La conspiració contra Guimerà, candidat al Premi Nobel 17 vegades consecutives

Amb aquest article es vol commemorar a l’escriptor Àngel Guimerà i Jorge per la seva aportació a la llengua i cultura catalanes, així com el seu gran talent com a escriptor que li va portar el reconeixement i la fama i el camí per a ser nominat al Premi Nobel de Literatura. Des d’aquí se li vol reconèixer la seva capacitat per guanyar el Nobel, que va quedar tapada, una vegada més, per influències polítiques en contra de la cultura catalana.

Àngel Guimerà (1845-1924) va viure en plena època del moviment literari i polític de la Renaixença, per aquest motiu se’l relaciona directament amb aquest moviment i amb raó, ja que va ser un remarcable defensor en la reivindicació de la llengua i literatura catalanes i un convençut militant del catalanisme. Sempre va sentir preocupació per les injustícies humanes i es va mostrar obert a discutir qualsevol tema, vingués de l’esquerra o de la dreta.

Les seves aportacions a la literatura catalana i no catalana, ja que algunes de les seves obres, com Mar i cel o Terra baixavan ser traduïdes a diversos idiomes, són nombroses i de gran valor. Però Àngel Guimerà no només va permetre tornar a fer florir la llengua catalana a través de la literatura, sinó que també se li ha de destacar la seva participació a favor de la llengua més enllà de les seves obres, com la participació en la creació i direcció del diari, La Renaixença, la presidència dels Jocs Florals o ser elegit president de la Lliga de Catalunya. També se li ha de destacar petits però importants gestos com començar el seu discurs amb “Catalunya no ha mort” com a president dels Jocs Florals, el 1892, que va tenir un fort ressò popular i a la premsa. Un altre gran gest de Guimerà va ser fer sortir el català dels Jocs Florals i utilitzar-lo per primera vegada en una sessió acadèmica quan va ser nomenat president de l’Ateneu de Barcelona, el 1895, fet que va provocar un gran escàndol.

Des de la primera obra estrenada a París, al teatre Bodinière, el 28 de desembre de 1897, se n’han escrit i compost de Terra baixa dues òperes: La catalane (francesa) i Tiefland (alemanya). I també cinema

 

Disset vegades consecutives candidat al Premi Nobel de Literatura

Però malauradament aquests actes no són els únics que demostren la seva gran importància i involucració en el renaixement de Catalunya. La seva reconeguda fama va arribar a Suècia per competir pels premis Nobel, però sembla que va ser aquesta fama el que va servir com a valoració pel jurat en comptes del talent. Tot i trobar-se Catalunya i Suècia separades per milers de quilòmetres de distància, es van trobar de cop i volta compartint la mateixa península envaïda amb les mateixes subjectivitats i problemes territorials que la península Ibèrica. Durant disset anys (1907-1923) Guimerà va ser un candidat al Nobel sense èxit. Hi poden haver diverses opinions sobre si el nivell de les obres de Guimerà era l’adequat per guanyar el premi, però la situació canvia quan es van desclassificar després de 50 anys els arxius de l’Acadèmia Sueca i es va poder observar que en les deliberacions prenien importància paraules com «separatisme» i «independència».

El 1986, l’escriptor i membre de l’Acadèmia, Kjell Espmarck, va publicar el llibre, Det litterära Nobelpriset, on analitza les deliberacions de l’Acadèmia durant els primers anys del s.XX. D’aquesta manera es pot observar com les opinions de l’Acadèmia Sueca sobre Àngel Guimerà com «un dels escriptors més eminents» del seu temps, gràcies a la seva «imaginació potent aliada a una noble simplicitat sense artificis» no van servir de res i van guanyar pes l’intent de concòrdia amb l’Estat espanyol i la incòmode visió de l’augment dels nacionalismes de la Primera Guerra Mundial amb raonaments com «No arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l’orgull del sentiment nacional castellà», «en la mesura en què pot ser previst i impedit, la tria de l’Acadèmia no ha de provocar un augment de tensió entre antagonismes nacionals els quals són, amb tota evidència, nefastos als objectius pacífics que persegueix, en tots els àmbits, la Fundació Nobel» o «abans que sigui recompensat un altre escriptor que s’expressi en la llengua noble més antiga del seu país».

A més a més, com ha pogut constatar la revista Emporion, segons una carta escrita el 1925 del membre de  l’Acadèmia Sueca, Karl A. Hagberg, es reconeix que la candidatura a Jacinto Benavente, a qui es va atorgar el premi l’any 1922, va ser proposada per un altíssim nombre de membres de la Real Acadèmia Española, acompanyada d’una forta pressió diplomàtica en contra de Guimerà i amb el suport complet de l’Acadèmia de França.

Una vegada més, s’ha de posar de manifest la injustícia política que pateixen totes les cultures i nacions sense estat, com li va passar a Àngel Guimerà. On queda la igualtat i la imparcialitat si només se’ls permet el reconeixement i tenir veu a les nacions que tenen dibuixades les seves fronteres al mapa? D’on pot provenir la justícia per aquestes nacions sense estat, si com es pot observar, un premi de literatura veu la necessitat a protegir-se per la politització?

 

Carles Solà, Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail