L’art de la falsificació (article bilingüe català-occità)

L’art de la falsificació és tan antic com l’escriptura. Sempre s’han realitzat falsificacions documentals per diners, ego, o simplement pel desig d’influir o alterar la història, i s’han practicat en tots els països on es realitzaven documents, especialment en aquells relacionats amb transaccions financeres.

Les lleis contra aquest tipus de pràctiques es remunten a l’any 80 aC, quan els romans van prohibir la falsificació de documents que transferien terres als seus hereus. A Europa, durant l’Edat Mitjana, les falsificacions eren bastant freqüents, raó per la qual es van promulgar diverses lleis dirigides a prohibir aquest costum. Per exemple, Alfons X estableix un protocol per evitar que es produeixin falsificacions documentals.

Una de les falsificacions medievals més famosa és la “Donació de Constantí” (Donatio Constantini), un decret imperial apòcrif atribuït a Constantí I, segons el qual es reconeixia com a sobirà al Papa Silvestre I, a qui se li donava la ciutat de Roma, les províncies d’Itàlia i tota la resta de l’Imperi romà d’Occident. L’autenticitat del document va ser posada en dubte durant l’Edat Mitjana, però no va ser fins a l’any 1440, quan l’humanista Lorenzo Valla, mitjançant l’anàlisi lingüística del text, es va adonar que aquest no podia haver-se escrit en l’època de Papa Silvestre I, demostrant que en realitat aquell document només era un frau de la cúria romana.

Lorenzo Valla, secretari de la Cancelleria Reial al servei d’Alfons el Magnànim entre 1435 i 1447, va demostrar el frau de la Donatio Constantini

Però la pràctica de la falsificació documental no va ser exclusiva de l’Església, ni de l’Edat Mitjana, ja que en segles posteriors es va seguir practicant amb l’aquiescència o, millor dit, la recomanació dels responsables de cada govern, segons l’interès en un o un altre sentit. Els responsables de garantir la integritat de l’arxiu patien pressions fins al punt que, si no accedien a les peticions, eren destituïts dels seus llocs. Aquest tipus de pràctiques es realitzaven amb total impunitat durant el segle XIX. I, d’aquestes pràctiques, queden encara proves en els arxius de referència, on es pot observar com s’ha alterat la història amb còpies de dubtosa fiabilitat, suposadament per les males condicions dels originals manuscrits.

Aquestes falsificacions, de vegades tan reeixides que només s’han pogut descobrir gràcies a la troballa fortuïta de documents creuats de l’època on hi ha referències de continguts amb anotacions originals que no coincideixen amb les còpies que s’han fet en segles posteriors. Però, fins i tot a vegades, es dóna la paradoxa que un mateix document ha estat falsificat més d’una vegada al llarg de la història, situació que es complica encara més quan la falsificació passa a formar part de manual de referència per als historiadors.

La propagació de falsificacions de manuscrits de l’Edat Mitjana ha estat amb freqüència un procés d’alteració i re-contextualització de textos que havien perdurat en els arxius durant segles. Aquesta manipulació documental només ha contribuït a tergiversar conceptes, crear confusions i conflictes innecessaris, a més de fer perdre el temps i moltes hores de treball als investigadors que han basat els seus estudis en documents falsos.

No obstant això, avui dia és més difícil fer aquestes falsificacions, però així i tot se segueix practicant la manipulació històrica. És possible que ara ja no es cremin textos i sigui més difícil substituir els originals per altres de nous modificats. Possiblement, en aquests temps, la història es pot ajustar a l’instant i dirigir a la societat cap a un objectiu determinat o el contrari. De la mateixa manera que llavors, la manipulació de la història es deu a interessos, especialment d’aquells que són plenament conscients de la importància i dels avantatges que suposa adulterar la veritat.

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

 

L’art de la falsificacion

L’art de la falsificacion es tant ancian coma l’escritura. S’es totjorn realizat de falsificacions documentàrias per l’argent, per l’ego, o simplament pel desir d’influenciar o alterar l’istòria, e se son practicadas dins totes los païses ont se realizavan de documents, especialament dins los qu’avián de relacions amb las transaccions financièras.

Las leis contra aquel tipe de practicas remontan a 80 a.C., quand los romans enebiguèron la falsificacion de documents que transferissián de tèrras a lors eiretièrs. En Euròpa durant l’Edat Mejana, las falsificacions èran pro frequentas, rason per la quala se promulguèt mai d’una lei destinadas a enebir aquela costuma. Per exemple, Anfós X establís un protocòl per evitar que se produga de falsificacions documentàrias.

Una de las falsificacions medievalas mai famosas es la “Donacion de Constantin” (Donatio Constantini), un decret imperial apocrif atribuit a Constantin Ir, segon lo qual se reconeissiá coma sobeiran lo pape Silvèstre Ir, que se li donava la vila de Roma, las províncias d’Itàlia e tota la rèsta de l’Empèri Roman d’Occident. L’autenticitat del document foguèt mesa en dobte pendent l’Edat Mejana, mas foguèt sonque en 1440 que l’umanista Lorenzo Valla, per mejan de l’analisi lingüistica del tèxt, s’avisèt qu’aqueste s’èra pas pogut escriure a l’epòca del papa Silvèstre Ir, demostrant qu’en realitat aquel document èra solament una frauda de la curia romana.

Pasmens, la practica de la falsificacion documentària foguèt pas exclusiva de la Glèisa, ni de Edat Mejana, puèi qu’als sègles posteriors contunhèt de se practicar amb lo consentiment o puslèu la recomandacion dels responsables de cada govèrn segon l’interès dins un o l’autre sens. Los garents de l’integritat dels archius subissián de pressions, ben talament que s’accedissián pas a las demandas èran destituits de lors pòstes. Aquel tipe de practicas se realizavan amb totala impunitat durant lo sègle XIX.  E d’aquelas practicas rèsta encara de pròvas dins los archius de referéncia, ont se pòt observar cossí s’es alterat l’istòria amb de còpias de supausadament manuscrits originals en marrit estat.

Aquelas falsificacions èran de còp tan reüssidas que se son solament pogudas descobrir gràcias a la trobalha fortuita de documents crosats de l’epòca ont existís de referéncias de contenguts amb d’anotacions originalas que coïncidisson pas amb de còpias que se son realizadas als sègles posteriors.  Mas quitament de còps apareis la paradòxa qu’un meteis document es estat falsificat mai d’una vegada long de l’istòria, situacion que se complica encara mai quand la falsificacion s’entraïna a far partida d’un manual de referéncia pels istorians.

La propagacion de falsificacions de manuscrits de l’Edat Mejana es frequentament estada un procès d’alteracion e recontextualizacion de tèxtes qu’èran demorats als archius durant de sègles. Aquela manipòla documentària a sonque contribuit a falsar de concèptes, a crear de confusions e de conflictes innecesaris, en mai de far pèrdre de temps e fòrça oras de trabalh als cercaires qu’an basat lors estudis sus de falses documents.

Totun, a l’ora d’ara aquelas falsificacions son de mai mal realizar, mas malgrat aquò encara se practica la manipòla istorica. Es possible qu’ara se crème pas pus los tèxtes e que siá mai dificil de remplaçar los originals per de nòus autres modificats. Saique, en aquestes temps, l’istòria se pòt modificar a l’instant e adreiçar a la societat vèrs un objectiu determinat o lo contrari. De la mateissa faiçon qu’alavetz, la manipòla de l’istòria se deu a d’interèsses, especialament dels que son plenament conscients de l’importància e dels avantatges que pòrta la corrupcion de la vertat.

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail