Exèrcit català

Els exèrcits sorgeixen a les comunitats humanes d’afinitat (pobles, tribus, clans, nacions…) amb finalitats defensives, per protegir-se dels atacs exteriors i per conservar i consolidar el funcionament propi del grup. També s’han utilitzat al llarg de la història per conquerir nous territoris i dominar o expulsar els pobles autòctons. Llavors, actuen com a forces de desestabilització i de guerra, no pas com a legítimes defenses.

Però un exèrcit concebut com un element d’harmonia no es caracteritza essencialment per la seva potència de foc o pels ginys de guerra que pot fer desfilar. En temps de calma les funcions de la milícia busquen assegurar l’equilibri amb les altres comunitats estatals o subestatals, la coexistència amb altres exèrcits i, si pot ser, la col·laboració en favor del manteniment de la pau. El que compta, llavors, és vetllar per  l’organització i el funcionament de les unitats a través de la formació tècnica i humana, dels exercicis tàctics i, per damunt de tot, de la informació sobre els riscos i amenaces potencials. En aquestes circumstàncies la seguretat del conjunt i la confiança entre els membres és la base de l’eficiència. La cohesió dels nuclis operatius és més important que l’enquadrament i entrenament de nous efectius, perquè en casos com el nostre compta més l’eficàcia de l’estructura i l’operativitat que no pas una massa poc avesada a l’acció discreta i ben coordinada. Tanmateix, la pertinença a l’organització recompensa el desig de servei i multiplica el suport públic pel prestigi de cada acció. D’aquí que sigui vital la bona planificació de la xarxa d’efectius, la coherència de les activitats i la seva correcta organització i execució.

En cas de conflicte obert amb els detractors i els repressors, la responsabilitat de tots ha de ser reforçada amb una disciplina assolida personalment que, tanmateix, no eximeix l’opinió fonamentada dels membres: d’això se’n diria un exèrcit democràtic, que podria funcionar tant com una institució reconeguda, oficial, com en forma secreta, bastida a partir d’escamots i agrupacions autònomes que tindrien també com a funció neutralitzar els elements hostils inserits a les pròpies files per la intel·ligència rival.

Informació i capacitat de mobilització serien les tasques principals en un exèrcit no pensat per afrontar un oponent molt més fort físicament inicialment, sinó per crear interposició popular entre les forces d’ocupació i els llocs de comandament intern. El soldat català seria, bàsicament, un catalitzador dins les agrupacions populars i un tècnic capaç d’obstaculitzar l’acció de les forces enemigues contra el poder públic autòcton establert democràticament.

Disseny de VIBRANT per l’acte debat: L’Estructura de seguretat i defensa de l’estat català (25/11/2016)

 

Arran de la decisió secessionista expressada a Catalunya en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, precedida de la consulta del 9 de novembre de 2015, i seguida de les eleccions al Parlament del 27 de setembre d’aquell any i les més properes del 21 de desembre de 2017, el poder espanyol va desfermar una dura repressió durant aquella jornada i, posteriorment, contra alguns dels legítims representants del poble català, empresonant-los i forçant-ne l’exili. Alhora, prenia el control de les institucions catalanes emparant-se en un dels articles arbitraris i colpistes de la constitució: el 155. Tot i la irregularitat d’haver de votar amb el país intervingut i els seus polítics reprimits i amenaçats judicialment, els partits independentistes revalidaven la majoria al Parlament a les darreres eleccions. Llavors es comès una nova extorsió per part de la prevaricadora justícia espanyola en negar el dret a exercir la seva representació, o a delegar el seu vot, a quatre dels diputats de la majoria sobiranista. Els jutges espanyols perverteixen barroerament el resultat de les eleccions catalanes en no poder, l’estat, derrotar l’independentisme a les urnes.

Tot això és possible gràcies a un instrument pensat expressament per frenar el destí inexorable de la nació catalana: la recuperació irrefrenable de la sobirania nacional. L’instrument  no és cap altre que la constitució espanyola, asseguradora de la supremacia castellana feta a sang i foc, o a lleis imposades, mai negociades, mai fetes entre iguals. A l’Espanya d’avui, Constitució = Franco. És l’axioma que mantenen amb amenaces i amb empresonaments. Ja ho va deixar escrit al seu testament macabre aquell dimoni uniformat: “atado y bien atado”. Lligat, sí, però amb fils podrits que no tenen cap futur, tot i que seguirà durant un temps gràcies a la fesomia d’un país estrafet. El genocidi cultural i físic posterior a la guerra va regirar l’estat com un mitjó: centenars de milers d’exiliats, d’empresonats, prop de dos-cents mil assassinats a les cunetes i arran dels judicis sumaríssims. Tot això deixa petja en la configuració humana i des de llavors els antifranquistes esdevingueren una minoria martiritzada que solament tindria una certa visibilitat a la mort del dictador, quan tothom es declarava “demòcrata de tota la vida”. La minoria, evidentment, no es reprodueix tant com la majoria d’adaptats, de col·laboradors, d’arribistes.

 

Continuen apareixent fosses comuns de la repressió franquista

 

Com indicava el general Mola a les seves instruccions reservades adreçades als colpistes del 36, hay que sembrar el terror; dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros. Així es va fer, es va sembrar el terror total, es van paralitzar els cossos i la raó dels republicans i de persones no feixistes en el seu territori. Tan definitiva va ser la paràlisi que avui segueixen sense donar senyals de vida davant el terrorisme criminal amb què el neofranquisme del PP, de C’s i del PSOE tracten la causa catalana, que és una aspiració pacífica i ajustada al dret internacional que reconeixen els països presumptament democràtics.

El combat armat contra el franquisme era quelcom legítim, des del punt de vista legal, perquè l’acció del 18 de juliol de 1936 fou un cop d’estat en tota regla contra la democràcia republicana instaurada el 1931, tot i que mal fonamentada per les barreres que es van aixecar contra la creació d’un Estat català federat. Les accions del maquis anarquista, l’escassa lluita dels comunistes (massa compromesos en donar suport a la dictadura soviètica) i els posteriors atemptats i sabotatges de diferents grups armats testimoniaven al franquisme que era possible provar de derrocar-lo per la mateixa llei de la força amb què aquest es mantenia en el poder. Atemptar contra el franquisme era una acció política totalment honorable.

La transició, estimulada per salvar els franquistes de les seves responsabilitats durant la dictadura, va servir per canviar camises blaves per americanes de marca, però s’evità “passar comptes”, i amb això els quadres de la dictadura es van mantenir dins les estructures polítiques, econòmiques i socials, adoptant en cada moment el discurs del governant de torn. Un franquisme camaleonitzat que avui, novament, mostra el seu autèntic color en les noves generacions postfranquistes. Els fatxes més o menys declarats, a Espanya, mantenen la majoria d’ençà del final de la guerra.

La radicalització del nacionalisme català, un cop rebentada la faixa estatutària, tan inútil com l’autonomia republicana, ha fet urgent la presa de consciència sobre la necessitat d’articular unes forces de defensa davant les agressions violentes de l’estat espanyol i la seva política de criminalització contra la consciència nacional catalana.

En una fase inicial i al·legal (cap llei autoritza o impedeix crear unes forces de defensa catalanes), el reclutament no existeix, sinó l’aplegament de grups d’afinitat en colles, unitats bàsiques intercomunicades amb tota discreció, que poden realitzar accions simbòliques i de propaganda, reconeixent el territori i definint-lo en clau sobiranista, com ja es fa de forma espontània cada cop que és convenient.

El més important d’aquesta fase no és desenvolupar cap parafernàlia militarista, i menys referents similars a la fatxenderia que despleguen els nostres veïns fent desfilar bestiar de granja. No, el més important és adquirir consciència i reflexionar sobre la necessitat de ser i actuar com a soldats catalans, i la possibilitat de dur a terme accions defensives –si s’escau– que evidenciïn la determinació de resistir i de no claudicar davant les ofenses al nostre poble i a les seves institucions. No importa quins siguin els avatars concrets del dia a dia, mirant de superar el fraccionament potser lògic de les nostres forces polítiques en moments tan crítics com els que vivim, i desenvolupar un patriotisme inclusiu, aplegador i festiu quan cal.

No es tracta de fer ús de la força més que quan la pròpia integritat física o la dels companys estigui en joc. I, tanmateix, la intervenció directa, en cas de ser necessària, s’ha de deixar en mans dels agents d’ordre públic, més entrenats i facultats per això. No cal enfrontar-se amb els “goril·les”, sinó pensar, planificar i actuar de la manera més civilitzada i menys agressiva.

Tanmateix, l’ús de la violència contra el “reino” d’Espanya, per als catalans, podria considerar-se legítim des de 1714, quan el bàndol borbònic desballestà el poder català, les seves institucions i el seu aparell legal, molt anterior i més just que no pas l’arbitrarietat absolutista dels espanyols. No importa allò que diguin les lleis imposades per la força reiteradament. Els espanyols tampoc haurien de considerar vàlid l’entrellat jurídic-legal posterior a 1939, perquè es va imposar a foc i a paredons, i es va consolidar a través de l’engany de la transició. És la constitució espanyola el darrer bastió de l’imperialisme pancastellà. És ella, doncs, el principal objectiu a abatre si no es vol obrir, a través d’una reforma, una sortida honorable de Catalunya, cansada de la submissió secular. El final de l’actual enfrontament solament tindrà lloc si prosperen les vies polítiques, en un context general d’aliances; però si no és així, la situació podria arribar al col·lapse i a un desenllaç traumàtic. Tant per assegurar la primera opció com per contribuir a la segona, serà vital seguir comptant amb la capacitat d’activar la part de la població que es consideri més apta i motivada per funcionar com un exèrcit.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail