La divisió episcopal valenciana després de la conquesta cristiana de 1238

Després de la conquesta de la ciutat de València, a 1238, el rei Jaume I va manar consagrar la mesquita major de Balansiya, el mateix dia de prendre oficialment la ciutat (el 9 d’octubre); tot dedicant-la a l’advocació de la Mare de Déu de l’Assumpció, la predilecta del conqueridor. Pocs anys després,a 1240, va ser creada la diòcesi valenciana, quasi de manera simultània a la creació per part del conqueridor del nou regne de València. De seguida, fou agregada per l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat i reclamada-sense èxit-per l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada. El rei Jaume I impulsava, doncs, la creació de la diòcesi i regne de València per parar els peus a les ambicions d’aragonesos i castellans, i per deixar clar que les terres acabades de conquerir eren reservades per la corona i l’expansió de la gent de Catalunya i Aragó.

Amb la creació d’un nou bisbat a València s’iniciava l’organització eclesiàstica del territori acabat de conquerir, i del que s’havia de conquerir encara, dins el territori del País Valencià. Aquestes divisions respecten d’entrada les inicials zones d’influència aragonesa (bisbat d’Albarrasí-Sogorb) i catalana (bisbat de Tortosa), deixant la resta de terres fins a la primera frontera pactada amb Castella (1244) per al nou bisbat de València. Després, amb la incorporació de les comarques del sud, arran del segon acord fronterer amb Castella (1304), s’hi afegí el bisbat de Cartagena, fins a la creació del bisbat d’Oriola.

 

Zona valenciana del bisbat de Tortosa

Fins a la conquesta de la capital, totes les noves parròquies creades al territori valencià, de Vinaròs a Amenara, s’havien anat afegint al bisbat de Tortosa, alhora que anaven repoblant-se, de manera quasi exclusiva, amb cristians vells catalans, i per aquesta raó, tots ells han parlat sempre valencià. Tota aquesta regió va rebre molta població cristiana i comptava amb pocs nuclis on varen romandre els mudèjars, únicament a la comarca de la Plana, foren nombrosos.

Des de la conquesta fins a la reforma eclesiàstica de 1960 tots els pobles i viles d’aquesta contrada seguirien pertanyent a Tortosa, amb l’única excepció de Betxí, que anècdoticament es va vincular a la diòcesi de Terol. Actualment, després de la desmembració de l’històric bisbat tortosí, ja només pertanyen a Tortosa els pobles de més al nord; concretament els arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser (amb l’excepció de Catí i Tírig) que passaren a dependre del nou bisbat de Sogorb-Castelló. La resta (zona Vinaròs-Morella) romanen encara dins el bisbat tortosí.

Les comarques nord-valencianes vinculades històricament a la seu episcopal tortosina són: l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, Els Ports, L’Alcalatén, La Plana Alta i la Plana Baixa.

Mapa comarcal del País Valencià

El bisbat de Sogorb

La ciutat de Sogorb, i la seva zona d’influència, han estat sempre molt vinculades a l’Aragó. Durant més de 300 anys compartiren Sogorb i Albarrasí un mateix bisbat. De fet, arran de la conquesta jaumina de Sogorb, a 1245, fou traslladada durant dos anys la seu episcopal d’Albarrasí a Sogorb, fins que el papa Innocenci IV va ordenar la unió de les dues seus. Incorporada la ciutat sogorbina i tota la contrada al regne de València per Jaume I, va ser repoblada per una majoria de cristians vells aragonesos i una minoria de catalans, però encara amb una important presència de població mudèjar o morisca fins a 1609. És per això que ha estat sempre una regió de parla castellana-aragonesa, per bé que reblida de molts valencianismes.

Arran dels pactes entre el rei Jaume I i el darrer reietó de la taifa d’Alpont, Zeit Abuceit, fins a 32 parròquies valencianes del bisbat de Sogorb-Albarrasí pagaven rendes al bisbat de València, entre elles algunes de molt importants com ara: Alpont, Altura, Xérica o Vilafermosa. La qual cosa ocasionà moltes disputes entre els dos bisbats, que acabaren amb el retorn de totes elles a Sogorb, tret de l’arxiprestat de Vilafermosa que va continuar depenent de València.

A 1577 es va consumar la separació definitiva de Sogorb i Albarrassí, la qual era ben lògica, atès que Sogorb pertanyia al regne de València i Albarrasí a l’Aragó. Les comarques valencianes que conformaven la diòcesi de Sogorb eren l’Alt Millars, l’Alt Palància, Els Serrans i el Racó d’Ademús. A 1960 va ser desmembrada, passant les comarques de la província de València a València i la resta al nou bisbat de Sogorb-Castelló.

 

El bisbat de valència

 El 26 de març de 1244 se signava, després de moltes disputes, l’acord fronterer entre Castella i la Corona Catalana-Aragonesa. El tractat es va signar al Campet de Mirra pel mateix Jaume I i pel seu gendre Alfons, futur rei de Castella. El pacte fixava la frontera a la ratlla Biar-Busot, quedant la primera vila al regne de València i la segona al regne de Castella. Totes les noves parròquies entre Almenara i la Vila Joiosa, fora del territori del bisbat de Sogorb-Albarrasí, s’integraren en aquest nou bisbat de València. La repoblació d’aquesta ampla regió va ser catalana i aragonesa, però amb un clar domini dels catalans. La llengua dominant ha estat sempre la catalana, per bé que hi varen restar moltes contrades amb molta població mudèjar-morisca fins a 1609.

Aquesta circumstància d’una molt minsa població cristiana vella, incapaç d’omplir el buit deixat per l’expulsió dels moriscs, i la substitució d’aquesta gent per nombrosos repobladors castellans, aragonesos o valencians castellanòfons del bisbat de Sogorb, va determinar que comarques com la Foia de Bunyol o la Canal de Navarrés acabessin definitivament castellanitzades. Sabem bé que una bona part dels cristians vells d’aquesta contrada parlaven la nostra llengua. Ho demostra la relació de signataris de la carta pobla de Set Aigües de 1260 (majoritàriament catalans), els testaments de principis del segle XVII dels cristians vells de Xest, o els mals noms de molts caps de família d’Ènguera cap a 1630, on es fa ben present la nostra llengua catalana.

Des de la conquesta de la ciutat de València, i la immediata creació del bisbat, fins a l’any 1300, tots els bisbes de la nova diòcesi varen ser catalans. Els seus noms eren: Berenguer de Castellbisbal, Ferrer de Pallarés, Arnau de Peralta, Andreu d’Albalat, Jaspert de Botonac i Castellnou i Ramon Despont. El 9 de setembre de 1492 el papa Innocenci VIII la va elevar a Arxidiòcesi, essent el valencià Roderic de Borja el seu primer arquebisbe, fins que a 1499 fou escollit papa amb el nom d’Alexandre VI.

Les comarques pertanyents a l’històric bisbat de València són: el Camp de Morvedre,  l’Horta de València, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat de Cocentaina, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa.

 

Entrada de Jaume I a Múrcia el 1266. De Mauricio Federico Ramos (1876)

El bisbat d’Oriola

Malgrat haver conquerit Jaume I la Vall d’Aiora-Cofrents, Villena i d’altres territoris més al sud, en va renunciar en favor de Castella en signar el tractat d’Almisra l’any 1244. Tanmateix, es veié empès pel rei Alfons X de Castella, que era gendre seu, a sufocar la rebel·lió sarraïna a Múrcia (1264-1266). Després de restaurar amb les tropes catalanes aquesta regió, la va repoblar amb catalans i aragonesos i la va lliurar al rei castellà.

Pocs anys després, a 1296, esclatava una disputa dinàstica pel tron de Castella. El pretendent Alfons de la Cerda va comprometre la restitució de tot el regne de Múrcia a la Corona Catalana-Aragonesa a canvi de l’ajuda del rei Jaume II, nét de Jaume I, qui acceptà d’ajudar-lo. Els nostres exèrcits participaren victoriosos en la campanya de Múrcia, arribant a ocupar la capital i Cartagena, però sense poder dominar tot el territori entre El Campello i Huercal-Overa. És per això que Jaume II es va veure obligat a acceptar el repartiment amb Castella del regne murcià; i així, el dia 8 d’agost de 1304 se signava a la localitat aragonesa de Torrellas un nou tractat fronterer, que incorporava al regne de València antigues conquestes jaumines, com ara: la Vall d’Aiora-Cofrents, la vila de Capdet, Elda i tota la regió d’Alacant-Elx i Oriola.

Tot i que es tractava d’un territori amb populoses viles cristianes, conservava alhora algunes zones amb molta població mudèjar: la Vall d’Aiora-Cofrents (exceptuant la vila d’Aiora), Elda, Asp i Montfort, Crevillent i algunes alqueries del Baix Segura. De majoritària repoblació catalana-aragonesa, la seva població cristiana vella era quasi tota catalana-parlant, però en ser expulsats els moriscs a 1609 van arribar importants contingents de pobladors castellans tant a la Vall d’Aiora-Cofrents com a Asp i tot el Vinalopó Mitjà; la qual cosa va comportar la seva castellanització. Oriola i el Baix segura mantingueren la catalanitat lingüística fins al segle XVIII.

Després de 1304 Oriola va ser designada com a capital d’una procuració, que comprenia Elda, Salines d’Elda i tota la regió d’Alacant-Elx-Oriola; a 1366 ja es va crear la governació d’Oriola o dellà Xixona. El bisbat va tardar molt més en arribar i fou creat després d’un llarguíssim litigi amb la seu de Cartagena, de qui s’emanciparen per butlla del papa Pius IV el dia 15 de juliol de 1564 i es féu públic a 1 de maig de 1565.

L’antiga diòcesi oriolana comprenia tot el territori de la governació: les comarques del Baix Segura, Baix Vinalopó, Vinalopó Mitjà, Les Valls del Vinalopó, l’Alacantí i els pobles d’Elda i Salines d’Elda, que avui pertanyen a l’Alt Vinalopó. A més també pertanyien la resta dels territoris incorporats al regne de València a 1304; és a dir: la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents i la vila de Capdet, perduda definitivament pel regne de València a la batalla d’Almansa (1707) i que avui pertany a la província d’Albacete.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail