Estat de dret?

Sembla  que si vius en un Estat de dret, ja tens la vida resolta, ni que aquest Estat reconegui el dret a tenir esclaus, a llevar legalment la vida d’un home o a mantenir sotmesos territoris conquerits per la força en temps dels rebesavis. L’Estat de dret, doncs, deu ser una mena de bateig polític que pot convertir en legal allò immoral, i beneir la violència, el robatori i el segrest penitenciari sota l’empara de lleis que, fins i tot, poden tenir l’aval democràtic!!

¿Però què és un Estat de dret, així, amb majúscula majestàtica, com si provingués del cel, i no de la guerra, que és l’origen de molts Estats? L’Estat de dret es refereix a tota organització política sobirana que es regula en funció de lleis elaborades per cambres legislatives, i pels tribunals de justícia i administracions que les apliquen. Són sinònims Estat de dret i democràcia? No pas, si les cambres legislatives i els alts càrrecs administratius no són triats per sufragi universal. Llavors, una dictadura pot ser un Estat de dret? I tant! Una dictadura s’acostuma a regir per la voluntat d’un dictador o d’una oligarquia que hi influeix. Però les seves accions tiràniques es vesteixen de legalitat a través de cambres formades per membres nomenats a dit entre les persones compromeses amb el règim.

 

El franquisme va ser un Estat de dret? Sí, segons com es vulgui entendre. Les seves funcions s’exercien a base de lleis, ordres, decrets i reglaments, tot i la pervivència de la corrupció i del “xanxullo”, que no eren exclusius d’aquest règim sinó de la manera de fer tradicional en la política espanyola. Però el franquisme s’autoinstituí com a poder i com Estat a partir del cop d’Estat de 1936, i de la guerra que provocà. Llavors, tenien dret els franquistes a desfer la Segona República i imposar el seu poder? La República fou un poder legítim i democràtic, un Estat de dret. A Espanya, doncs, es donà per vàlida la destrucció del que després de la Segona Guerra Mundial seria el model d’Estat per a l’Europa occidental. I mentre que Alemanya, França, Itàlia, etc. recuperaven llurs estats en forma de democràcies, a Espanya, aquells que havien vençut el nazifeixisme, deixaven que l’Estat de “fet” espanyol es travestís d’Estat de dret gràcies, exclusivament, al reconeixement internacional, i no pas a cap raó política, jurídica, històrica ni moral. El franquisme va esdevenir un fals Estat de dret gràcies a les entrevistes amb Hitler, primer, i amb Eisenhower, després. Habilitat estratègica, sí, però que falcava les piquetes de l’estructura de poder de la dictadura militar en un legitimisme ben xop de sang.

I fou aquest “Estat de dret” mantingut per la força de les armes qui es va voler fer una operació d’alta cirurgia estètica a partir de 1975. Transició o ruptura? La transició significà acceptar i donar per bona la dictadura, les seves lleis i les seves institucions, entre altres, una monarquia imposada amb el tron subjectat pels caps de l’exèrcit. La transició “legitimava” el cop d’Estat contra la democràcia republicana i garantia la impunitat pels crims del franquisme. I aquell Estat de dret dubtós i de legalitat guerrera s’aplicà el bisturí, però deixant clar que no es tocarien certes coses: els militars s’atorgaven la vigilància quant a la integritat territorial, el rei es mantenia inviolable, sense importar quines poguessin ser les seves accions, fins contra la constitució si calia. L’ambigüitat jugava a favor d’aquests dos actors polítics, les forces armades i la corona. I fa pocs mesos hem comprovat – a través de l’aplicació caníbal de l’article 155–  una altra de les condicions embotides dins la constitució per si venien temps –que han vingut–  de decidir democràticament si algun territori s’estimava més mantenir-se dins d’aquesta estreta cotilla o circular més lliurement pel món.

Ja es veu que l’actual “Estat de dret” és, com a mínim, digne successor d’aquell que extorquint tota tradició pactista, parlamentària i democràtica té els mateixos peus de fang i actitud violenta que el seu precursor, perquè tots dos enfonsen llurs nauseabunds principis en la gran traïció del 18 de juliol de 1936. L’Espanya d’avui és filla del colpisme, de la vilesa d’aquells que no suporten cap alternativa a la seva preeminència en un territori que entenen com a propi i exclusiu. L’operació del poble català i de les seves institucions proposant solucions democràtiques a un “problema” que ja dura més de tres segles és l’actitud sensata de qui ha decidit passar pàgina del funest segle XX per tal de prendre solucions estables, generadores de dret: en una democràcia, el dret i la llei han de sorgir de la voluntat popular, perquè és el poble el màxim afectat per tot allò que ateny al seu futur i el responsable de mantenir o guanyar la seva llibertat.

És Espanya, doncs, un Estat de dret? Sí, com tots els que es regeixen a través de lleis. Però és un “Estat de dret” fundat sobre l’holocaust d’una república democràtica a qui els seus assassins no van deixar ni fer la primera comunió. En poc més d’un any es reconvertiren les estructures de la dictadura per obra i gràcia d’una constitució votada per una població sense cultura democràtica, que engolia sense digerir la monarquia imposada pel dictador i unes quantes mesures de seguretat destinades a impossibilitar qualsevol intent de separació de les nacions que no havien estat mai prou “espanyolitzades”.

 

El dret de l’Estat espanyol, doncs, es basa en el dret de conquesta i en la política de fets consumats.

El gran problema dels estadistes espanyols (elegits o autoimposats), des de fa segle i mig, ha estat conservar la seva noció d’integritat territorial que es basa en l’hegemonia de les elits i de la cultura castellanes. No van acceptar mai el pacte federal de Pi i Margall, ni de Macià, ni de Companys. No han volgut mai adaptar el dret a la realitat del país que governen i és per això que la seva falsa arcàdia ha patit des de 1939 grans tensions centrífugues: la lluita armada d’ETA, directament imbricada en la repressió antibasca de la postguerra, i l’actual procés independentista català, causat per la reticència espanyola  a adaptar el “dret” del sistema espanyol a les necessitats d’una societat cada dia més llunyana de la resta de l’Estat.

Fèlix Villagrasa, Doctor en Història Contemporània

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail