L’Art Romànic Català

L’Art Romànic forma part d’un període de la nostra cultura en el que els seus temples i el context històric ens omple d’art, de màgia, i d’històries heroiques. Catalunya ha estat  i és un país creatiu de gran originalitat, sempre obert als nous corrents artístics. L’Art Romànic fou un dels més importants, no només com a primer estil artístic internacional pròpiament europeu, sinó pels esdeveniments que el van envoltar.

El desenvolupament d’aquest període en una societat teocèntrica i feudal, anà en paral·lel amb l’eclosió de les llengües romàniques. La llengua catalana és una llengua romànica del grup de les neollatines nascuda entre els segles VII i VIII, a la Catalunya Nord i Andorra. L’occità i el català tenen una proximitat evident: Durant els segles XII i XIII a Occitània (sud de l’actual França) sorgí la poesia trobadoresca, un tipus de poesia escrita en llengua provençal que tindria gran influència. Representà la primera lírica culta en llengua vulgar (el llatí era la llengua culta escrita). Reflectien la societat feudal i l’amor, la servitud, la fidelitat i l’obediència, i la bona reputació. Guillem de Berguedà fou el representant més destacat i de més personalitat. A partir del segle XVI, en ple Renaixement, inspirats en el seu parentiu amb l’occità, es denomina llengua llemosina o llemosí per a designar el català medieval. Entre els segles XVII i XVIII pels erudits de tots els Països Catalans significava la llengua anterior a l’any 1500. Al segle XIX només indicava el català genèric, sobretot el literari.

Entre els documents escrits  més antics conservats catalans destaquen:

L’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839) en un català primitiu recull en català els primers noms de lloc al Pallars; en el segle XII, trobem la compilació de lleis visigòtiques traduïdes al català en el Llibre de Jutge o Forum Iudicum i a finals del segle XII principis del XIII trobem el manuscrit de les Homilies d’Organyà, primer gran document en llengua catalana.

 

L’Art Romànic es desenvolupà a l’Europa Occidental entre els segles X i XIII,  després de la descomposició de l’Imperi Carolingi.  El seu naixement i la seva expansió arreu de Catalunya, coincidí amb l’assoliment  de la seva sobirania i el trencament de tot vassallatge amb la corona francesa (988). Seran els comtes Ramon Berenguer I (1035-1076) i Ramon Berenguer III, el Gran (1093-1131), els que conduiran el país a la plenitud, paral·lelament al desenvolupament de l’art romànic i del feudalisme. El caràcter bel·licós del sistema feudal farà que el poder comtal de Ramon Berenguer I i Almodis organitzi un nou codi jurídic anomenat Usatges de Barcelona, que regularà les relacions socials.

Els elements configuratius del romànic català a la primera meitat del segle XI són coneguts com a arquitectura llombarda. Sorgí en ple auge del feudalisme (pes econòmic i social dels nobles), amb predomini de manifestacions religioses i una important influència romana oriental.

L’abat Oliba, fill dels comtes de Cerdanya, fou un dels primers promotors de la renovació de les esglésies de la seva diòcesi de Vic. El 1025 fundà el Monestir de Montserrat, i més endavant, les basíliques de Sant Vicenç de Cardona (1040), de Sant Serni de Tavèrnoles (1040) o de Sant Pere de Casserres (1050). En la segona meitat del segle XI, va haver-hi una major perfecció patent als monestirs de Sant Llorenç del Munt (1064). La catedral de Girona i la de Vic, els monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes, Breda, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú, les esglésies de la Vall de Boí, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà…

Sant Pere de Rodes

L’Art Romànic es caracteritzava per la seva funció didàctica (període de gran pobresa i analfabetisme, mitjançant les imatges es podia ensenyar la doctrina catòlica),  i per una extraordinària senzillesa i austeritat.

Els temples romànics guarden tota una sèrie de simbolismes que van més enllà de la bellesa i de les seves particularitats artístiques. El temple és el símbol o l’arquetip romànic perquè la seva orientació equival al simbolisme cosmològic que es fonamenta en la seva concepció. Es podria dir que no hi ha un art sagrat, sinó una orientació ritual. El temple anava més enllà, era el paradigma d’una realitat superior en què els símbols d’ordre teològic i cosmològic anaven inherents. La seva disposició va respondre a un criteri de constel·lacions, propi de l’home religiós que centra i sacralitza un espai anteriorment profà. Les àbsides dels temples estaven construïdes mirant al sol naixent perquè s’orientaven de l’est a l’oest i l’altre extrem a ponent.

La forma de les esglésies romàniques recorda el cos humà i el símbol del cos mític de la realitat:

La planta de creu llatina simbolitza a Crist; el trànsit (façana dels peus) és l’entrada de la comunitat cristiana; les naus simbolitzen l’espai terrenal; el creuer és l’espai central quadrat dels evangelistes, és la base quadrada de la cúpula i pertany a l’àmbit terrenal; els pilars són els apòstols i els profetes i els murs són els fidels.

En arquitectura els trets més característics de l’art romànic català foren l’arc de mig punt i la volta de canó. Externament es caracteritzà per les arcuacions llombardes (arc cec). Destacaven els murs espessos, les obertures petites, els pilars sòlids en lloc de columnes i especialment com a tret característic l’arc de mig punt. No van fer servir els efectes dels colors ni mosaics o material ostentós.

Els temes iconogràfics en el camp de la pintura se situaven a l’interior i l’absis principal era el centre organitzador. La iconografia més representativa és la Maiestas Domini o Crist en Majestat, també anomenat Pantocràtor, que ha estat utilitzada en totes les arts plàstiques (pintura, escultura i mosaic); representà l’actitud de Crist triomfant i és una figura molt comuna al romànic català.

Pantocrator de Sant Climent de Taüll

En els murs trobem temes narratius de l’Antic i el nou Testament, el pantocràtor, els apòstols, el tetramorf i els sants. Tots ells tenien una funció pedagògica i un caràcter simbòlic on s’evidencià la influència bizantina. És evident el predomini religiós que reflectia la forma de trobar la salvació eterna. D’aquí les imatges del Bé i el Mal, del Cel, de Déu, dels sants i els àngels; i de la vida terrenal és el pecat  amb els dimonis.

L’austeritat severa que el caracteritzava Inicialment es perfeccionà a la segona meitat del segle XI. En pintura és evident l’evolució tècnica de la pintura mural. Entorn l’any 1100 presentà diferents tendències marcades per la influència italiana. Els murs interiors de les esglésies estaven arrebossats i policromats, segons els recursos econòmics que tenien. Les pintures més conservades procedeixen d’esglésies rurals i normalment és l’absis la zona decorada. L’altra zona pintada és el presbiteri i l’arc triomfal d’ingrés.

A Catalunya l’escultura romànica té una història pròpia, una tècnica regional fruit de l’art i del mestratge d’artistes. Un dels elements característics fou la presència de la imatgeria policromada de fusta. Destacarem dintre de l’art romànic català i universal, la Mare de Déu del Claustre de Solsona que està catalogada com unes de les escultures més significatives del romànic. Data del segle XII i va ser tallada per l’escultor Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l’època; és una imatge de pedra amb una alçada de 105 cm. En ambdues manifestacions, escultura i pintura, es produeix  una recerca espiritual.

Mare de Déu del Claustre de Solsona

L’Orde del Cister, que es fundà el 1098 en l’abadia de Cîteaux, passà per Catalunya deixant-nos tres grans monestirs que formen els tres vèrtexs màgics de l’Orde Cistercenc: el de Poblet (la Conca de Barberà), el de Santes Creus (l’Alt Camp) i Vallbona de les Monges (Urgell). L’orde sorgeix de l’Orde benedictí o Orde de Sant Benet i s’estengué amb molta rapidesa. Seguien amb rigor les regles benedictines com a reacció a la relaxació mostrada per l’ordre del Cluny. Hi ha un retorn a l’espiritualitat a través del treball i de l’oració. Adopten l’hàbit blanc com a símbol de puresa i a la vegada de pobresa, que representa la llum de Déu.

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, escollirà el Cister per a repoblar les terres, i a mitjans del segle XII, es produí el que s’anomenà la Nova Catalunya. Paral·lelament, Ramon Berenguer IV i l’hereva de la Corona d’Aragó, Peronella Ramires, van contreure matrimoni; casament que dóna origen a la Corona d’Aragó.

Els monestirs van tenir un paper clau tant en l’àmbit de la societat com en el de la consolidació del territori. Fou un període d’expansió dels ordes dels monjos guerrers, a partir dels ja existents a Les Croades (Sant Sepulcre, Temple, etc.) i que divulgarem en properes publicacions amb detalls sorprenents…

L’art Romànic català configurà i deixà constància de la nostra cultura i d’episodis històrics que van marcar el nostre passat i el nostre present. Tot plegat ens reafirma com a poble i com a nació.

 

Begonya Pérez, divulgadora cultural i històrica

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail