«Independència sobre patins», un homenatge necessari

No pretenem descobrir res de nou. En tot cas, ratificar una certesa: Els actes organitzats per VIBRANT paguen la pena. I l’últim n’és l’enèsim exemple.

Fa catorze anys, un grup d’activistes, de convençuts, va fixar a l’imaginari col•lectiu llocs com Fresno i Macau, que podien semblar-nos remots, desconeguts fins aleshores. Recordaran el pols que la selecció catalana d’hoquei patins va plantejar amb aquell campionat del món de categoria B, aquell efímer reconeixement internacional que, per descomptat, va mobilitzar l’estat fins a fer-lo mostrar la seva cara més intransigent. L’acostumada, d’altra banda. Però ja sense caretes, com també ens resulta dissortada rutina. VIBRANT volia retre’ls-hi respecte públic i allà s’hi aplegaren protagonistes directes de la fita. Activistes com Santi Espot, promotor de la campanya ‘Hoquei per Catalunya’. Responsables esportius, com Quim Pastor, un altre convençut que ocupà el lloc de Ramon Basiana, president de la federació de patinatge, absent a última hora per motius de salut. També, Jordi ‘Chiqui‘ Sans, director de la UFEC. O el seleccionador d’aleshores, Jordi Camps. També, i ens perdonaran aquells als que no esmentem, periodistes com Joan Ramon Vallvé, que actuaren de notaris dels fets. Pràcticament, dues hores de xerrada distesa, plena de complicitats, excel•lent contingut i repàs exhaustiu en la recreació d’aquell context, primer, recorregut del nostre esport, després, i finalment, present i futur d’aquest valuós sector en aquest moment transcendental del país.

No serà aquesta una crònica informativa, de posar negre sobre blanc notes i cites. Simplement, l’exposició d’algunes pinzellades que ens van captar l’atenció. Som dels convençuts que l’esport és un aparador i alhora mirall, pur reflex social de vital importància. I fa catorze anys, la selecció catalana d’hoquei sobre patins ens va proporcionar sentiment de triomf i de llibertat. Eren la nostra projecció al món, la nostra manera de reclamar atenció arreu. Santiago Espot exposà el parer que van saber com avançar-se als temps, anunciar el moviment embrionari, latent, pel camí de quallar, que es desfermaria anys després i que molts analistes situen en la sentència que retallava l’Estatut aprovat en referèndum. Es començava a covar un sentiment, una reivindicació, un desig de qüestionar a fons l’statu quo. Excel•lent hipòtesi que ens fa rumiar.

Una altra sensació: Sembla que el temps s’hagi aturat, que repetim exactament, fil per randa, les posicions d’aquells dies, quan l’altra part del litigi encunyà estereotips encara vigents. Els mateixos que s’aixopluguen, curulls de cinisme, al darrere del «no es pot barrejar política i esport» -sempre que no convingui als seus interessos, naturalment-, s’aprestaren a crear allò, tant buit com lapidari, que «una part no pot enfrontar-se al tot». Com si fos argument suficient, com si el teòric raonament no es desmuntés d’una simple bufada identitària. Aleshores, com avui, l’inefable Margallo hagués pogut sortir a escena malparlant, ploramiques de l’establishment, sobre la quantitat de favors deguts a mig món per aturar la suposada malifeta catalana. Si, van moure mans i mànigues per impedir-ho, però no se’n van sortir, evidentment, i l’hoquei català va rodar, va guanyar, va forjar una inoblidable lliçó amb el cap ben alt, el pas ben ferm. Amb l’organització de l’acte, VIBRANT ens va suggerir que no ho oblidéssim, que en fóssim conscients. Ahir com avui, igual pots guanyar campionats que impedir, amb intel•ligència i astúcia, que els repressors trobin les urnes. Ens vam expressar lliures, per molt que els superin les més baixes passions de possessió.

En l’acte, també vam fer-nos conscients del que representa l’aplicació del 155 en el món de l’esport. No es mou res sense que passi pel seu ridícul vistiplau, també som sospitosos dels pitjors pecats en aquest camp tan simbòlic. Tant se val. Ens en sortirem, malgrat que el país i la nostra classe política tingui maldecaps prioritaris, malgrat que l’esport nacional sigui territori secundari en la conjuntura que ara protagonitzem com a poble. L’hoquei d’aquell bienni 2003-2004 ens va ensenyar un camí que hauríem de recordar, màxim quan es repeteix exactament igual avui. La selecció catalana d’hoquei patins, aquell grup d’agosarats, es va fer un lloc en el nostre agraït record. La vetllada va resultar una experiència formidable i així ens la van reviure els protagonistes gràcies a la feliç oportunitat de VIBRANT.

 

Frederic Porta, periodista, moderador de l’acte

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail