ESTAT CATALÀ, la formació del primer independentisme polític organitzat

Moltes persones es pregunten, com va sorgir Estat Català?…

Per a trobar una resposta cal anar als precedents immediats. La formació política Estat Català va recollir els plantejaments catalanistes del canvi de segle, aquells plantejaments que havia fet La Unió Catalanista el març del 1891. La Unió Catalanista era realment una confederació d’entitats catalanistes amb un cert apoliticisme, on a partir de començaments del segle XX es va introduir una certa orientació socialista. Moltes persones procedents d’aquest espai social van contribuir a la formació d’Estat Català, posteriorment.

També hi ha un altre espai, d’on el nou Estat Català va recollir plantejaments i militants: l’FDN (la Federació Democràtica Nacionalista), un espai polític de referència que recollia la feina feta per Solidaritat Catalana (1907), un cert republicanisme i unes ganes fermes de plantejar políticament el seu projecte. A més en aquest espai hi eren dos personatges clau per entendre aquesta formació del futur Estat Català, aquestes dues persones eren Francesc Macià i Daniel Cardona, que seran uns dels impulsors d’una organització política per a l’independentisme català.

Amb aquests precedents és més fàcil entendre la necessitat de crear una formació clarament independentista, no autonomista que a més a més plantejava un projecte republicà en oposició a l’orientació monàrquica majoritària en aquell moment a Espanya, on pocs anys enrere havia fracassat la 1ª República i sobretot el federalisme. Estat Català, doncs, feia uns plantejaments nous, oposats a recorreguts previsibles i també trencadors sobretot en els aspectes polítics i territorials.

Francesc Macià

La seva creació, l’any 1922 ara fa 96 anys, va ser una entrada d’aire nou a la política catalana del moment. El panorama estava liderat per la Lliga Regionalista a la dreta, Acció Catalana al centre i la Federació Catalana del PSOE i partits petits en plena formació d’orientació comunista i posteriorment d’altres corrents d’esquerres. En aquest aspecte podem dir que el nou Estat Català no competia amb la Lliga perquè el seu discurs no anava dirigit a la vella dreta regionalista, però tampoc competia amb l’esquerra marxista perquè no es definia com marxista. Hi podia haver una mínima competència amb Acció Catalana (creada només un mes abans), però Acció Catalana explicava “la defensa del principi del dret a la independència” però afegia que “això no implicava, necessàriament, el seu exercici”.

En canvi Estat Català plantejava formar un govern provisional i un braç armat per tal de defensar la crida a la constitució de l’Estat Català. Aquest plantejament, agosarat fins i tot ara, en aquell moment va ser totalment innovador. I més quan va agafar de referent la proclamació de l’Estat lliure d’Irlanda un any abans (1921). Això va fer apropar finalment Francesc Macià i Daniel Cardona.

Tots aquests precedents van confluir perquè el 8 de juliol, Francesc Macià va donar a conèixer una nova formació que havia de ser el referent de l’independentisme català, l’acte no era casualitat que es feia als locals del CADCI i sota la bandera de la Unió Catalanista. La simbologia recull tots els precedents anteriors que hem explicat de la qual se’n declarava hereva. La influència irlandesa era evident en els plantejaments “insurreccionals” del nou partit, que havien de ser la llavor de la representació elegida del poble català i que al seu moment proclamaria la independència, amb un govern provisional i unes forces armades que la defensarien. El model irlandès donava com a resultat no un partit, sinó una plataforma cívic-militar. Alguns historiadors afirmen que aquests moviments fan evident la convergència dels sectors “macianistes” i “cardonistes” i el mateix nom d’Estat Català pròxim a la publicació cardonista del mateix nom.

El nou projecte polític no va deixar tancada la porta a estendre’s a tot l’espai republicà i catalanista i els contactes amb aquests sectors serien freqüents perquè tant l’espai republicà com el catalanista necessitaven aliances, encara que fossin puntuals.

Com anècdota sobre Daniel Cardona, cal recordar que l’any següent va recollir en forma de llibre els seus articles signats amb el pseudònim de “Vibrant”, el llibre va sortir amb el títol de “La Batalla”.

Tenim la primera influència de l’exterior definida (la irlandesa) i cal recordar la segona. Els primers suports externs van venir del Centre Català de l’Havana i de diversos casals catalans de l’Amèrica llatina, però molt especialment de Cuba, veritable referència exterior durant tots els anys vint i trenta.

Socialment Estat Català estava format per una generació nova, de jovent amb ganes de canviar les coses, de classes mitjanes i treballadores, molt ben repartida territorialment fins al punt que gairebé tots els pobles i sense dubte totes les comarques de Catalunya tenien un casal d’Estat Català i molts pobles un comitè local del partit. A les comarques la composició era una mica transversal, però clarament republicana i independentista. Cal dir que també hi havia un fort component “insurgent”, ja que estaven en la clandestinitat. Hem de recordar que poc després de la formació d’Estat Català es va instaurar la Dictadura de Primo de Rivera que va deixar clar que s’havia d’emprar la via “insurgent” amb voluntaris que havien d’agafar les armes. La referència eren els grups “insurgents” armats d’Irlanda o els txecs d’aquell moment.

Caserna militar d’Estat Català al carrer del Pi de Barcelona, antic Palau del baró de Maldà on ara són les Galeries Maldà.

En aquest context cal entendre la formació de grups armats en els diferents partits, sindicats i organitzacions amb l’objectiu de la defensa dels ideals, del territori o de la mateixa formació política. Estat Català va crear els seus “Escamots d’EC” i “Bandera Negra”, però també Acció Catalana va crear el SEM, el “Camping Club”, “El Grup dels Set”. Posteriorment també es van crear altres grups armats ORMICA i l’Organització secreta 1640. En un augment de l’activitat “paramilitar” que també afectava a tot el ventall polític (tant dreta com esquerra).

Sense aquestes consideracions no entendríem la col·laboració d’organitzacions armades en el Complot de Garraf (1925) ni el principi de formació d’un exèrcit català a Prats de Molló (1926), ni l’intent de formació d’un exèrcit català aquesta vegada ja amb efectius ben formats en les Milícies Pirinenques i en la Columna Macià-Companys (1936).

Però Estat Català també tenia unes quantes característiques més, tenia militància que venia d’altres formacions i mantenia la militància a les dues formacions, algunes socialistes catalanistes. I una altra característica va ser l’impuls de tota activitat encaminada a construir plataformes, coalicions o partits les més unitàries possibles en diferents etapes de la seva existència com a partit: Comitè d’Acció de la Lliure Aliança (1925), formació d’ERC (1931), formació del Front Nacional de Catalunya (1940)…

Una altra característica dels membres del partit va ser l’afiliació sindical majoritària dels seus membres i la quantitat de voluntaris d’Estat Català que es van presentar per anar als fronts d’Aragó i Madrid al començament de la guerra dels tres anys, el 1936.

L’activitat política era permanent, hi havia sempre una roda de xerrades i actes públics en algun poble, ciutat o barri de Catalunya i la publicació de premsa de partit. A partir del 1936 l’activitat d’informació política va ser més efectiva a partir del moment en què el Diari de Barcelona va ser liderat per persones d’Estat Català (Marcel·lí Perelló, Joan Cornudella, Josep Maria Murià…).

 

Cal destacar, en aquest període de 1934 a 1939 l’intent constant per assegurar i mantenir un espai electoral i també ideològic, molt distant del conservadorisme de la Lliga regionalista, però tampoc condicionat en excés per la influència marxista ni anarquista. Volien mantenir un espai progressista catalanista que va ser molt difícil de mantenir per les diferents pressions externes, internes i la realitat d’una guerra que condicionava les decisions.

A partir de la desfeta de la guerra, el 1939, Estat Català va haver d’afrontar un llarg exili, clandestinitat i un desert en l’activitat a l’interior de Catalunya, que contrastava amb l’activitat que els militants d’Estat Català tenien a l’exterior, a l’exili, sobretot en el si dels Casals catalans de Cuba, Mèxic, Argentina, Uruguai o Nova York…

En tots aquests anys d’exili i dispersió pels camps de refugiats i concentració a diferents països, no van deixar mai de treballar pel país, per poder tornar un dia i també per ajudar a bastir una resistència a l’interior de Catalunya, en aquest sentit cal entendre la formació del Front Nacional de Catalunya o la participació en la xarxa d’evasió d’aviadors, jueus, militars aliats i membres de la resistència en la Segona Guerra Mundial.

Marcel·lí Perelló presideix un míting d’Estat Català (Teatre Bosc, Barcelona) amb Josep M Murià, Joaquím Casamitjana, Vicenç Borrell i Joan Cornudella. -Diríem que aquesta salutació de feixista no té pas res, oi?

El 1976 es va recuperar el nom d’Estat Català a l’interior de Catalunya i no es va poder registrar i legalitzar al país fins setembre de 1977. El partit, aquests anys de l’anomenada transició, va sobreviure i ha donat suports puntuals a diferents partits i coalicions polítiques. Sense perdre, això sí, els referents que van marcar la seva fundació: el republicanisme, la independència del país, la unitat de la llengua, la defensa de les classes mitjanes i treballadores, la defensa dels drets bàsics (individuals i col·lectius) i el record i la memòria de milers i milers de persones que han tingut relació amb aquest partit durant 96 anys d’existència i lluita per la llibertat inqüestionable de Catalunya.

 

Tomàs Callau, històriador i Secretari General d’Estat Català

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail