Gibraltar i els catalans

Durant la Guerra de Successió, un dels primers territoris que caigueren a favor del’arxiduc Carles, 1704, fou Gibraltar.

Una mica d’història

Jordi de Hessen Darmstat, exvirrei a Catalunya els darrers anys de Carles II, amb un gran estol comandat per l’anglès Rooke, es va presentar davant Barcelona, tirant quatre canonades contra el virrei Velasco, a veure si les oligarquies catalanes de llavors s’aixecaven contra un imposat rei, Felip IV de Catalunya que, tot i haver signat obeir les Constitucions catalanes, respectar les Corts i les nostres institucions, va detenir i engarjolar, com ara, els nostres representants a Madrid que anaven allà a queixar-se del menysteniment a les nostres institucions (primer 155). Barcelona no respongué a l’aixecament i,amb la cua entre les cames, Jordi de Hessen, va navegar cap a llevant,recollint patrons, vaixells i mariners a Mataró, també a Arenys de Mar, tals com en Rossell i en Bonamussa, tombant llavors cap al sud adherint-s’hi altres patrons i marines d’altres ports catalans. Amb aquest estol a disposició de l’arxiduc Carles, passant pel Penyal, considerant que per aquell punt podrien desembarcar tropes per fer la Guerra de Successió,varen decidir atacar-lo, desembarcant prop de 300 catalans, per la “Catalan Way” guanyant la plaça en nom de Carles III, deixant allà uns quants soldats i un governador català, al que va succeir el seu fill,fins més enllà del Tractat d’Utrecht. Per tant, Gibraltar, en aquell llavors,pertanyia a Catalunya. Més tard, signat el Tractat de Gènova (20.06.1705) pel qual els fills de la Gran Bretanya ens van engrescar a recolzar l’opció austriacista, finançant-nos la revolta. Carles III, amb Gibraltar català,desembarcà a Barcelona guanyant la plaça, capitulant Velasco. A la Confederació catalana-aragonesa, aplicant les nostres lleis, triarem nou rei. Érem un Estat lliure. Més tard, de la badia de Cadis enllà, fins a Figueretes o Fontetes (canviat el nom al S-XIX pel d’“Isla Cristina”, al costat del riu Carreres) es va poblar de pescadors mataronins, gent de Sitges, Canet de Mar i també algun arenyenc que portaren allà la indústria de la “salaó” i altres arts de pesca, i el salabre: aquells territoris, a més dels catalans, s’hi establí gent provinent de l’Algarve i Lisboa després del terratrèmol que patí, anys després Portugal. Aquest és el primer antecedent que s’ha de conèixer abans d’entrar a analitzar que diu i que no diuen els diferents textos, dels diferents tractats d’Utrecht, que analitzo en el meu llibre, “Jo, Vilana Perles”.

Els aliats conquereixen Gibraltar, 1704

Felip V d’Espanya, IV de Catalunya, perduda Almansa, llavors dins el regne de València, el 25.04.1707 va abolir els seus Furs, després els d’Aragó (que recuperarem durant un temps per tornar-los a perdre el 1710). A la Gran Bretanya manaven els “torys” que no eren altres que els actuals del PP i C’S, ambdós, Vox dels ultraconservadors supremacistes neo-colonitzadors. En veure l’UK que Catalunya en podia sortir victoriosa de la guerra (1710) i que Felip V, sense l’ajut del’avi francès podia caure, varen iniciar unes converses secretes amb Lluís XIV de França vist que, si guanyava l’opció austriacista, aquesta dinastia dominaria gran part d’Europa, Castella i els Països Catalans amb totes les illes del Mediterrani, Nàpols, Toscana i altres territoris sota el seu control,més Amèrica, amb monopoli comercial controlat per la Gran Castella, mai Espanya que políticament no existia, ni com a Estat consolidat, ni com a nació. Aquestes negociacions es portaren a terme d’amagat dels catalans que, el 1711, havien perdut la presència del seu rei, Carles III, en haver de marxar aquest al ser nomenat emperador del S.R.I amb el nom de Carles VI, deixant aquí (de 1711-1713) a la seva esposa Elisabet com a Governadora General, sota la gestió executiva del Secretari d’Estat i de Despatx, l’olianès, Ramon Frederic de Vilana Perles i Camarasa que ho controlava tot, acompanyant Vilana Perles a la reina quan aquesta va marxar també a Viena (13.03.1713). Com a general de l’exèrcit aliat va quedar aquí Starhemberg, que signaria, d’amagat,el Conveni de l’Hospitalet (22.06.1713) i evacuaria les tropes, declarant les nostres Institucions “La Guerra a Ultrança” fins a la capitulació fruit de la traïdoria. Va anar de pèls que el nou rei d’UK, Jordi de Hannover, morta la reina Anna d’Anglaterra el 12.08.1714, no arribés a temps a ajudar-nos, per hores. El comte de la Corzana, mig enganyat,junt amb Eugeni de Savoia –amb interessos propis- foren, quan ja res es podia fer, els ambaixadors a Utrecht per mirar de salvar el que es podia. Coordinats des de Viena per Vilana Perles; la correspondència entre tots els nostres ambaixadors a Europa, (1711-1713) Felip Ferran de Sacinera, Marques de Rubí,Pau Ignasi Dalmases i altres, a Londres, La Haia, Viena, és molt interessant, en especial un important document d’instruccions lliurat per Vilana a Juan Amor de Soria en missió secreta i diplomàtica a París, per entrevistar-se amb el plenipotenciari anglès, constant en el mateix, instruccions alternatives, tal com explico en el meu llibre, tot i els menysteniments d’anglesos i holandesos. Corzana, representant a Catalunya, no va voler signar el Tractat d’Utrecht, per vergonya i compromís. El de Savoia sí. Carles VI el signà després.

A Castella, Felip V, absolutista, centralista, hegemònic, seguia imposant les lleis emanades del seu poder absolut “que es la ley, lo que manda el rey” “un rey, una ley”. La ciutadania castellana de llavors eren purs súbdits sense cap dret, ni corts on estar representats. En canvi a Catalunya, mitjançant el Braç reial,ciutats, viles i poble hi tenien veu i vot, com també a Barcelona, en el Consell de Cent, amb càrrecs electes encara que fos per insaculació i amb un Tribunal de Contrafaccions per defensar els ciutadans dels abusos de poder,érem doncs, els catalans, molt més lliures que els dominats pels reis de les Dues Castelles. Aquest és doncs el context amb el qual s’arriba a la ignominiosa traïció anglesa,col·laborant-hi els holandesos, a Utrecht, sent el tractat una vergonya explicitada a la Gran Bretanya a la publicació de: “The deplorable History of the catalans”, vergonya que encara arrosseguen,devent-nos un “return nation” o un “devololution nation” per tot aquest mal fet que els avergonyeix històricament, fins que l’esmenin.

 

Utrecht i el Brexit

Legitimitats. Com a juristes, estudiosos o amants de la història, ens cal preguntar: ¿Tenien, de 1711 a 1713, legitimitat Felip V o Lluís XIV de negociar la cessió d’un territori que no era seu, Gibraltar i Menorca, quan Catalunya gaudia, com a nació-estat, de plena legitimitat sobre els seus territoris, amb rei propi, Carles III? NO. ¿Varen estar consultades les Corts Catalanes? No. De qui era Sicília i altres illes del Mediterrani? Hi ha moltes altres preguntes a respondre. El Tractat d’Utrecht va estar negociat i fet a esquena de Catalunya, nació-estat amb tots els drets nacionals i internacionals vigents, d’aquí què, aquest tractat potser nul de ple dret. Tot i el compromís que refereix l’article XIII del Tractat d’Utrecht, es varen engarjolar als nostres polítics, o els exiliaren,com ara. Tanmateix també, retrocedint, pel Tractat de Rijswijk de 20.09.1697, tots els territoris de la Catalunya Nord es podrien entendre retornats a Catalunya “…tornar a la situació d’abans de la guerra…”, es diu, anul•lant així el Tractat dels Pirineus. Si analitzem bé, potser hauríem d’estudiar tot el nostre camí, des del Tractat de Corbeil 11.05.1258, passant per la Concòrdia de Monteagudo, 29.11.1291 entre Catalunya i Castella, quan, pactadament, es repartiren la influència a Àfrica del Nord.

Gibraltar era, és, en tot cas, legítimament català. Però que diu Utrecht? ¿Hem estudiat el que diuen els documents suposadament signants, per May-Sánchez, “complementant el Gibraltar” de l’article 184 de l’acord sobre el Brexit signant entre UK-UE? Sincerament,no. Hem de tenir en compte que, als textos “publicats” dels Tractats, seguien articles separats i “addendums”, i alguns de secrets entre les “famílies” de les monarquies signants –evidentment els desconec, o potser no-. Tanmateix se’n signaven altres de”reservats” per interpretar o deixar d’interpretar aspectes expressament “foscos” com per exemple, l’abast de les aigües territorials del Gibraltar anglès, o el pagament de favors a la comtessa dels Ursins tant intima del Borbó, d’ençà que aquest, es va casar a Figueres, amb una infantona a la que sembla que va forçar amb males arts la comtessa; i encara altres documents”publicats” sense contingut jurídic vinculant, per donar satisfacció als ciutadans afectats, enganyant a uns i altres.

Club de Catalan Bay a Gibraltar

Ara sí, ara podem llegir, per constatar la ignomínia dels articles 10 al 13 d’Utrecht. El 10 regala Gibraltar; l’11 regala Menorca; el 12 regala “assentament de negres” i, el famós 13 ó XIII famós, cal llegir-lo, però llegir-lo bé, per adonar-nos-en de l’engany i traïció anglesa i castellana que, redactant-lo com el varen redactar, és només un voler quedar bé amb els catalans, la reina Anna d’Anglaterra i els torys dels nassos. El text diu exactament:

 “Visto que la reina de Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficàcia para que todos los habitants del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición consigan no solo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la integra posesión de todas sus haciendas y honores, (varen ser vilment expropiats, engarjolats, morts o exiliats) sino también que conserven integros e intactos antiguos privilégios, el rey católico por atención a su Majestad britànica concede y confirma por el presente a cualquiera habitante de Cataluña no solo la amnistia deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan y en adelante pueden poseer los habitantes de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico”

Ara,torneu-lo a llegir. Efectivament. L’engany consisteix a atorgar als catalans, respectant-los propietats i drets -FALS!- els mateixos drets que els que tenien els ciutadans del regne de les “Dos Castillas, és a dir, cap dret. Ens varen igualar, certament, però per sota i Felip V, no complí ni això. Vàrem passar de sobirans, de ciutadans, de titulars de drets, a súbdits de Felip IV de Catalunya (Quart, el Cinquè és l’actual rei de les Espanyes). Ens donaren només el “derecho de pataleo”. En el mateix document i altres de posteriors, es donen privilegis a la comtessa dels Ursins i es va regalar Sicília al de Savoia, perdent la Gran Castella possessions a ultramar. Tot per eixonar Catalunya “sin que se note el cuidado”. A ningú sembla importar-li ara, que el meravellós rei de les Castelles, regalés també Menorca, Illes del Carib, monopoli del comerç o moltes altres concessions que es fixaren en “convenios ajustados” posteriors on s’obsequià als anglesos amb altres concessions. UK aniria fent sempre la seva, mentre els Borbons, anirien perdent totes les colònies, de mica en mica, a l’hora que U.K. amb noves fórmules polítiques, mantenint les terres d’ultramar amb altres tractes, crearen la Commonwealth, per seguir mantenint el monopoli del comerç i moneda única, a canvi de passaport britànic.

L’acord d’U.K. amb la Unió Europea, per executar el Brexit, diu el que diu, poc ens interessa si fa o no referència a Gibraltar i la seva població, vist que el contingut d’aquest articulat obliga a qui obliga. Els articles separats,“addendums” i”reservats” complementaris, mai desvirtuaran el Tractat. La negociadora May, ja ho ha indicat “el govern espanyol pretenia repetidament de canviar el text legal i no ho ha aconseguit”, Sánchez diu el contrari. Pobre Sánchez, en no tenir el valor de resoldre “El Cas dels Catalans” i passar a la Història, el fagocitaran, ben aviat els del PP, Cas i Vox. Espanya ja va reclamar i denunciar davant l’ONU, el 1967, l’article X del Tractat d’Utrecht reclamant Gibraltar, però, en la sessió plenària de l’ONU, el representant anglès, Lord Caradon, va contestar: “Gibraltar és el preu d’una traïció… i Anglaterra tornarà Gibraltar a Espanya el dia que Espanya torni a Catalunya les llibertats que li van treure”. “Ahí lo dejo” diria l’advocat Boye.

Fem cas del que el poble demana, també l’advocat Anwar i altres molts. Abans que es judiqui a Madrid els nostres presos, i que la plural ultradreta ens contamini, prenguem la decisió suprema, aixequem la suspensió i proclamem la República Catalana, només així obtindrem gran part de les nostres vindicacions actuals i històriques, també els valores republicans. Només així, tornarem a ser lliures, en benefici de tots, dels veïns també. Una altra Europa és possible.

 

Sebastià Sardiné Torrentallé. Advocat, investigador històric i escriptor.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail