Jaume Martínez Vendrell. Una vida per Catalunya

Nascut a la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló el 1915, Jaume Martínez Vendrell és segurament el pont i la connexió entre el separatisme dels anys 30 amb l’independentisme contemporani dels anys 70 i 80. Home d’acció en pro de la llibertat i la independència de Catalunya, Martínez Vendrell és l’exemple d’una generació que va fer la guerra de jove, va lluitar contra el franquisme en la seva edat adulta, i va ser premeditadament oblidat i ignorat pel règim democràtic de la tercera restauració borbònica.

De ben jove, les seves inquietuds culturals i catalanistes el van portar a fundar la Biblioteca Popular “Joaquim Folguera” i no gaire més tard, s’afilià a la secció de l’organització independentista Nosaltres Sols! del seu poble.

Amb 21 anys, la guerra d’Espanya li va marcar el present i el futur. De seguida es va presentar voluntari a l’expedició liderada per Estat Català, que va pretendre sense aconseguir-ho, recuperar l’illa de Mallorca per a la causa republicana. En tornar, va ingressar a l’Escola de Guerra, de la qual en surt amb el grau de tinent d’artilleria -posteriorment va ser ascendit a capità per mèrits de guerra- essent destinat al front d’Aragó, la destinació que li tocarà ocupar durant tota la guerra fins que la retirada es va fer inevitable. Abans però, va participar en la batalla de l’Ebre com oficial del 1r grup d’obusos Wickers, i durant la retirada del 1939 va ser ferit de gravetat i hospitalitzat, però veient que els franquistes arribarien en poc temps al Baix Llobregat, va donar-se ell mateix l’alta i va anar a casa a posar en ordre les coses i amagar armes i papers.

Com milers de persones, abandonà Catalunya direcció a França, on l’esperen els camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i d’Agde. Però en Martínez i Vendrell, no va acceptar mai la derrota com a definitiva i, abans de travessar la frontera, diuen que va dir-los als seus companys que “passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa”.

Camp d’Adge

 

Amb el propòsit de seguir lluitant per alliberar Catalunya del jou feixista espanyol, en Martínez Vendrell entre d’altres, van començar a traçar una xarxa de contactes amb diferents grups nacionalistes catalans a l’exili per tal de constituir el que en un primer moment anomenarien “l’Organització” i que finalment esdevindria el Front Nacional de Catalunya (FNC). Un dels interlocutors amb qui més ràpid va coincidir en el diagnòstic i les accions que s’havien de dur a terme en aquella situació de resistència nacional, va ser amb en Daniel Cardona i Civit, referent i dirigent de Nosaltres Sols!. Així doncs, el FNC va néixer l’abril de 1940 a París com un front patriòtic de les mans de diversos exiliats nacionalistes militants d’Estat Català i pertanyents a tots els diferents sectors que corresponien als antics partits i organitzacions que ingressaren a Estat Català quan aquest abandonà ERC el maig de 1936. Entre els fundadors hi havia: Joan Cornudella i Barberà i Antoni Andreu i Abelló, de la directiva d’Estat Català; Manuel Cruells i Pifarré, de les Joventuts d’Estat Català; Marcel·lí Perelló i Domingo, del sector de l’antic Partit Nacionalista Català, Jaume Martínez Vendrell i Joan Massot, del sector de l’antic Nosaltres Sols!, i Enric Pagès i Montagut, Francesc Espriu i Joan Fortuny, del sector de l’antiga Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. Daniel Cardona, malalt, no hi va assistir. La idea era aplegar en un front ampli tots els partits nacionalistes.

L’any 1942 li va ser encarregat organitzar la branca militar del FNC sota el càrrec de secretari militar, fent tasques de propaganda amb la col·locació de banderes, voladura de monuments i locals falangistes, entre altres accions. La diada de Sant Jordi del 1943 va posar la primera bandera de Catalunya que aparegué des de la fi de la guerra, concretament a la Barceloneta, a la torre de Sant Sebastià del telefèric que travessa el port de Barcelona. L’11 de setembre del 1943 va fer aparèixer una altra bandera catalana a les torres de la Sagrada Família i per segona vegada a la torre de Sant Sebastià del telefèric. Amb motiu d’una final de Copa, aconseguiren exhibir també una bandera catalana al camp del Barça.

En començar la Segona Guerra Mundial immediatament el FNC de la mà de Martínez Vendrell, es va posar en contacte amb la resistència francesa per ajudar a passar la frontera als qui fugien de l’ocupació nazi i de la repressió del govern col·laboracionista de Vichy. Foren molt nombrosos els serveis d’informació que va prestar a la resistència, tant és a així que fou proposat per la Legió d’Honor, una de les més altes condecoracions que concedeix França, però ell no volgué acceptar dient que humanitàriament també els hauria ajudat i que de fet havia lluitat per Catalunya.

Jaume Martínez Vendrell (1915-1989)

En Jaume Martínez Vendrell fou detingut el 13 de juny de 1946 arran de la detenció i tortura de militants del FNC quan anaven a desplegar una senyera a l’estadi de Montjuïc. Va acaparar totes les culpes, per evitar altres detencions, i va ser sotmès a un judici militar i condemnat a 20 anys de presó, que complí a Sant Miquel dels Reis (País Valencià). Va poder sortir gràcies a una amnistia parcial el 23 de novembre de 1952.

Durant els següents anys, en Jaume Martínez Vendrell va refer la seva vida com a pèrit industrial, fins que el 1963 va ser reclamat pel FNC per a dirigir l’organització, cosa que va fer fins al 1965 com a secretari. Poc després, en Josep Maria Batista i Roca li proposà la creació d’una nova organització armada d’alliberament nacional i, ja el 1974, el Primer Congrés del FNC aprovà la represa de la lluita armada. Martínez i Vendrell serà la persona encarregada de treballar en la creació de l’organització que havia de donar resposta al que es veia com una necessitat: l’Exèrcit Popular de Catalunya (EPOCA).

EPOCA va tenir abans tres intents de naixement: l’any 1964, un altre el 1968 i l’última entre 1970-1971 com a organització d’alliberament nacional. Fou inspirada per Josep Maria Batista i Roca en unes xerrades a joves independentistes, basant-se en les experiències de la Societat d’Estudis Militars, d’ORMICA i dels fets del sis d’octubre de 1934. Es calcula que el nombre dels seus militants fou d’uns 50, disposaven d’una infraestructura legal de 200 persones, 4 per militant. La majoria dels militants provenia, bàsicament, del Front Nacional de Catalunya. Jaume Martínez Vendrell, fou l’encarregat d’entrenar militarment els militants donant-los formació pràctica i teòrica a partir de les armes aconseguides a través d’un catalanosuís conegut com a Sporri.

EPOCA va tenir gran ressò públic amb l’atemptat contra l’industrial de Cros S.A., Josep Maria Bultó, el 9 de maig de 1977, qui va morir en esclatar-li la bomba que li van posar al pit. El juliol de 1977 foren detinguts i acusats dels fets Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó. Amb totes aquestes detencions, es creà el Socors Català, que va impulsar la campanya Llibertat Patriotes Catalans, que va durar tot l’estiu i que va ser un dels eixos de l’acte independentista del Fossar de les Moreres de Barcelona durant la diada nacional de Catalunya de 1977.

Arran d’aquesta acció armada, el 4 de març del 1979 foren detinguts Jaume Martínez Vendrell, Lluís Montserrat i Sangrà, Maria Teresa Sol i Cifuentes, Joan Mateu Martínez, les germanes Concepció i Montserrat Vall Pla, i Xavier Manzano Pérez. La policia espanyola situà l’origen de l’organització el 1967, atribuint-ne la creació i la direcció a Josep Maria Batista i Roca (mort el 1978), la direcció de l’ala militar a Martínez Vendrell i a una dotzena més la pertinença.

En el judici, Jaume Martínez Vendrell va admetre la seva pertinença a l’organització independentista inspirada per Batista i Roca. Va admetre que s’encarregava de la formació teòrica militar, però no assumí en cap moment cap càrrec del qual se l’acusava i negà la participació en els atemptats. Fou alliberat el maig del 1980. L’Audiència Nacional el va condemnar, però la pena ja l’havia complert amb presó preventiva.

L’any 1981 però, la família Bultó va recórrer la sentència i el Suprem el va condemnar a dotze anys de presó, que no va complir perquè s’havia exiliat a Andorra. El gener de 1982, és de nou condemnat a 36 anys de presó pels mateixos delictes, però tampoc ingressà a presó perquè encara era a l’exili. Finalment i patint greument una malaltia es va presentar voluntàriament a l’Audiència Nacional de Madrid el 1988. Va ser empresonat a Madrid i Lleida II, presó de la qual només en va sortir per morir a l’Hospital Clínic de Barcelona el 26 de novembre de 1989.

El 2002 se li va dedicar un carrer a la seva memòria a Santa Coloma de Cervelló. Per aquest motiu, l’alcalde Jaume Comellas fou denunciat per enaltiment del terrorisme per l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT) en nom del fill de Josep Maria Bultó el 2008. El cas però, fou arxivat.

El 2012, la delegada del Govern a Catalunya, María de los Llanos de Lluna, va instar de nou a l’Ajuntament de Cervelló a retirar la placa. Davant la negativa municipal, va impulsar un procés judicial que va arribar al seu final el 2018. L’Ajuntament s’ha vist obligat a retirar, per ordre judicial, la placa que fins fa poc un any lluïa en una paret del recinte de la Colònia Güell: “Passatge Jaume Martínez Vendrell. Patriota català (1915-1989)”.

 

Oriol Escuté i Zamora, Arxiver, documentalista i historiador

BIBLIOGRAFIA:
Dalmau, Ferran; Juvillà, Pau. EPOCA, l’exèrcit a l’ombra. Lleida: edicions el Jonc, 2010.
Martínez Vendrell, Jaume. Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946). Barcelona: Ed. Pòrtic, 1991.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail