La llei dels homes contra la de Déu

La llei sempre hauria de tendir vers la pau i l’ordre en els pobles civilitzats. La llei que imposa un ordre antinatural no cerca la pau, sinó l’establiment de tiranies i el “dret de conquesta”. Aquest tipus de llei mai no promou l’estabilitat i l’harmonia entre els homes, sinó que és font i origen de revoltes i de guerres.

Si ens fixem en l’estructura humana de la península Ibèrica, veiem que mai cap ordre unitari s’ha pogut imposar a tots els pobles que l’habiten. Ni els romans no van aconseguir sotmetre totalment tots el món celtibèric precedent. Se’ls resistiren sempre alguns grups d’ilergetes, de càntabres i de vascons. Tampoc els visigots i encara menys els musulmans van reeixir d’establir monarquies centralitzades i hegemòniques. La tendència centrípeta dels castellans s’ha vist sempre condicionada per aquesta constant històrica, tot i manllevar la legitimitat del poder gòtic dels comtes catalans a través de l’engany del Compromís de Casp (1412) i la insistència del visigot Pelai com a exponent del vell poder visigot (invenció eclesiàstica del Beat de Liébana durant el segle VIII). Els castellans han provat de fundar un regne hispànic d’ençà de la guerra de Successió (1702-1714) gràcies al suport de França a la causa borbònica. Però van haver de deixar al marge Portugal i renunciar successivament a Gibraltar, Menorca i les colònies americanes, que anirien caient com les fitxes d’un dòmino sota l’influx de successives onades independentistes. Totes elles.

I es van fabricar lleis i constitucions que aportessin dret a allò que s’havia unificat exclusivament mitjançant la violència, allò que el Dret Natural no avalava, perquè la Naturalesa, obra de Déu, ha volgut i vol donar existència a pobles diferents del castellà sobre el mateix territori peninsular. Pobles que, si fos natural que s’unifiquessin i amalgamessin, ho haurien fet fa segles sense la necessitat de mesures de coerció i prohibicions que imposessin el castellà i la seva cosmovisió als pobles veïns, sovint amb cultures.

El poder dels seus reis, la força dels seus cavallers i l’astúcia dels seus administradors s’han invertit a fer una unitat contínua d’allò que és divers, ric i propi. Una fusió de coses tan diverses, i tan mal feta, que solament enganya sobre el paper, mai davant la realitat fefaent. Els seus servidors de Crist s’han prestat a la destrucció de pobles, llengües i formes de vida obligant els sotmesos a “hablar en cristiano” i a adoptar la versió bàrbara d’uns Evangelis interpretats per ells per a més glòria del seu odiós domini. Mai hi ha hagut un Sant Pare castellà (valencià, sí), perquè l’Església castellana solament pensa en les glòries de  l’imperi perdut i no en les supraterrenals. Per a la majoria de cristians castellans l’amor propi, el seu concepte d’honor i la supèrbia sobre els altres pobles és molt superior a l’amor que puguin sentir per un Déu a qui consideren servidor i justificador dels seus holocausts i misèries (devastació d’Amèrica, darrera guerra civil hispana). Per a ells, el que els queda d’Espanya són els darrers reductes de les conquestes imperials iniciades, il·lusòriament, a Covadonga el 722.

Presos republicans obligats a treballs forçats al Valle de los Caidos

A falta de més llums teològiques han saquejat fins a les raons del mallorquí Ramon Llull i del barceloní Ramon Sibiuda per poder fonamentar teòricament una fe que, per Castella, sempre ha utilitzat de forma eminentment pràctica: establint el domini moral de la seva acció depredadora. També van aprofitar les obres de dret canònic del penedesenc Ramon de Penyafort per trenar el poder militar dels senyors amb la justificació religiosa de la unificació monàrquica i les conquestes d’Al-Àndalus i de les terres americanes. Han imposat a Castella i a Amèrica un cristianisme fatalista, a l’estil musulmà, generador de cega submissió, a l’estil autoritari de dominics i jesuïtes, contra la visió més àmplia, lluminosa i espiritual dels franciscans, principals fautors d’un prerenaixement gòtic català dels segles XIII i XIV que han volgut desarrelar de casa nostra de seguida que Barcelona va perdre la capitalitat dels seus estats.

¿Quin cristianisme és aquest que segueix la llei de l’espasa i no la de Déu, pare de tots els pobles? Solament la llibertat i l’amor –màxima expressió de la voluntat de l’home– és el camí vers la plenitud i la vida. La submissió i destrucció dels pobles diferents al dels tirans crea imperis, però els sumeix en les tenebres del descrèdit històric, que és el lloc que ocupa avui Espanya per tot el mal fet a Amèrica i per tot el dolor que està disposada a causar als pobles que, avui, malden per viure en pau i llibertat lluny de la seva funesta influència.

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail