àmbit nacional, en la Diada de la Llengua Catalana que es va celebrar per primer cop a moltes viles i ciutats de Catalunya el primer de gener de 1916. Aquells anys la Protectora enfortí els seus lligams amb el cada cop més actiu nacionalisme radical català, que tenia simpaties per la via insurreccional irlandesa. A Blanes, una colla de joves de l’APEC, relacionats amb la revista blanenca Recull i membres de la Joventut Nacionalista local, organitzaren actes d’homenatge al difunt batlle de Cork, un màrtir de la independència d’Irlanda, mort durant una vaga de fam.

I aleshores començà la dictadura de Primo de Rivera. La repressió d’aquesta dictadura contra la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana afectà també, lògicament, l’APEC. Molts socis de l’entitat, per por a represàlies governamentals, se’n donaren de baixa. El local de la Protectora a Barcelona, a més, fou clausurat. Tanmateix, algunes (poques) delegacions de l’APEC van poder mantenir la seva activitat durant la Dictadura.

Amb la caiguda de la monarquia i l’adveniment de la República el 1931 l’APEC va poder normalitzar les seves activitats. L’entitat féu campanya a favor de l’Estatut de Núria de 1931, votat per la immensa majoria de catalans, que establia que les competències en educació i la facultat per crear centres docents havien d’ésser per al govern autònom català. Aquesta reivindicació va ser retallada de l’Estatut. A més, la Constitució de la República Espanyola deia que: “Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas”. Per tant, la República Espanyola tornava a excloure el català de l’ensenyament públic, com en temps de la monarquia borbònica d’Alfons XIII. El català, doncs, entre 1931 i 1936 només es va fer servir a l’ensenyament per la bona voluntat de determinats mestres i gràcies a l’acció de la Protectora.

Cartell de Josep Obiols de 1936

L’APEC, entre 1931 i 1936, es va veure recolzada per l’acció individual dels pares i mares d’alumnes i també dels mestres que hi col•laboraven, per un ric teixit associatiu català, tant d’àmbit local com nacional, amb el qual mantenia excel•lents relacions (Futbol Club Barcelona, Associació Nacional de Radiodifusió i Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, principalment). Donat l’esperit de catalanisme unitari de l’APEC l’entitat va poder recollir també els suports dels partits i agrupacions polítics catalans (Esquerra Republicana de Catalunya, Lliga Catalana, Acció Catalana Republicana, Unió Socialista de Catalunya, Estat Català, Unió Democràtica de Catalunya, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!…).

Aquests anys l’APEC va seguir maldant per la catalanització de l’escola al nostre país, patrocinant la docència en català i també l’ensenyament de la llengua catalana i la Història de Catalunya. L’APEC també feia cursos de català a través d’entitats locals, fundava biblioteques de llibres en català i organitzava conferències d’Història de Catalunya.

Acte d’inauguració de la biblioteca de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, 17 d’abril de 1932. Amb el conseller Ventura Gassol

La Protectora també participà en grans actes de país, com el Centenari de la Renaixença, celebrat el 1933 principalment a Ripoll  ans també a altres municipis de Catalunya. També cal dir que l’APEC de Blanes va contribuir a fundar una delegació de l’APEC a Tordera, amb l’ajut també dels torderencs Manuel Pinatelli i Francesc Viñas. Gràcies a aquestes gestions l’APEC nacional proveí de llibres, professors i diners l’escola catalana que s’havia de fer a Tordera.

Un altre àmbit de l’actuació de l’APEC els anys de la República fou el de les campanyes pel català i per la recatalanització en general de la vida quotidiana al Principat. L’APEC engegà el Comitè pro Catalanització i posteriorment el Comitè de Catalanització juntament amb altres entitats culturals amb l’objectiu d’aconseguir la plena normalització lingüística de la vida pública catalana.  En aquest sentit cal dir que l’APEC de Blanes s’oferí per catalanitzar rètols dels comerciants i industrials de la nostra vila.

Amb l’inici de la guerra de 1936-1939 i l’acció dels elements de la FAI a la rereguarda les activitats de la Protectora foren seriosament obstaculitzades. La victòria del bàndol franquista en significà la total desaparició, però la seva obra educativa i catalanitzadora perdurà en tots aquells infants que varen poder rebre la seva educació en la llengua del seu país.

 

Fèlix Rabassa i Martí, historiador i divulgador.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Fonts consultades:
Duran, Lluís Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Afers, Catarroja, 1997; La Costa de Llevant (LCDL), Arxiu Municipal de Blanes. Totes les cites d’aquest article en provenen;  Recull de Blanes, Arxiu Municipal de Blanes
Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail