La tempestuosa vesprada d’un 9 d’octubre a València

El 9 d’octubre commemorem l’entrada que féu Jaume I eixe mateix dia de l’any 1238 en la ciutat de València que li havia estat retuda per Zayyan ibn Mardanix, senyor de Balansiya, la València islàmica. El 1428, Alfons el Magnànim declarà el 9 d’octubre festa de precepte per a tots els valencians, i la desfilada, que havia decaigut sensiblement d’ençà de la celebració, en 1338, del primer centenari de la conquesta, assolí una especial brillantor. El rei s’estimava força la ciutat i el Regne de València, ja que els valencians eren bons contribuents a l’hora de votar i recaptar subsidis per a la sempre eixuta i famolenca butxaca d’un sobirà molt zelós de tot allò que feia a la dignitat règia i a causa de les constants guerres. De fet, corresponia al 9 d’octubre de l’any 1438 la celebració del segon centenari de l’entrada de Jaume I en la capital valenciana. Tanmateix, el rei Alfons estava a punt d’intervindre en una guerra contra Castella en defensa dels drets que hi tenien els seus germans Enric, Pere i Joan. En 1428, el Magnànim no sols es preparava per a la guerra en el regne veí. Tenia ja en el pensament una altra guerra; esta volta, per a consolidar el poder de la Corona d’Aragó a Sicília, a Sardenya, a les costes de Tunis i fins i tot a Còrsega i a Nàpols. I, en 1435, el Magnànim marxava a la conquesta del regne napolità. Veles i vents a l’encalç d’un somni. El rei Alfons no retornaria mai més als seus dominis ibèrics.

En l’any 2008 va coincidir el huité centenari del naixement de Jaume I amb el 550 aniversari de la mort d’Alfons V d’Aragó, III de València, II de Sardenya, I de Mallorca i de Sicília i quart comte de Barcelona amb eixe nom. Les efemèrides solen ser fites arbitràries. Esta volta, la coincidència de dates proporcionava, si més no, una bona excusa per a celebrar la memòria del rei En Jaume i, alhora, la del Magnànim; per a connectar l’origen del Regne de València amb el seu moment d’esplendor en tots els camps de la vida social: la política, l’economia, l’arquitectura, les arts plàstiques, la literatura… Ens proporcionava, doncs, l’oportunitat de rememorar el nostre segle d’or i d’aprofitar l’avinentesa per a idear futurs sobre bases sòlides i nostrades. S’oferí, doncs, a la Generalitat la idea d’organitzar una gran entrada historicista que rememoraria la de 1428, en la qual Alfons el Magnànim i les institucions valencianes van rememorar, al seu torn, l’entrada de Jaume I en València l’any 1238.

Una recreació històrica no és la reconstrucció d’allò que no existix ja o que coneguem de manera fragmentària, sinó allò que els anglesos anomenen reenactment; és a dir, posar en escena de forma versemblant esdeveniments pretèrits d’especial relleu. Este tipus de recreació és freqüent en tot Europa. Nosaltres volíem, però, que la recreació valenciana del 9 d’octubre de 2008 fos comparable a les millors manifestacions europees de caire semblant (el Pallio de Siena, la Giostra d’Arezzo, l’Omegang de Brussel·les, el Landshuter Hochzeit de Landshut, a Baviera…), que tinguera una bona dosi de rigor històric i, al mateix temps, que fóra vistosa i capaç d’institucionalitzar-se, d’esdevenir un atractiu turístic de primer ordre i, alhora, d’atiar la nostra autoestima. Seria, per tant, un esdeveniment valencià per a valencians i també d’abast europeu. Acceptades les premisses, es constituí l’equip de professionals que duria la tasca a terme. Jo mateix, com a responsable de la idea, hi actuaria de comissari científic. El director executiu, organitzatiu i escènic en seria l’estudiós mallorquí Jaume Martorell, que ha dirigit el muntatge d’òperes en alguns dels més importants teatres del món. Faria de director tècnic Vicent Llopis. La coordinació d’artesans aniria a càrrec de l’alcoià Lluís Sanús, que s’encarregà també de la pintura dels estendards i de la reproducció a escala natural del retaule del Centenar de la Ploma (actualment, a Londres, al museu Victoria and Albert) que penjaria de la façana del Teatre Principal, en el solar del qual s’alçà la caserna de la milícia urbana de ballesters. Les roques (els carros al·legòrics que intervindrien en l’acte) serien construïdes per fusters de Muro. La cavalleria pesada fou responsabilitat de Griffin Historical, experimentat grup anglés de recreacions medievals i que portà a València, gratis et amore, les seues armadures; entre elles, l’extraordinari arnés tardogòtic que pertany al director de la Wallace Collection de Londres. Tots els cavalls provindrien d’estables i associacions eqüestres del país. Dels ballesters, s’encarregaria el grup valencià de recreació històrica The Time Seller, el director del qual, Rufino Acosta, seria responsable també de localitzar les armes i la vestimenta dels peons. Jo mateix m’ocuparia (amb l’ajuda tècnica de l’estudi de grafisme Lucas Creativos) de l’heràldica i la vexil·lologia, del disseny de les gualdrapes blasonades, de les sobrevestes, dels tabards, dels estendards, de les banderoles i de les banderes que anaven a marcar el recorregut del seguici, la qual cosa em suposà dur a cap una exhaustiva tasca de recerca tant històrica com estètica. El responsable directe de l’escenografia i el vestuari va ser Alejandro Andújar, molt experimentat en el camp de les pel·lícules històriques i que comptava amb extraordinaris col·laboradors, com ara la senyora Hortènsia, especialista en la confecció de lligadures i capells antics. Trobar roba de l’època que ens interessava va ser un problema difícil de resoldre, per tal com la que es fa a Alcoi està pensada per a la festa de moros i cristians i no per a una recreació històrica del segle XVI, a Madrid, la vestimenta medieval que s’emprava per al cine botava d’el Cid, el Capitán Trueno a el Guerrero del Antifaz. Tot allò que feia al nostre segle d’or estava absent en la capital de les Espanyes, tan esquerpa i mesquina sempre amb tot allò que és valencià o català. Haguérem, per tant, d’investigar el tema en manuscrits, miniatures, retaules, escultures, tapissos i altres fonts museístiques. La direcció musical recaigué en Víctor Alonso i Enric Gironés, que reuniren músics de tot el País Valencià, inclosos el Cor de Cambra de València, l’Ensemble Reial i bandes de música, que interpretaren amb instruments d’època fanfares i obres festives dels segles XIV al XVI. Actuarien també en la desfilada prevista els Porrots de Silla, les Espases de la Todolella, els Cavallets del Corpus de València i els banderers de Gubbio. Comptàvem amb l’assessorament històric del professor Rafael Narbona, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de València i que tant i tan acuradament ha treballat sobre les grans entrades règies a la ciutat, amb el medievalista José Enrique Ruiz Domènech, catedràtic a l’Autònoma de Barcelona i un dels principals experts europeus en la vida i l’arnés del cavaller, i amb la doctora Almudena Blasco, també de l’Autònoma.

Retaule del Centenar de la Ploma (s.XV), Victoria and Albert Museum de Londres, autor: Andreu Marçal de Sax

La comitiva, acampada en el llit del riu, accediria a la ciutat per on ho havien fet les grans entrades històriques, pel Portal dels Serrans. Obririen el seguici un grup de percussió i tres genets amb els seus patges respectius, vestits, tots ells, de carmesí a la manera dels heralds, amb esvelt capell de feltre, tabards, calces i botes de muntar per damunt del genoll, segons consta en còdexs de l’època com el Llibre dels Tornejos de Renat d’Anjou. A continuació vindrien dotze genets amb sobrevestes i gualdrapes blasonades i que personificaven als estats patrimonials de la Corona d’Aragó i aquells reialmes dels quals el Magnànim era o es proclamava senyor nominal (Còrsega, Atenes, Jerusalem i Neopàtria). Dues caixes i deu flautins anunciarien l’arribada de quinze genets amb armadures completes i els estendards heràldics i les gualdrapes de llinatges cavallerescs del regne (Pròxites, Valerioles, Vilaraguts, Marchs, Centelles, Martorells…). Els anava a la saga el Centenar de la Ploma encapçalat per un estendard amb la imatge de sant Jordi i un altre amb la creu roja que servia de senyal als ballesters. Els components d’eixa milícia urbana anaven armats amb ballesta, gambesson (gipó de teixit gruixut embuatat i amb la divisa de sant Jordi al muscle) i diverses peces d’armadura amb la falta d’uniformitat característica dels exèrcits de l’època. Precedits per sis tambors greus, els estaments (el braç noble, el reial o ciutadà i l’eclesiàstic), abillats els seus membres a la usança flamenca-borgonyona que de tant predicament gaudia en la València quatrecentista. Llavors, era el torn de les tres roques que remetien al món antic (un drac, una torre i una nau), arrossegades per cobles de bous i acompanyades per sacs de gemecs i instruments de percussió, a més de les danses de Silla, de la Todolella i del Corpus giragonsejant als sons de dolçaines i tabalets…, i, tot seguit, dotze grups corresponents a gremis, amb els seus estendards dissenyats a partir de taulells de pisa valenciana i de diversos models europeus. Venien llavors l’estendard reial i huit tambors greus que feien pas al Batle general, el Mestre Racional i el Governador, amb els seus patges i ensenyes, Seguidament, els Jurats, tres tambors greus i la senyera de la ciutat voltada d’oficials del Comú. A tall de cloenda de la cavalcada, huit músics i un escamot de ballesters muntats. Tinc entès que tots els figurants de l’acte, tret dels especialistes (com ara els genets i els encarregats de tindre cura dels cavalls) eren voluntaris. Fou decisiva la generosa col·laboració dels fallers, dels membres de la Federació de Folklore i de les comparses de moros i cristians que s’oferiren a intervindre desinteressadament en la desfilada, assumint a la perfecció els seus respectius papers de personatges del segle XV. Fins ací l’esquema de l’organització de la cavalcada.

 

La realitat fou, però, que aquella vesprada del 9 d’octubre de 2008 va ploure a bots i barrals, com si el cel s’haguera obert de bat a bat a causa de la maltempsada i el vent, de la gota freda que en diuen. Els cavalls relliscaven i finien potes enlaire mentre els genets redolaven per les lloses de marbre de la plaça de la Mare de Déu. Els bous acabaven sovint panxa a terra; els estendards, esquinçats i malmesos per aquell oratge indòmit; les roques no pogueren eixir. Deus lo vol. Unes cent mil persones presenciaren l’acte a despit del diluvi i d’un vent ratxós i fred que ni sant Pere, ni santa Clara ni santa Rita s’avingueren a conjurar. El públic estava tan a prop dels figurants que podia sentir al costat seu els esbufecs i els renills dels cavalls, els desperaferros i santjordis dels ballesters del Centenar de la Ploma, les salmòdies dels religiosos…; olorar la suor de les bèsties, la fortor de la roba xopa… Impressionava certament veure com s’acostava al trot curt pel carrer dels Serrans o el de les Comèdies la compacta formació de destrers muntats per genets amb estendards tremolant al vent i lluint els colors dels reialmes que havien constituït la Corona d’Aragó en el moment més brillant de la ciutat i del Regne de València. Allò era la nostra València i allò era Europa, comentaven molts. Es produí llavors una mena de catarsi col·lectiva entre la gentada que omplia les dues voreres de cada carrer. Molts cridaven a plena veu i amb llàgrimes en els ulls «Visca València! Visca Jaume I!». Els pares alçaven als xiquets en sopols per tal que contemplaren a pler l’espectacle de la història del seu país. Segurament, poques vegades s’havien sentit tan valencians, tan orgullosos de ser-ho. Puc donar-ne fe, ja que hi vaig estar present.

 

 

Els polítics consideraren la possibilitat de repetit l’acte anualment o, almenys, cada dos anys, d’ampliar-lo, de cercar-li una data que no estigués tan farcida d’actes… Hi hagué qui suggerí que la desfilada es deixara en mans d’associacions cíviques…, degudament assessorades, això sí. Tot quedà, emperò, en aigua de figues. Sembla que, a alguns d’aquells prohoms i d’aquelles matrones, no els agradaven gens ni miqueta eixes propostes. Exigien que es fes únicament una magna entrada de moros; només de moros, sense cap cristià del nord. Llàstima que, quan Jaume I entrà en la ciutat de València de resultes d’una capitulació, a penes hi quedaven musulmans; molts havien marxat a l’exili en companyia de Zayyan ibn Mardanix. Han transcorregut 10 anys. Dormen el somni de l’oblit, en algun magatzem anònim, uns 700 vestits d’època, a més de gualdrapes, banderes, rèpliques d’armes del segle XV; les roques, lligadures per a cabells de princesa gòtica… Per ventura tot això tornarà algun dia als carrers, a la vida…, fent joiosa companyia als moros de totes les moreries, a les falles folles fetes foc, a les fogueres de sant Joan, a les muixerangues d’Algemesí i al Sexenni de Morella. Per ventura, sí; per ventura…

Eduard Mira, Sociòleg i escriptor

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail