Independència i Països Catalans

Com és prou conegut, a partir de la dècada dels anys cinquanta del segle XX la societat catalana experimentarà una profunda transformació demogràfica, econòmica i social que, com en el cas també d’altres moviments polítics, afectarà igualment de manera decisiva al món del catalanisme en el seu conjunt. Com a resultat, procedint a la modificació d’alguns dels trets més importants que l’havien caracteritzat fins aleshores, s’obrirà una nova etapa en el desenvolupament del moviment independentista fins aconseguir la superació de l’etapa separatista precedent.

A partir de mitjans dels anys cinquanta FNC, poc a poc, anirà procedint a la seva lenta recomposició orgànica fins aconseguir el relleu generacional entre els patriotes resistents de primera hora i els joves dirigents polítics que es forjaran pràcticament en la seva totalitat en els medis universitaris.[1]  Així, una organització creada pel que es creia seria una conjuntura puntual de resistència a l’interior contra el feixisme substituirà les sigles històriques d’EC com a pal de paller orgànic del nacionalisme radical català i, en companyia de les diverses formacions que sorgiran al seu si, el PSAN especialment, presidirà aquesta nova etapa, que, per la seva caracterització especial, podem anomenar amb el nom de independentista.

 

En efecte, conseqüència de la transcendental embranzida que pel catalanisme suposarà a finals de la dècada dels cinquanta, la “campanya contra Galinsoga” i la seva continuïtat en els Fets del Palau de la Música a començament de 1960, FNC podrà convocar el 24 d’abril de 1960 un transcendental Consell Nacional on s’aprovaran una sèrie de plantejaments novedosos dins el bagatge del nacionalisme radical, entre els quals cal destacar, sens dubte, la clara i oberta reivindicació de “la independència de Catalunya”.[2]  En un context on circulava clandestinament l’obra de Mossèn Josep Armengou, Justificació de Catalunya[3] la reivindicació sense ambages de la independència política representava la superació de la manca històrica de definició anterior. Es produïa, així, l’arraconament definitiu de l’ús del terme separatista del llenguatge polític i s’apostava per un molt més clarificador objectiu independentista per a definir l’espai polític i ideològic del nacionalisme radical.[4]

 

Afer Galinsoga. El diumenge 21 de juny de 1959, Luis Martinez de Galinsoga, director de La Vanguardia, va anar a sentir la missa de 9h a la parròquia de Sant Ildefons. No li va semblar bé que la missa es digués en català i es queixà a Mossèn Luis Gómez. La protesta va anar pujant de to, fins que sortint de la església cridà: “¡Todos los catalanes son una mierda!”
Afer Galinsoga. El diumenge 21 de juny de 1959, Luis Martinez de Galinsoga, director de La Vanguardia, no li va semblar bé sentir la missa en català a la parròquia de Sant Ildefons i es queixà a Mossèn Luis Gómez. La protesta va anar pujant de to, fins que sortint de la església cridà: “¡Todos los catalanes son una mierda!”

 

Al mateix temps, tot i que encara amb algunes contradiccions, aquest Consell Nacional obrirà també la porta a la clara assumpció dels Països Catalans com a àmbit incontestable de la nació catalana.[5]  Malgrat els avenços evidents en aquesta assumpció global de la nacionalitat catalana sota el període republicà,[6] la fluida relació a l’exili durant els anys quaranta entre principatins, valencians i illencs; iniciatives a l’interior com la campanya del  Diccionari Català-Valencià-Balear,[7] i, sobretot, la tasca intel·lectual i de divulgació de Joan Fuster resultaran el principal catalitzador de l’extensió dels Països Catalans com a àmbit nacional català havien contribuït a fer possible aquest pas.[8]

En un ambient general de desenvolupament del anomenats nous nacionalismes a diverses minories sense estat de l’Europa Occidental, l’agudització dels elements etnistes afavorien una redefinició del marc nacional català en la qual el factor lingüístic i cultural apareixia com el factor més destacat.[9]

Coincidint, no per causalitat, amb tots aquests canvis, durant els primers anys de la dècada dels seixanta es produeix l’entrada al FNC d’una nova generació de joves militants, estructurats a partir d’una secció universitària pròpia. Sota la influència d’una conjuntura marcada per la penetració del marxisme en els àmbits universitaris, els processos descolonitzadors a escala mundial i una situació nacional a casa nostra que, sota les especials circumstàncies del franquisme, donava una imatge de certa credibilitat al miratge colonialista, aquests joves aniran assumint el discurs del nacionalisme revolucionari. D’aquesta manera, després d’un llarg procés de discussió interna, el trencament entre la direcció, representada per la vella guàrdia frontista, i la jove base militant esdevindrà inevitable.[10] Com a resultat, sota el lema de “Independència, Socialisme”, sortia al carrer el mes de març de 1969 una nova formació política amb la denominació de Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans.[11]

La nova organització política, que trencava el lideratge exercit gairebé en solitari pel FNC durant gairebé trenta anys dins el catalanisme radical, anava fins i tot més enllà en el procés de clarificació de l’objectiu estratègic sobiranista, recollint explícitament en la seva denominació partidària la reformulació del marc nacional català.[12]

A més, dins un moviment catalanista general on, en comparació amb el període anterior, l’escassa penetració del moviment anarquista havia vist sorgir, per contra, la preponderància cada cop més destacada del PSUC, l’arraconament de les arrels federals, gràcies a l’hiperideologisme característic del moviment antifranquista, vindrà acompanyat, en aquesta etapa independentista, de la superació de l’escassa importància anterior donada al discurs i les formulacions polítiques, al temps que es confirmarà la inclinació del catalanisme radical a alinear-se amb les tendències progressistes de cada moment històric.

Sense desaparèixer del tot durant aquests anys les velles tensions dins el nacionalisme radical entre l’ànima insurreccional, que donarà pas especialment al començament dels anys setanta a diversos intents de lluita armada com el FAC i, sobretot, recuperant molts dels plantejaments cardonistes a través de Jaume Martínez i Vendrell, a la policialment batejada com a EPOCA[13], el pes de la influència de Joan Cornudella i Barberà des de la direcció ideològica del FNC, afavorit per l’ambient hiperideologista esmentat, farà tendir el moviment independentista cap a un contingut polític evident.

 

Jaume Martínez Vendrell, antic oficial de l’exèrcit republicà i líder de la branca militar del FNC, fou l’encarregat d’entrenar els militants

 

Així, tot i l’evident espill dels moviments d’alliberament nacional sobre els seus plantejaments ideològics i estratègics, cal apuntar que la proposta teòrica dels fundadors del PSAN provindrà d’una lectura matisada dels clàssics de les lluites tercermundistes, distanciant-se d’altres translacions més mimètiques presents a d’altres moviments nacionalistes radicals sorgits de manera contemporània a l’Estat espanyol.[14]  A més, conscients de la manca de força real per articular al marge una alternativa al redós d’un programa propi, tant el PSAN com FNC, que havia destacat ja pel seu treball en el organismes conjunts de l’oposició, decidiran passar a formar part de l’Assemblea de Catalunya. L’aparició d’aquest transcendental organisme unitari de l’antifranquisme català reforçarà un catalanisme transversal que incidirà en una constant històrica anterior com havia estat una pluralitat ideològica prou àmplia, una receptivitat considerable del discurs nacionalista per part de les tendències polítiques existents i una certa nacionalització de les mateixes.

Al mateix temps, aquestes dues forces independentistes, així com totes aquelles com és el cas del PSAN-provisional [15] que aniran sorgint conforme esdevingui evident la crisi del règim franquista, faran seva la reivindicació de l’Estatut com a fase prèvia cap a l’assoliment dels seus darrers objectius polítics. Des d’una mitificació evident del període republicà i, recordant d’alguna manera l’estratègia plantejada per les JEREC en aquella conjuntura, amb aquesta decidida aposta per aconseguir el darrer objectiu sobiranista per la via estatutària, les organitzacions independentistes dibuixaven una estratègia gradualista que, dins una progressiva presa de consciència de la incapacitat de l’Estat espanyol de donar sortida per altres fórmules de relació a les aspiracions nacionals del nostre poble, deixaria al descobert, finalment, la necessitat ineludible de la independència com a única alternativa real i possible.[16]

Però, com havia succeït també al inici del període republicà, l’obertura progressiva dels canals de participació política farà visible les carències de l’espai polític independentista sota la forma d’una debilitat evident, manca de penetració social i un accentuat esmicolament orgànic. La incidència d’aquest espai durant el procés de l’anomenada transició política havia estat gairebé nul·la i la representació electoral a les noves institucions sorgides de la reforma, inexistent. El moviment independentista, en conseqüència, assumia el inici de la segona restauració borbònica des d’una posició de crisi evident.

Davant una nova situació política en la qual els plantejaments basats en els moviments d’alliberament nacional i en el resistencialisme antifranquista quedaran ben aviat fora de joc, la profunditat de la crisi tindrà almenys la virtualitat d’obligar l’independentisme a explorar noves vies. Així, durant els anys vuitanta, l’aparició de dues organitzacions prou oposades com Terra Lliure i la Crida, cadascuna amb un tipus de caracterització orgànica i estratègica prou diferenciada, seran capaces de popularitzar i, fins i tot, de donar un contingut polític, tot i que limitat, al fenomen que es coneixeria amb el nom de “independentisme sociològic”, sorgit del desencís que anava provocant el procés autonòmic i el rebuig a les limitacions evidents de la reforma sobretot pel que es referia al capítol de les reivindicacions nacionals. Tanmateix, sense implicació en el procés de desfermament i en la gestió del procés autonòmic, l’independentisme s’anava configurant de mica en mica com la seva única alternativa.

 

Fermí Rubiralta i Casas, llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciència Política per la EHU/UPV

REFERÈNCIA
  • “L’independentisme català com a fenomen històric: desenvolupament i trets principals fins a l’any 1980” a “Del Republicanisme a l’independentisme”. A cura de Marc Macià Farré. Espai Macià núm. 1. (les Borges Blanques). Ed. Fonoll. Juneda, 2017.
[1] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “De la hibernació a la normalització política (1948-1978)” a DÍAZ I ESCULIES, Daniel; RUBIRALTA I CASAS, Fermí; RENYER I ALIMBAU, Jaume.- Una història del FNC (1940-1990). Pagès ed. Lleida, 2006, pàg. 69.
[2] La ponència aprovada deia textualment: “El F.N. de C. pledeja la independència de Catalunya. Aquesta ens sembla la forma correcta, plena, insubstituïble, de posar de relleu el nostre objectiu”. Informe sobre la situació actual. Discutit i aprovat pel Consell Nacional del Front Nacional, 24 d’abril de 1960, p. 15.
[3] ARMENGOU I FELIU, Josep.- Justificació de Catalunya. Ed. La Magrana. Barcelona, 1979.
[4] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “L’independentisme català durant la dècada de 1960. Alliberament nacional i socialisme” a Primer Congrés d’Història de l’Independentisme Català. Ed. Centre de Lectura. Reus, 2007.
[5] Així, la Declaració adoptada pel Consell Nacional del F.N. de C recollia taxativament que “en la seva acció política el FNC tindrà sempre present que la nacionalitat catalana comprèn tots els Països Catalans”. Declaració adoptada pel Consell Nacional del F.N. de C, 24 d’abril de 1960, pàg. 15.
[6] GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau.- La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939). Ed. Afers. Catarroja (P. Valencià), 2006.
[7] Sobre la campanya del Diccionari pot consultar-se, FERRÉ I TRILL, Xavier.- No tot era Levante Feliz. Nacionalistes valencians (1950-1960). Ed. Alambor. Benicarló, País Valencià, 2000. SURROCA I TALLAFERRO, Robert.- Joan Ballester i Canals (1913-1980). Al servei dels Països Catalans. Ed. Òmnium Cultural. Barcelona, 2007.
[8] FUSTER I ORTELLS, Joan.- Nosaltres els valencians. Ed. 62. Barcelona, 1962; El País Valenciano. Ed. Destino. Barcelona, 1962; Qüestió de noms. Edicions d’Aportació Catalana. Barcelona, 1962.
[9] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- El nuevo nacionalismo radical. Los casos gallego, catalán y vasco (1959-1973). Ed. Gakoa. Donostia-San Sebastian, 1997.
[10] FERRER I FERRER, Josep M.- Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat). Ed. Avançada. Barcelona, Ciutat de Mallorca, València, 1978.
[11] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974). Ed. La Magrana. Barcelona, 1988.
[12] El febrer de 1976, amb la conformació d’un grup de militants a Mallorca que s’afegia a l’estructurada poc abans al País Valencià el que aleshores es coneixia com a PSAN oficial arribarà a configurar-se com la primera formació catalana organitzada efectivament als tres països catalans. BUCH I ROS, Roger.- El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (1968-1980). Evolució interna i anàlisi d’un partit revolucionari i independentista. Tesi doctoral. Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. Barcelona, gener de 2010.
[13] DALMAU, Ferran; JUVILLÀ, Pau.- ÈPOCA, l’exèrcit a l’ombra. Ed. El Jonc. Lleida, 2010. FALGUERA, ORIOL.- L’Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa. Rafael Dalmau ed. Barcelona, 2014. VALLS I OLIVA, Àlvar.- Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998). Ed. Del 1979. Barcelona, 2014.
[14] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “L’independentisme català portes enfora: referents europeus i perspectiva històrica internacional”. Revista de Catalunya, núm. 217, Barcelona,  maig de 2006, pàg. 25-41.
[15] CASTELLANOS I LLORENS, Carles.- Reviure els dies. Records d’un temps silenciat. Pagès ed. Lleida, 2003.
[16] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “L’Estat i la qüestió nacional durant la transició” a De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans. Ed. El Jonc. Lleida, 2006, pàg. 88.
Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail