Europa és les seves nacions

Entre els genis mig anònims que ens va regalar el saturnià segle XX als catalans destaca, amb una llum més intensa cada dia, com la d’aquells estels que veiem fulgir durant la nit i que fa mitja eternitat que es van extingir, la figura de Jordi Ventura i Subirats (Barcelona 1932-1999), un estudiós fora mida, incisiu, rigorós, afectuós i sorneguer, un dels treballadors intel·lectuals més intensos i clarividents que ha donat el país durant la segona meitat d’una centúria marcada per dictadures i carnatges colossals.

Jordi Ventura s’avançà a gairebé tota la seva generació en moltes coses; abans dels trenta anys ja havia escrit i publicat el gruix principal de la seva obra històrica (Pere el Catòlic i Simó de Montfort, 1960; Alfons el Cast, el primer comte-rei, 1961). Fou el principal especialista català del seu temps –i fins avui– en cultura occitana (Els catalans i l’occitanisme, 1964) i, sobretot, en l’estudi de la història dels càtars i altres heretgies cristianes de l’arc mediterrani català-occità-provençal (Els heretges catalans, 1963) molt abans que Edicions 62 topés amb la veta editorial del catarisme en els anys noranta, amb algun autor no gaire honest a causa del vici de plagiar.

Jordi Ventura i Subirats (Barcelona 1932-1999)

Ventura era català, ciutadà d’una nació sense estat i sotmesa a l’afany dominador d’una nació veïna que sempre li ha volgut robar l’ànima. Ben jove va conèixer Occitània, una altra nació sotmesa al jou foraster i aquesta sí, gairebé abduïda del tot pels francesos. Fou així com es va anar fent la composició d’un mapa humà del Vell Continent que ben sovint entrava en discussió amb el mapa polític artificial fet a partir de guerres i de repartiments arbitraris entre les elits de poder, aquelles que formaven i formen estats gràcies a disposar de forces armades.

L’Europa real, per a Ventura, era i és la dels pobles i les seves cultures, la de les diferents llengües que, com escrivia Ramon Turró el 1922 (“L’ànima i la llengua”, La Publicitat), afaiçonen l’esperit dels diferents pobles en els seus territoris concrets i constitueixen l’autèntica comunió interna de les nacions.

L’any 1963 veié la llum la seva obra Les cultures minoritàries europees, que no tingué un gran ressò immediat, com tampoc l’opuscle i mapa etnolingüístic Les llengües europees aparegut aquell mateix any, perquè l’adoctrinament dut a terme pels feixistes espanyols després de la guerra, a través del nacionalcatolicisme oficial, no contemplava altres horitzons que viure de glòries passades i mirar de convertir l’heterogeneïtat hispana en la nació que mai no ha estat i que no han aconseguit fer malgrat l’afany desculturitzador i una idea barroera d’espanyolitat pregonada pels seus mitjans d’alienació massiva fins a dia d’avui.

L’Europa dels estats, aplec comercial i turístic, ha servit de reivindicació per alguns antics regnes i repúbliques en la seva acció anihiladora vers els pobles i cultures minoritaris, i d’excusa unificadora en constituir-se com els artífexs de modernització i del progrés material. La inconsistent moda de la globalització també ha volgut abundar en aquestes tesis on els “particularismes” i els “localismes” són denunciats i atacats per posar en qüestió tot allò que és propi i original, tant a nivell col·lectiu com individual.

La voluntat imperialista es vol dissimular amb falsos nacionalismes d’Estat, amb ideologies igualitàries derivades del marxisme i altres motllos estandarditzadors per tal de poder anorrear les formes d’organització i culturals –de vegades mil·lenàries– que no s’adaptin al model imposat. L’Estat posarà en joc totes les seves armes per asfixiar o folkloritzar les parts diferenciades, sobretot aquelles que utilitzen llengües que no són l’oficial. I provarà de repoblar amb habitants “homologats” les zones heterogènies per tal de guanyar els territoris per saturació demogràfica. En aquests casos, l’Estat exerceix l’imperialisme sobre territoris i poblacions que li són alienes. Deia Ventura que “l’imperialisme no és nacionalisme. Si de cas és un nacionalisme malalt, un nacionalisme pertorbat.” (L’últim càtar, 1998, conversa entre J. Ventura i F.F. Maestra).

Ventura no era un conformista i evitava deixar-se anar en els esdeveniments –teledirigits– del seu temps. Tenia molt clar que Europa havia de considerar els fonaments nacionals sobre els quals se sustentava, o acabaria autodestruïda per no haver sabut crear una ànima comuna en harmonia amb les ànimes particulars de cada poble membre. Per això es va cuidar d’analitzar, amb una mirada molt personal, les relacions internes de les societats industrials occidentals durant els anys seixanta a Vida del treball a tallers i fàbriques (1965), i també aprofundí en la recerca sobre les experiències premarxistes dels socialistes denominats “utòpics” que tanta influència van tenir a Catalunya (Icaria: vida, teorías y obra de Etiènne Cabet; sus seguidores catalanes y experimentos comunistas icarianos, 1972). Aquestes qüestions el dugueren a apuntar que calia millorar la condició del treball i de la vida dels obrers a través de la reforma no només dels sistemes de producció, sinó de l’ampliació dels objectius vitals humans –individuals i col·lectius– més enllà d’incrementar la seva capacitat de consum.

Jordi Ventura formaria part, anys després, del grup fundador del PSC amb un doble objectiu, humanista i nacional que permetés redreçar el país vers un futur alineat amb els països més avançats del món quant a l’economia i al model de ciutadania occidental situat entre el liberalisme moderat i l’intervencionisme estatal adreçat a aconseguir l’anomenat “Estat del benestar”.

En la línia dels transcendentalistes americans (Ventura havia estudiat Història a Utha), la virtut i el sentit cristià havien de ser la rosada de les lleis. Cap constitucionalisme és per sobre del sentiment íntim de justícia, i menys ha de servir per mantenir tiranies sota forma de lleis: l’esclavisme, la servitud involuntària o la submissió d’unes nacions a unes altres. Com escrivia H.D. Thoreau a L’esclavatge a Massachussets (1854): “un govern que comet injustícies deliberadament, i hi persisteix, a la llarga es convertirà en la riota del món”, i a Desobediència civil (1849) es referia a l’actitud de resistència davant la injustícia: “tots els homes reconeixen el dret a la revolució, és a dir, el dret a negar llur lleialtat i a oposar-se al govern quan la seva tirania o ineficàcia siguin desmesurades i insuportables”, i arribà a considerar que “sota un govern que empresona algú injustament, el lloc que ha d’ocupar el just és també la presó”. La lluita de Thoreau –i molts d’altres– contra l’esclavatge va reeixir finalment, però després d’una dura guerra civil (1861-1865).

Henry David Thoreau (1817-1862) Filòsof americà

Thoreau des d’un país lliure, EUA, exigia dels governants estatals respecte a la llibertat per oposar-se a les lleis que hom consideri injustes en consciència, fins si s’arriba a l’ús de la força com fou el cas del capità John Brown, figura cabdal de l’abolicionisme després de ser executat. Ventura, des d’un país escanyat per la dictadura militar, exposava el seu projecte d’una Europa de les nacions per tal que cap estat no continués sufocant la lliure existència de les nacions, ni que siguin petites. Ell no podia publicar segons què a l’Espanya dels anys seixanta. Els seus llibres no podien incloure crítiques a la persecució cultural que vivia el català, el basc i el gallec, però en escriure sobre el cas rus a l’URSS considerava que s’estava exercint un autèntic genocidi cultural sobre les llengües minoritàries: “els governs totalitaris sempre necessitaran una llengua unitària per millor controlar l’expressió i, àdhuc, la gènesi del pensament”.

Cal no oblidar una lliçó contínua de la Història: què la violència del feble en aparença sempre es produeix per reacció lògica contra l’opressió del poderós massa refiat de la seva força. Si Europa no actua reconeixent els drets de les seves minories irredemptes, les lluites nacionalistes no deixaran de ressorgir a cada nou abús dels estats de què formen part.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail